i Xavier Amorós i Solà | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Xavier Amorós i Solà

Xavier Amorós
© Arx. Família Amorós
poètica poètica
Escriptor.
Reus, Baix Camp, 7 d'abril de 1923

Hagué d’abandonar els estudis per a incorporar-se al negoci familiar i, ja de gran, acabà la carrera de magisteri a Tarragona, començada als anys 40, i fou professor de reciclatge de mestres a l’Institut de Ciències de l’Educació de la Universitat. També obtingué el títol de mestre de català per l’Escola de Bibliotecàries de Barcelona. President del Centre de Lectura de Reus (1981-82), i també de la Secció de Lletres i del Teatre, dirigí la Revista del Centre del 1972 al 1975.

Inscrit en els corrents realistes de la postguerra, inicià la trajectòria literària com a poeta amb el recull Guardeu-me la paraula (1962), al qual seguiren Qui enganya, para (1964, premi Carles Riba) i Darrers versos (1978), reunits a Poemes (1959-1964) (1982, premi de Literatura de la Generalitat de Catalunya). L’any 2000 publicà Poemes inèdits de Xavier Amorós. 1940-1959 i el 2014 Enyoro la terra. En teatre, és autor d’Història sentimental, que guanyà el premi Santiago Rusiñol el 1956, no publicada fins el 1993 i de No trenqueu avellanes amb les dents, representada el 1981.

En prosa, és autor de L’agulla en un paller (1982), els reculls d’articles No hi ha festa que valgui (1984), Botigues de mar (1993), Cafè París. Notes d’un arxiu inexistent (1989), De Reus estant (1995), Tomb de ravals (1998), i de la crònica novel·lada El camí dels morts (1996). Seguiren les narracions de caràcter autobiogràfic Històries de la plaça de Prim (1998) i l’extens retaule en tres volums sota el títol genèric de Temps estranys. Clarobscurs en la llarga postguerra reusenca (2000, 2002, 2004). El 2004 s’inicià la publicació de la seva obra completa, de la qual s’han publicat els volums El meu veritable palau (2004), Tal dia farà un any (2005) i un tercer i un quart sense títol (2009, 2010). 

A banda dels reconeixements per obres seves, és Soci d’Honor del Centre de Lectura de Reus (1998), i ha estat distingit amb el Memorial Gabriel Xammar (1998), la Creu de Sant Jordi (2004), el doctorat honoris causa de la Universitat Rovira i Virgili (2004) i el títol de fill il·lustre de Reus (1993) i fill adoptiu de Pradell de la Teixeta (2013). Fou senador pel Partit dels Socialistes de Catalunya del 1986 al 1992 i també regidor de relacions institucionals de l’Ajuntament de Reus.

Data de revisió: 
2017-04-06
Llegir més...