Fill de Beremund II i net per part de mare de Garcia I de Castella. El 999 succeí el seu pare sota una regència durant la qual es produí la batalla de Calatañazor (1002). El 1008 morí el regent, i Alfons fou considerat major d’edat. El seu regnat no fou fàcil. Mentre els comtats de Castella i de Barcelona i el regne pamplonès es refeien de les expedicions d’al-Manṣūr, Alfons hagué de lluitar contra el rei de Castella, que ajudava els magnats lleonesos rebel·lats; també contra els normands (1016), que envaïren el regne astur-lleonès; l’any següent, però, Alfons aconseguí d’expulsar-los. La reorganització del regne es feu en cúries règies convocades a Lleó (1017 i 1020). Les lleis decretades allí són conegudes com a Fur de Lleó. Alfons es casà amb Urraca, germana de Sanç III de Pamplona. Vers la fi de la seva vida, Alfons emprengué la conquesta de les terres entre el Duero i el Mondego, assetjà la plaça de Viseo, però hi fou ferit i hi morí. Malgrat aquesta efímera revifalla, el regne astur-lleonès perdé la seva hegemonia, que passà al regne de Navarra a les mans de Sanç III de Pamplona.