Dels orígens a la Segona República i la Guerra Civil (1931-1939)
Fou creat a la Conferència d’Esquerres celebrada els dies 17-19 de març de 1931 per la unió del Partit Republicà Català, el grup de L’Opinió i Estat Català (la Conferència representava uns 16.000 afiliats). La fusió tingué l’origen en el Comitè d’Enllaç dels Partits Republicans (1930) i en el Manifest d’Intel·ligència Republicana (maig del 1930). Els seus principis polítics foren el reconeixement de la personalitat nacional de Catalunya i dels drets de l’home i del ciutadà, la federació amb els altres pobles ibèrics i la socialització de la riquesa; el programa social s’estructurà damunt la llibertat sindical, el dret de vaga i la defensa d’un salari mínim, una jornada màxima de vuit hores, vacances obligatòries, assegurances i retir obrer, escoles de treball, etc.
Fou organitzat en seccions i federacions (un mínim de cinc, una per a cada província més la de la ciutat de Barcelona); els òrgans de govern eren el congrés nacional i el comitè executiu central, format per tants membres com federacions, més el secretari general. Inicialment l’executiu restà format per Francesc Macià i Ambert i Jaume Aiguader i Miró (Estat Català), Joan Lluhí i Vallescà (L’Opinió) i Lluís Companys i Jover i Marcel·lí Domingo i Sanjuán (Partit Republicà Català), el qual se separà del partit pel gener del 1932; uns altres membres foren Pere Comas, Joan Casanovas, Ricard Palacín, Miquel Santaló, etc. L’Opinió n’esdevingué l’òrgan, i l’èxit electoral de l’abril del 1931 i la proclamació de la República li donaren l’hegemonia política a Catalunya. El partit disposà aviat d’altres diaris (La Humanitat, a Barcelona; La Jornada, a Lleida; L’Autonomista, a Girona; El Poble, a Sabadell; L’Acció, a Terrassa, etc.) i revistes (Esquerra, a Olot; La Fornal, al Vendrell, etc.).
Al segon congrés (juny del 1933), amb més de 68.000 afiliats, a l’executiu figuraven Macià, Companys, Pere Mestres, Joaquim Llorens, Joaquim Dardalló, etc. Hom hi ratificà l’expulsió de diversos membres del grup de L’Opinió (Joan Lluhí, Antoni Xirau, Joan Casanellas, Josep Tarradellas, etc.) que refusaven l’excessiva influència d’Estat Català i que formaren (a l’octubre) el Partit Nacionalista Republicà d’Esquerra. Fins a la fi del 1933 fou secundat per la Unió de Rabassaires. En ésser nomenat Companys president de la Generalitat (gener del 1934), hom formà un consell de coalició i la tendència més ultranacionalista i autoritària (Ventura Gassol, Dencàs, Badia, Aiguader, etc.) s’enfrontà amb la republicana, democràtica i catalanista (Companys, Carles Pi i Sunyer, Santaló, Aragay, etc.), aliada amb els sectors obreristes (Martí Barrera). Es formà un nou executiu amb Casanovas, Gassol, Manuel Galès, Samuel Morera i Pere Valldoriola, amb Joan Tauler de secretari. El Sis d’Octubre significà el predomini de la tendència republicanocatalanista. Pel febrer del 1936 retornà la majoria de membres del grup de “L’Opinió”.
Iniciada ja la Guerra Civil, el partit es reestructurà (novembre del 1936) amb la creació d’un secretariat format per Joan Tauler, Amadeu Aragay, Pere Ferrer i Batlles i Joan Sauret. Durant tota la guerra, el partit detingué la presidència de la Generalitat, les conselleries primera (Casanovas i Tarradellas), de Governació i, des del setembre del 1936, la de Finances (Tarradellas).
Del franquisme a la tercera legislatura de la Generalitat restaurada (1939-1988)
Des del gener del 1939 mantingué a l’exili les institucions de la Generalitat i del Parlament, detingué la presidència de la Generalitat (Josep Irla i, des del 1954, Josep Tarradellas) i reprengué l’edició, bé que irregular, de La Humanitat, a París i a Mèxic.
