Josep Andreu i Abelló

(Montblanc, Conca de Barberà, 8 de novembre de 1906 — Madrid, 31 de maig de 1993)

Advocat i polític.

Cursà els estudis de dret a la Universitat de Barcelona. Exercí d’advocat a Reus. Fou president del Foment Nacionalista Republicà de Reus (1930), un dels centres polítics que el març del 1931 contribuïren a constituir el partit Esquerra Republicana de Catalunya, del comitè executiu del qual fou elegit membre. Proclamada la Segona República, formà part de l’assemblea de la diputació de la Generalitat de Catalunya que aprovà el projecte d’Estatut de Catalunya del 1932, que fou presentat a les corts constituents. Membre de la comissió jurídica assessora del govern de la Generalitat. Elegit diputat al parlament català per Tarragona (novembre del 1932), fou president de la seva comissió de justícia i dret i membre de la diputació permanent.

Iniciada la guerra, fou designat president de l’audiència territorial de Barcelona (setembre del 1936) i, el mes següent, president del Tribunal de Cassació de Catalunya. Des d’aquests càrrecs actuà enèrgicament per mantenir l’ordre jurídic i per humanitzar la guerra i la revolució. Al final del 1936 havia estat elegit president de l’Ateneu Barcelonès. El 5 de febrer de 1939 s’exilià a França. Declarada la Segona Guerra Mundial, es traslladà a Mèxic. Formà part de la directiva de l’Orfeó Català de Mèxic i fou conseller de la Fundació Ramon Llull. Entre altres activitats, organitzà un Homenatge a la Llengua Catalana. També a Mèxic, publicà Present i futur de Catalunya (1942). Acabada la guerra, novament residí a França i posteriorment a Tànger fins el 1964, on fundà un banc. Tornà a Barcelona el mateix any, on reprengué l’activitat professional i la lluita política antifranquista en nom de l’Esquerra Republicana de Catalunya, però sense integrar-se en l’organització d’aquest partit a l’interior.

Membre de l’Assemblea de Catalunya i d’altres organismes unitaris, el 1976 abandonà ERC i s’incorporà al Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE), pel qual fou elegit diputat a Madrid el 1977. President de l’Assemblea de Parlamentaris del 1977, de la comissió redactora de l’avantprojecte de l’Estatut de Sau (1978), fou president de l’Ateneu Barcelonès (1977-85) i fou simultàniament diputat al Congrés (1977-79) i senador a Madrid (1979-82), i diputat socialista al Parlament de Catalunya en la legislatura del 1980-84. En agraïment al president mexicà Lázaro Cárdenas, que acollí els republicans, Andreu i Abelló proposà a l’Ajuntament de Barcelona dedicar-li un carrer amb el seu nom, ara ja existent a la part alta de Barcelona.

El seu germà Antoni Andreu i Abelló (Montblanc, Conca de Barberà, 4 de febrer de 1905 ‒ 2 d’octubre de 1982) fou regidor de Reus (1931) i vicepresident del Centre de Lectura de Reus. Afiliat a Estat Català, a la fi de la Guerra Civil s’exilià a París, on el maig del 1940 fou un dels fundadors del Front Nacional de Catalunya (FNC). Participà en la resistència contra el nazisme i el 1943 retornà clandestinament a Barcelona. Membre del consell nacional de l’FNC, en fou un dels dirigents més actius i el representà en l’acte fundacional de l’Assemblea de Catalunya (1971), cosa que portà a la seva detenció. Després de participar en el primer congrés de l’FNC a Montserrat (1974), es retirà de la política més activa. Participà en diverses iniciatives culturals durant el franquisme, entre d’altres la fundació de l’editorial Edicions 62, del consell d’administració de la qual formà part.