i l’Ametlla del Vallès | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

l’Ametlla del Vallès

Sumari de l’article

Casa del Comú a l’Ametlla del Vallès (Vallès Oriental)
© Fototeca.cat
Municipi del Vallès Oriental situat entre les valls del Congost i de la riera de Tenes, al N de la ciutat de Granollers.
Població: 
7.949 h
[2009]
Extensió: 
14 km2

Situació i presentació

Es envoltat en la seva part meridional per els termes de les Franqueses del Vallès (SE), Canovelles (S) i Santa Eulàlia de Ronçana (SW); en canvi, per la part N, té un apèndix allargassat solcat pel torrent de la Ferrera, que s’enfila fins al cim del serrat de l’Ocata o Puiggraciós, a 807 m d’altitud; en aquest sector és envoltat pels termes de la Garriga (E), el Figueró i Montmany (NE) i Bigues i Riells (NW).

El terme comprèn el poble i cap de municipi de l’Ametlla del Vallès, els barris del Mas Febrera i el Serrat d’Ocata i nombroses urbanitzacions, entre les quals destaquen el Serrat de l’Ametlla, la Miranda, Can Camp, Can Reixac, el Pinar i el Portús, Santa Creu, Sant Nicolau, Sant Genís, les Roquetes i el Pinar de Rosanes.

La població es troba molt ben comunicada gràcies a l’autovia de l’Ametlla, o variant radial de la C-17 (antiga N-152), també anomenada Eix del Congost i construïda a càrrec de la Diputació de Barcelona durant la dècada del 1950, la qual és avui dia l’eix principal de comunicació entre Barcelona, Osona i el sector pirinenc. Les altres carreteres que arriben a la població són de caràcter local, com la de Llerona i la de Sant Feliu de Codines (on enllaça amb la C-59) a la Garriga.

La població i l'economia

Segons les primeres dades de població (ametllatans), l’Ametlla, que era un municipi rural d’unes 25 famílies entre el 1381 i el 1515, començà a formar un petit nucli de 7 famílies prop de l’església el 1553. El 1719 tenia ja 87 famílies i 469 h per tot el terme, que anaren augmentant fins a 882 h el 1857. La fil·loxera i l’absentisme rural de la fi del segle XIX feren decréixer aquest nombre fins a 693 h el 1897. Durant el segle XX experimentà un lleuger augment, i s’estabilitzà entorn dels 1 000 h entre els anys 1930 i 1950, per conèixer en els darrers trenta anys del segle un constant creixement, especialment l’última dècada, que li donà 1 143 h el 1960, 1 432 el 1970, 1 624 el 1975, 1 889 h el 1981, 3 362 h el 1991 i 5 910 h el 2001. L’any 2005 arribà a 7 319 h. Val a dir, però, que en època d’estiu els habitants del terme poden arribar a triplicar-se.

Tot el sector alt del terme és poblat de boscos, mentre que a la part baixa s’hi conrea bàsicament blat, ordi, farratge i conreus industrials com la colza. El sòl agrícola, però, disminueix any rere any i moltes de les antigues zones de conreu s’han transformat en zones industrials, habitatges amb jardí, centres d’esbarjo i zones esportives. Anys enrere, l’avellaner, la vinya i l’olivera hi eren molt comuns; avui dia és difícil de precisar l’extensió exacta d’aquests conreus, ja que s’estan abandonant molt ràpidament. Destaca la cria de bestiar porcí i d’aviram.

La vida econòmica es basa principalment en els serveis i el comerç local, que es concentra en la zona comercial situada al sud-est del poble, entorn d’un modern supermercat. No obstant això, el sector industrial, potenciat gràcies al pas de l’autovia, és força diversificat i té una importància considerable, amb presència d’empreses dels sectors de la impressió i el paper, la confecció industrial, la maquinària per a la fusta i l’embalatge, el moble, l’electricitat i l’alimentació, entre d’altres. La presència d’aquestes empreses, instal·lades als polígons industrials del Mas Dorca i Montguit, ha fet que el poble no depengui exclusivament del turisme o l’estiueig. El mercat setmanal se celebra el divendres.