Present clandestinament a Catalunya des del 1944, el 1974 es reorganitzà integrant-se a l’Assemblea de Catalunya i al Consell de Forces Polítiques. Després d’alguns conats d’entesa amb els socialdemòcrates de Josep Pallach, i havent perdut el grup de Josep Andreu i Abelló —que passà al PSC-Congrés—, ERC es configurà des del 1976, sota la direcció d’Heribert Barrera, com una alternativa de centreesquerra no dogmàtica, republicana i federalista, i donà suport al president Tarradellas. A causa de no estar legalitzat, en les primeres eleccions generals després del franquisme (15 de juny de 1977) concorregué conjuntament amb el Partido del Trabajo de España (PTE) en la coalició Esquerra de Catalunya i obtingué 2 diputats. Legalitzat el 2 d’agost del mateix any, obtingué 3 i 3 parlamentaris en les legislatives dels anys 1979 i 1982. Vers el 1977 rebé incorporacions de signe liberal (J.M. Pi-Sunyer, Joan Hortalà, Jaume Carner) i nacionalista (una part del FNC). El 1980, amb 14 diputats al Parlament de Catalunya, prestà suport al govern de Jordi Pujol, mentre es distanciava dels socialistes.
En les eleccions al Parlament català del 1984 —5 diputats—, el seu electorat minvà. L’accés de Joan Hortalà a la secretaria general (1987) no millorà els resultats en les següents eleccions catalanes del 1988 (6 diputats).
Independentisme programàtic a l’oposició (1988-2003)
El 1988, Àngel Colom i Colom, amb el suport que li donà la incorporació d’un sector de la Crida a la Solidaritat en Defensa de la Llengua, la Cultura i la Nació Catalanes i de l’Entesa dels Nacionalistes d’Esquerra, substituí Hortalà en el càrrec i inicià una línia més radical, amb l’independentisme com a eix vertebrador del programa del partit, abandonant el federalisme i amb la projecció a tots els Països Catalans. Fruit d’aquests canvis fou la modificació dels estatuts del partit l’any 1992, en els quals, a més de l’assumpció oberta de l’independentisme, es definí una nova organització territorial amb quatre demarcacions autònomes: Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), Esquerra Republicana del País Valencià (ERPV), Esquerra Republicana (Esquerra) per a les Illes Balears i les Pitiüses i Esquerra Republicana Occitana (Esquerra) per a l’Aran. Com a denominació genèrica, el partit adoptà el nom d’Esquerra Republicana. En les eleccions al Parlament de Catalunya del 1992 es convertí en la tercera força catalana, amb 11 escons, posició que perdé en les eleccions del 1995, tot i aconseguir dos escons més, i que recuperà el 1999 amb 12 diputats. En les eleccions generals del 1993 recuperà, amb un diputat confirmat el 1996 i el 2000, la presència al Congrés dels Diputats. En aquesta darrera consulta participà en la candidatura conjunta al senat Entesa Catalana per al Progrés, integrada també pel PSC i IC-Verds, i amb la qual obtingué dos senadors.
La creixent contestació al lideratge de Colom des del 1995 provocà una crisi que desembocà l’any següent en una escissió encapçalada pel mateix Colom i en l’elecció de Josep Lluís Carod-Rovira i Jordi Carbonell i de Ballester com a secretari general i president del partit, respectivament.
Els governs tripartits (2003-2006 i 2006-2010)
La nova direcció accentuà el perfil esquerrà del partit. En les eleccions del novembre del 2003 al Parlament de Catalunya, en coalició amb la formació Catalunya 2003 (escissió de CiU), ERC aconseguí 23 diputats, el millor resultat de la història del partit després del franquisme. Com a tercera força i en absència de majories molt clares a la cambra, esdevingué decisiva en la formació del nou govern, integrat finalment per una coalició d’esquerres (PSC, ERC i IC-els Verds) i presidida pel socialista Pasqual Maragall, i en la qual tres conselleries correspongueren a membres d’ERC, a més del càrrec de conseller en cap, que assumí Carod-Rovira. Al desembre, el republicà Ernest Benach i Pascual fou elegit president del Parlament català.
