Edificada en un fort pendent de roques calcàries damunt el golf de Salern, els monts Lattari la protegeixen dels vents del N contribuint a suavitzar el clima que, juntament amb el paisatge, l’han convertida en un centre turístic. Altres recursos econòmics de la població són: les pesqueries, la vinya, els arbres fruiters i una petita indústria (paper, xarxes). La vila fou fundada, segons la tradició, per Constantí (s IV). Des de mitjan s VI fins el 837 estigué unida al ducat de Nàpols sota la sobirania de l’emperador de Bizanci. Fou un important centre d’intercanvis entre la Itàlia del S i l’imperi bizantí. El 839 es proclamà república independent. Governada de primer per prefectes, després ho fou successivament per jutges i ducs. Durant el s X reafirmà la seva potència marítima i econòmica: fundà en diversos ports de la Mediterrània (S d’Itàlia, Pròxim Orient, Constantinoble i N d’Àfrica) colònies i establiments comercials. El 1073, Robert Guiscard, duc normand de la Pulla, Calàbria i Sicília, conquerí la petita república. Després de rebel·lar-se contra la tutela dels normands, Amalfi fou sotmesa definitivament a Sicília per Roger II (1131). La seva importància comercial continuà encara un parell de segles. Posseí un important codi de dret marítim, les taules amalfitanes . La catedral, edificada al s XI i refeta el 1203 i el 1731, conserva les portes de bronze (s XI) provinents de Constantinoble; el campanar té la base romànica i la resta d’estil arabonormand.