Les necessitats sanitàries són satisfetes per un centre d’atenció primària (CAP) i l’assistència social ha assolit, en pocs anys, una notable importància amb l’establiment de diverses residències geriàtriques. Pel que fa a l’ensenyament, l’oferta bàsica es completa amb la possibilitat de cursar estudis de batxillerat. Hi ha, a més, d’una escola municipal de música.

La funció de lloc d’estiueig i de segona residència, iniciada a principi del segle XX, ha esdevingut la principal característica de l’Ametlla i la seva principal font d’ingressos. Aquest fet ha potenciat la creació de nombroses urbanitzacions, així com un considerable teixit comercial, de restauració i d’hospedatge.

El poble de l'Ametlla del Vallès

A causa de la seva funció turística i residencial, el poble de l’Ametlla ((3 483 h [2006]; 281 m d’altitud), que a mitjan segle XIX (1860) era format per 45 cases al nucli de la parròquia, 42 al Raval, 14 al Mas Dorca, 7 a Can Fàbregues, 4 a Can Moret, 7 al Mas Febrera, 4 a Can València i 4 a les Casetes, té actualment (3 502 h el 2005) una aparença d’agrupament compacte, bé que molt allargat de N a S, amb múltiples carrers urbanitzats i amb torres enjardinades, però també amb espais buits.

El lloc surt en la documentació per primera vegada el 906, que Emma, abadessa de Sant Joan i filla de Guifre el Pelós, reclamà la propietat de la vila Amigdala . La mateixa abadessa, que tindria el lloc per deixa paterna, el 931 féu consagrar l’església de Sant Genís de la vila Amindola pel bisbe Teodoric de Barcelona. El document precisa ja uns límits idèntics als que tindrà tradicionalment la parròquia i el terme.

Des dels seus orígens, una bona part del terme de l’Ametlla formava part del domini comtal del castell de Montbui, concedit en feu pel comte Ramon Borrell a Gombau de Besora i, a causa d’això, des del 1059 tota la parròquia formà part del feu de Montbui, concedit a Mir Geribert, i més tard fou una de les clàssiques parròquies de la baronia de Montbui, estudiada en l’article de Bigues i Riells.

L’any 1123 el bisbe sant Oleguer va consagrar una nova església parroquial dedicada a sant Genís, a part més alta del poble, de la qual només resta un tros de paret en la façana S del temple actual, erigit entre el 1681 i el 1691, sobre el solar de l’antiga. És un edifici de planta basilical, amb naus laterals. La façana és ornada per una portada amb pilastres adossades i arquitrau, amb un frontó partit coronat per pinacles, com la capella central ocupada per les imatges de sant Genís, el de Roma o el comediant i el d’Arle o el notari. Ambdós sants són patrons de la parròquia des del 1619 per concessió del bisbe Joan de Montcada. L’església té al costat meridional de la façana un campanar massís, reconstruït modernament.

L’any 1936 l’església va perdre tots els antics altars i les imatges; només va salvar l’estructura, una pica baptismal del segle XVI i un notable conjunt de peces d’orfebreria, com ara una imatge de sant Isidre d’argent, dues creus d’argent, una veracreu, unes crismeres, una custòdia i altres peces menors.