Al llarg de la legislatura, foren constants els incidents amb els altres membres del tripartit (especialment amb el PSC), així com amb el govern espanyol. Un moment especialment greu fou la dimissió de Carod-Rovira el gener del 2004 arran d’una entrevista secreta amb la direcció d’ETA. Carod-Rovira passà a encapçalar la llista de les eleccions generals del març del mateix any, en què ERC obtingué vuit diputats i tres senadors dins la candidatura Entesa Catalana de Progrés. Donà suport a la investidura de José Luis Rodríguez Zapatero com a president del govern espanyol en minoria. També aquest any es constituí la nova direcció d’ERC, de la qual Carod-Rovira fou nomenat president, en substitució de Jordi Carbonell, i Joan Puigcercós i Boixassa, secretari general. En la tramitació i aprovació posterior del nou estatut d’autonomia es produí la crisi més greu dins del tripartit: malgrat haver votat a favor del nou text elaborat pel Parlament català el 30 de desembre de 2005, ERC hi demanà el vot en contra en el referèndum del juny del 2006 després que, aprovat pel Congrés dels Diputats i el Senat amb importants retallades, fos desbloquejat per un acord entre el líder de l’oposició catalana i el president del govern espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero. Aquesta posició provocà tot seguit la destitució dels consellers per part del president de la Generalitat, i la convocatòria d’eleccions anticipades.
Durant la primera legislatura del tripartit ocuparen conselleries, a més de Carod-Rovira, Josep Bargalló (que el substituí a Presidència), Joan Carretero i Xavier Vendrell (Governació), Pere Esteve i Josep Huguet (Comerç i Turisme), Josep Bargalló i Marta Cid (Educació), Carles Solà i Manuel Balcells (Universitats) i Anna Simó (Benestar).
Celebrades les eleccions al Parlament de Catalunya el novembre del 2006, ERC hi obtingué 21 escons i reedità el govern de coalició amb el PSC i IC-V, amb el qual obtingué la vicepresidència (Carod-Rovira) i tres conselleries: Governació (Joan Puigcercós i, posteriorment, Jordi Ausàs), Innovació i Universitats (Josep Huguet), Cultura (Joan Manuel Tresserras) i Acció Social (Carme Capdevila). Ernest Benach fou elegit novament a la presidència del Parlament. Durant la nova legislatura, presidida pel també socialista Josep Montilla, a les tensions amb el PSC (considerablement amortides amb relació a la legislatura anterior), s’hi afegí una creixent contestació a la direcció entre els militants, que considerava el pacte de govern una subordinació de fet al PSC.
El juny del 2007 es constituïren els corrents crítics Reagrupament.cat i Esquerra Independentista, liderats, respectivament, per l’antic conseller Joan Carretero i l’antic membre de l’executiva Uriel Bertran, els quals posteriorment abandonaren el partit per crear noves formacions independentistes. El mateix any, ERC abandonà a l’Ajuntament de Barcelona la coalició de govern, on estava integrada des del 1999 amb el PSC i ICV amb Jordi Portabella com a segon tinent d’alcalde. En les eleccions al Congrés dels Diputats del 9 de març de 2008, ERC, encapçalada per Joan Ridao i Martín, tingué un retrocés molt important (3 diputats), mentre que la coalició en l’Entesa Catalana de Progrés li garantí la presència al Senat de 4 de 12 senadors.
En el congrés del 7 de juny de 2008 pugnaren quatre candidatures per a dirigir el partit, amb serioses diferències estratègiques quant a les condicions de la permanència d’ERC en el segon govern d’esquerres amb el PSC i ICV. Fou finalment elegida la candidatura formada per Joan Puigcercós, el qual substituí Josep Lluís Carod-Rovira a la presidència, i Joan Ridao, el qual ocupà el càrrec de secretari general en substitució de Puigcercós.
