El comte Folc V fou rei de Jerusalem (1131), i el seu fill Jofre V, dit Plantagenet, es casà amb Matilde, filla del rei anglès, i foren pares del rei Enric II d’Anglaterra. El comtat restà unit a aquell regne fins el 1203, que fou confiscat pel rei de França i reunit a la corona. Lluís VIII de França el deixà en testament al seu fill Carles, que fou el fundador de la Segona dinastia angevina. L’esmentat príncep, el 1246, adquirí el comtat de Provença en casar-se amb la comtessa Beatriu, i el 1266 ocupà el regne de Nàpols i Sicília. La política italiana iniciada per ell l’enfrontà aviat amb la casa reial de Catalunya-Aragó per tal com Pere el Gran estava disposat a fer valer els drets de la seva muller Constança de Sicília a l’heretatge de Sicília.
Per raó d’aliances matrimonials, sortiren quatre branques de la segona dinastia d’Anjou: la dels reis de Nàpols i comtes de Provença, extingida el 1382; la dels reis d’Hongria i Polònia, fundada per Carles Martel, fill de Carles II de Nàpols; la dels prínceps de Tarent, formada per Felip (mort el 1332), príncep de Tarent i Acaia, també fill de l’esmentat Carles II, branca que heretà l’imperi llatí de Constantinoble; i la dels ducs de Durazzo, iniciada per Joan (mort el 1336), duc de Durazzo i titulat rei d’Albània, un altre fill de l’esmentat Carles II. Aquesta branca regnà a Nàpols del 1382 al 1435.
Els Anjou reis d’Hongria
Pel que fa al comtat d’Anjou, fou donat per Carles II de Nàpols a la seva filla Margarida, que l’aportà al seu marit Carles, comte de Valois i d’Alençon i pretendent a la corona catalanoaragonesa a causa de l’excomunió per part del papa Martí IV del rei Pere II de Catalunya-Aragó. Llur fill, Felip VI de França, el reuní a la corona el 1328, però Joan II de França l’en separà de nou el 1360 i l’elevà a ducat (ducat d’Anjou).