Fan costat a l’església la casa rectoral, construïda entre el 1671 i el 1727, i algunes cases antigues amb finestrals conopials o amb ornamentació de tipus gòtic fetes a mitjan segle XVI. Aquesta era la sagrera o nucli primitiu de població, que es va anar estenent vers migdia fins a formar el nucli modern, que té com a centre una plaça nova presidida per la casa del comú, amb les escoles, modernista, feta entorn del 1910 per l’arquitecte Manuel Joaquim Raspall (1877-1954), que fou arquitecte municipal de l’Ametlla. L’estil de Raspall i d’altres arquitectes influïts pel Modernisme es veu en altres torres i edificacions del sector central de la població, com la casa el Cafè, feta el 1907, o la masia de Can Millet de Baix, obra del 1909 també de Raspall. Tota la població és formada, enmig de zones de cases fetes entre mitgeres, per torres i xalets, envoltats de jardins closos que li donen un peculiar aire residencial. Entre les torres modernes es poden destacar les fetes por J. A. Coderch de Sentmenat, O. Bohigas, J. M. Martorell i D. Mackay.

D’entre les entitats que tenen ja una llarga vida sobresurten la Germandat de Sant Sebastià i la Coral Lo Lliri, totes dues centenàries, i el Club de Futbol l’Ametlla, amb més de 75 anys d’història. El 1989 s’inaugurà un centre de cultura, remodelat a partir d’una construcció feta el 1906.

Les festes més importants i celebrades són el Carnaval, amb el típic ball de gitanes, i la Fira de Sant Ponç, que se celebra el dissabte més proper al dia del sant, des del 1984. La tradicional festa major de Sant Genís s’escau el 25 d’agost.

Altres indrets del terme

Un xic al N de la població, en un monticle sobre el torrent de Sant Nicolau, s’aixeca la capella de Sant Nicolau, documentada al segle XII (1106), però refeta en bona part al principi del segle XVII. Guarda un portal lateral i part dels murs d’una edificació més antiga.

El terme de l’Ametlla és replet de masies antigues, algunes de les quals són més interessants per la seva història que pel seu valor arquitectònic, com la casa Plandolit, documentada al segle X, de la qual sortí el llinatge ennoblit dels Plandolit. Com a record del seu passat, a la porta de la lliça o mur que precedeix el mas, hi ha l’escut dels Plandolit amb un griu rampant i la data de 1700. A poca distància d’aquest mas hi ha el Mas Plantada, amb una torre moderna i capella, seu també d’un llinatge de ciutadans ennoblits.

Un dels més remarcables des del punt de vista arquitectònic és el Mas Draper, proper a l’autovia, que es disposa entorn d’un barri o pati central i que té una gran torre quadrada amb un cavaller esculpit, junt amb la data de 1574. Al cos antic del mas hi ha notables finestres conopials, una de les quals té un escudet i l’any 1551.

També imposa la masia de Can Xemmar de Baix o la Casa Gran, dita modernament el Casal de l’Ametlla, a poca distància vers el NE de l’església parroquial, edificada per Antoni Xemmar el 1649.

Altres masies notables com Can Fàbregues, Can Camp, el Mas Dorca, el Girbau, Febrera, Montpar, el Pla, etc., es reparteixen pel terme. El barri del Serrat d’Ocata (1 794 h el 2005), situat a l’extrem N del terme, és format per un conjunt de casetes típiques i ben situades en una soleia. Comunica aquest indret la carretera de Puiggraciós, que serveix d’enllaç entre les urbanitzacions i les cases residencials que omplen tot el sector N, enlairat, del terme. El santuari de Puiggraciós, que pertany al municipi del Figueró i Montmany, des del 1957 ha estat adscrit a la parròquia de l’Ametlla, raó per la qual la gent de l’Ametlla el consideren com a propi. També són accessibles des de l’Ametlla l’antiga parròquia de Sant Bartomeu de Mont-ras o de les Vespes i la Vall Roja, ja al terme de Bigues i Riells, on es descriuen.

Troballes arqueològiques fetes en diferents llocs del terme (en especial un sepulcre de fossa d’època neolítica als Quatre Cantons), restes d’un poblat ibèric als Casalots i vestigis d’època romana a la partida de Torregrossa, revelen una continuïtat de poblament al terme des d’èpoques molt remotes.

Llegir més...