Cap a l’autodeterminació i la independència de Catalunya
En les eleccions al Parlament de Catalunya del novembre del 2010 ERC tingué un retrocés molt important i restà amb només 10 escons, i el partit passà a l’oposició. D’altra banda, l’escriptor Alfred Bosch fou elegit per a encapçalar la llista d’ERC de Barcelona com a independent en les eleccions al Congrés dels Diputats del 20 de novembre de 2011, en les quals ERC obtingué 3 escons. Després dels mals resultats en les eleccions municipals del maig del 2011, l’executiva del partit dimití en bloc. Al juny Josep Lluís Carod-Rovira formalitzà la baixa del partit adduint discrepàncies amb la direcció.
En el congrés celebrat el setembre del 2011 Oriol Junqueras substituí Puigcercós a la presidència del partit, i Marta Rovira Joan Ridao a la secretaria general. Arran de la gran manifestació de l’Onze de Setembre del 2012, Esquerra es refermà en la defensa de l’autodeterminació i la independència de Catalunya, posicionament que li valgué una recuperació vigorosa en les eleccions anticipades del 25 de novembre (21 escons) i l’assoliment, per primer cop des del restabliment de l’autogovern, de la condició de segona força al Parlament de Catalunya. Sense entrar al govern de CiU, hi pactà un pacte de governabilitat amb dos objectius en la legislatura: superar la crisi econòmica (i, especialment, amortir-ne els efectes sobre els col·lectius més vulnerables) i convocar un referèndum d’autodeterminació. La posició d’Esquerra Republicana de Catalunya resultà encara més enfortida en les eleccions al Parlament Europeu del maig del 2014, en què superà per primer cop CiU en unes eleccions generals, en les quals, integrada dins la coalició Esquerra pel Dret a Decidir obtingué dos diputats. El juliol del 2015 formà amb Convergència Democràtica de Catalunya i independents la candidatura Junts pel Sí, que es presentà a les eleccions al Parlament de Catalunya del 27 de setembre amb un programa per a assolir la independència de Catalunya. Dels 62 diputats que obtingué la candidatura, 18 pertanyien a ERC, i Oriol Junqueras ocupà la vicepresidència de la Generalitat. El 20 de desembre de 2015 ERC aconseguí el seu millor resultat en unes eleccions generals espanyoles: fou segona força a Catalunya amb 9 diputats i el 16% dels vots, i obtingué 6 senadors, resultats que millorà lleugerament en la repetició d’aquestes eleccions el 26 de juny de 2016, després que fracassessin els intents d’investir un nou cap de govern (18,1% dels vots, 9 diputats i 10 senadors).
Després del Referèndum de l’1 d’octubre i en aplicació de l’article 155 de la Constitució espanyola pel qual s’intervenia la Generalitat i es dissolia el Parlament de Catalunya, els membres del govern de Junts pel Sí foren empresonats o s’exiliaren. Pel que fa a ERC, fou decretada presó preventiva per al vicepresident Oriol Junqueras i per als consellers Raül Romeva i Dolors Bassa, mentre que els consellers Meritxell Serret i Toni Comín s’exiliaren a Bèlgica. A banda, Carme Forcadell (membre del partit i presidenta de la mesa del Parlament en la legislatura anterior) fou també empresonada. ERC concorregué, aquest cop en solitari, a les eleccions anticipades del 21 de desembre al Parlament de Catalunya convocades pel govern espanyol. Hi obtingué 32 diputats (tercera força), 8 dels quals independents o d’altres formacions. Foren diputats electes Junqueras, Bassa i Forcadell (en presó preventiva), i Comín i Serret (a l’exili). El gener del 2018 Roger Torrent fou elegit president del Parlament. Al gener Serret renuncià a l’escó, al març ho feren Bassa, Forcadell i la secretària general d’ERC Marta Rovira (que s’exilià a Suïssa), i al maig Comín renuncià al vot delegat. Aquest mes fou constituït el nou govern de coalició amb Junts per Catalunya. Presidit per Quim Torra, ERC hi ocupava diverses conselleries, entre d’altres les de Vicepresidència i Economia (Pere Aragonès) i la d’Afers Exteriors (Ernest Maragall, substituït el 2018 per Alfred Bosch).
