Amfitrió marxa a la guerra per venjar la mort dels germans d’Alcmena, la seva muller. Durant l’absència, Júpiter adopta l’aspecte d’aquell amb l’ajut de Mercuri i gaudeix així dels favors de la dona. L’equívoc i la perplexitat creats amb el retorn d’Amfitrió es resolen quan Júpiter s’identifica amb la seva inapel·lable majestat. El Renaixement redescobrí la peça de Plaute, i Camões (1540) i Joan de Timoneda (1559) la reelaboraren en sengles comèdies. Molière en donà una versió d’estil lleuger i brillant (1668), i permeté que l’espectador pogués identificar Júpiter amb Lluís XIV. Deixant de banda la peça menor que en féu John Dryden (1690), basant-se en Plaute i Molière, no fou fins a la confluència del classicisme i del primer Romanticisme que Heinrich von Kleist revitalitzà la història canviant la comèdia en drama (1807) i col·locant en primer terme la figura d’Alcmena. Modernament, Jean Giraudoux, en Amphitryon 38 (1929), humanitzà el desenllaç fent que el matrimoni ignori sempre la suplantació ocorreguda.