En les eleccions generals espanyoles del 29 d’abril de 2019 ERC es convertí per primer cop en la primera força a Catalunya, amb 15 diputats i 11 senadors. Oriol Junqueras i Raül Romeva, respectivament caps de llista per Barcelona al Congrés i al Senat, continuaven en presó preventiva i estaven essent jutjats pel Tribunal Suprem en la causa especial 20907/2017 contra dirigents independentistes quan van ser elegits. Tot i que pogueren recollir les actes de diputat i de senador, respectivament, el Tribunal Suprem n’ordenà el reingrés a la presó. Gabriel Rufián restà aleshores com a portaveu d’ERC a la cambra baixa espanyola i Romeva fou substituït al Senat per Mirella Cortès. Posteriorment, Junqueras fou candidat a les eleccions al Parlament Europeu del maig del 2019 i guanyà l’escó d’eurodiputat, però el Tribunal Suprem el mantingué empresonat. La seva immunitat parlamentària restà d’aquesta manera qüestionada i el cas passà aleshores al Tribunal de Justícia de la Unió Europea, que el desembre del 2020 confirmà la retirada de l’escó, que fou ocupat per Jordi Solé. El 14 d’octubre s’emeté la sentència de la causa especial 20907/2017, que condemnava a penes d’entre 9 i 13 anys de presó els processats. Després del fracàs en l’intent de formar un nou executiu espanyol (en part per la negativa del PSOE a acceptar el suport d’ERC), en les noves eleccions del 10 de novembre de 2019 ERC tornà a ser la força catalana més votada al Congrés (13 diputats), i optà per prestar suport a l’executiu PSOE-Podemos presidit per Pedro Sánchez en canvi d’una promesa de diàleg.
El 30 de setembre de 2020, en ser inhabilitat el president Torra pel Tribunal Suprem, Pere Aragonès assumí la presidència en funcions de la Generalitat fins a la celebració de noves eleccions al Parlament, celebrades el 14 de febrer de 2021, en les quals fou nomenat candidat i cap de llista d’ERC, en substitució de Junqueras, inhabilitat. Malgrat que ERC fou la segona força més votada amb el 21,3% dels vots, empatà en escons (33) amb el partit més votat, el PSC (23,04%). Després de diversos mesos de negociacions, el 21 de maig Aragonès fou investit president de la Generalitat de Catalunya amb el suport de Junts per Catalunya (32 diputats) i de la CUP (9).
En el pla simbòlic, després del franquisme, Esquerra Republicana ha liderat diverses iniciatives perquè l’Estat espanyol declari oficialment no vàlid el judici sumaríssim a Companys que el condemnà a mort, peticions que han estat reiteradament refusades. El 2013, emparant-se en la jurisdicció universal, una jutgessa argentina admeté a tràmit la querella presentada per ERC per l’afusellament de l’expresident Companys i de 45 alcaldes i dos diputats d’Esquerra.
ERC a la resta dels Països Catalans i al Parlament Europeu
Fora de Catalunya, ERC ha presentat candidatures a les institucions de govern del País Valencià i de les Illes Balears, amb resultats molt migrats. L’any 2000 fou creada Esquerra Republicana del País Valencià, presidida per Agustí Cerdà fins el 2016, que fou rellevat per Josep Barberà. En les eleccions al Parlament Europeu, des de l’inici en què hi obtingué representació (1984), ERC es presenta amb diverses forces nacionalistes d’esquerra basques i gallegues, amb les quals ha obtingut entre 1 i 3 diputats. Forma part del grup dels Verds/Aliança Lliure Europea (formació que ha adoptat altres noms al llarg dels anys).