i l’Anoia | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

l’Anoia

Sumari de l’article

Comarca de Catalunya situada a l’extrem oriental de la Depressió Central Catalana.
Població: 
117.114 h
[2009]
Extensió: 
866 km2

Cap de comarca, Igualada. Havia estat anomenada, al s. XIX, Baixa Segarra i, en el seu espai central més restringit, conca d’Òdena .

L’actual comarca comprèn el sector central o conca d’Òdena, una gran fossa ovalada de 500 m de profunditat on és situada Igualada; part de l’altiplà segarrenc, que ocupa el sector nord i occidental de la comarca i on es troba la vila de Calaf, i el sector de Capellades i Piera, encarat a la depressió del Penedès i que pertany al Sistema Mediterrani. El fons de la cubeta central es troba a 300 m, mentre que la màxima altitud de la comarca s’assoleix a la muntanya de Montserrat, a 1 298 m. El 80% del terreny és de sedimentació terciària amb predomini dels conglomerats de l’Eocè i Oligocè. El 20% restant és d’estructura secundària i primària i s’arrenglera marginalment a la faixa que fa de confí amb el Penedès. Aquesta darrera conté ereccions, particularment roques calcàries del Tries, que es prolonguen amb les d’esquists paleozoics i la petita clapa granítica del congost de Capellades, i queden cara a la Depressió Prelitoral les superfícies miocèniques i quaternàries de Vallbona, Piera i Pierola.

Sector de la conca d’Òdena i l’inici del congost de l’Anoia, a primer terme
© Arxiu Fototeca.cat

El clima és de transició, entre el típic mediterrani i el més cru i irregular de la Depressió Central, amb influències continentals. La pluviositat és de 450 mm/any, inferior a la del Penedès, però superior a la de la Segarra, amb illes pluviomètriques d’altitud com Montserrat, que aconsegueix els 700 mm/any a un extrem, i Calaf, que arriba als 600 mm/any a l’altre. La temperatura mitjana a Igualada és de 14°C, amb màximes mitjanes entorn dels 31°C i mínimes mitjanes que a penes s’acosten a 0°C. A l’altiplà de Calaf la mitjana és de 9,8°C, amb freqüents glaçades, que arriben a setanta l’any, i predomini de boires. La vegetació de l’Anoia és principalment mediterrània septentrional, poc humida i de matís ibèric continental.

La clímax més important és l’alzinar de carrasca. El bosc submediterrani de roure valencià, amb pinassa, apareix a moltes de les obagues frescals i fa de clímax als altiplans més elevats. El paisatge actual, molt degradat per l’home, i en gran part de caràcter agrícola, comprèn extenses joncedes i, als indrets assolellats, brolles de romaní. El pi blanc hi és freqüent. Un 34% de la superfície de la comarca és objecte de conreu, gairebé tot de secà. El regadiu no arriba al 2%. A la part encarada al Penedès predomina la vinya, i a la plana central, el blat, la vinya i l’olivera, acompanyats de l’ametller als costers. Al sector de l’altiplà, a uns 600 m d’altitud, hom conrea principalment cereals.

A la meitat del s. XIV ja eren constituïdes totes les localitats actuals amb un conjunt de 1 666 focs, xifra que davallà a un miler en el curs del segle següent. S'inicià després una recuperació i la comarca assolí uns 2 000 focs l’any 1553. D’acord amb la tendència general a Catalunya, el s. XVIII s’inicià un fort creixement demogràfic (el 1718 tenia 11 082 h, i a mitjan s XIX 44 723 h) i davallà a continuació fins el 1900, en què la població es reduí a 35 987 h, afectada per la crisi de la fil·loxera. Al llarg del s. XX l’augment fou progressiu, especialment durant les dues darreres dècades del segle: 78 004 h el 1981, 82 450 h el 1991 i 93 529 h el 2001, any en què la densitat de població era de 107,9 h/km 2 . L’increment de la població per al decenni 1991-2001 fou del 13,4%. Des del principi del s. XX, la població de l’Anoia gairebé s’ha triplicat. Es confirma la concentració de la població a l’àrea central de la comarca, al voltant d’Igualada i als nuclis situats al llarg de l’Anoia, a la zona industrial de la comarca. Igualada, Òdena, Santa Margarida de Montbui i Vilanova del Camí concentren (2001) el 58,8% de la població comarcal. Cal destacar, però, l’estancament d’Igualada, que a l’últim decenni del s. XX només havia crescut un 1%. Tot i això, la ciutat encara aglutina el 35,3% de la població comarcal. Cal esmentar, però, que l’èxode rural afecta molts municipis de la faixa muntanyenca, com Argençola, Bellprat, Cabrera d’Anoia, Copons, Pujalt, Santa Maria de Miralles, i que Igualada n'absorbeix una gran part. El 1996 el 2,8% de la població activa treballava en el sector primari, el 49,1% en la indústria, el 7% en el sector de la construcció i el 41% en el terciari. A la zona occidental i l’altiplà de Calaf té més pes l’agricultura, mentre que a la rodalia d’Igualada i al sud de la comarca predomina la indústria. D’altra banda, Igualada com a centre de serveis, aplega més població dedicada al sector terciari.

Els conreus ocupen el 34% (29 526 ha el 1999) de la superfície comarcal. Hi predomina el secà: cereals (21 231 ha), vinya (3 286 ha), ametllers (727 ha) i olivera (460 ha), i també tenen una certa presència e

Vista de la ciutat d’Igualada, cap de comarca de l’Anoia
© Arxiu Fototeca.cat
n l’agricultura comarcal el farratge (449 ha) i els conreus industrials (505 ha). Pel que fa als conreus es poden distingir dues zones clarament diferenciades: la zona de la calma de Calaf, molt més lligada a la comarca de la Segarra, dedicada exclusivament als cereals (blat, ordi), i la zona de la conca d’Òdena, on és tradicional la trilogia mediterrània (cereals, oliveres i vinya). El règim de les explotacions agràries predominant és la propietat. En les activitats ramaderes es destaquen les granges d’aviram (608 260 caps el 1999) i de porcí (96 873 caps), a més del bestiar boví (7 141 caps) i l’oví (16 674 caps). La indústria, el sector més important de la comarca, és documentada des de molt antic a les vores de l’Anoia i els seus afluents més importants, en els quals apareixen molins des de l’inici de la Reconquesta. La indústria tèxtil (principalment gèneres de punt i pell) és la branca del sector secundari més important a la comarca. Malgrat que des del 1981 la comarca acusés amb força la crisi, general a tot Catalunya (de la qual derivà una forta disminució dels ocupats, sobretot en els subsectors tèxtil i de la pell), des del 1984 s’inicià una tímida recuperació, si bé cal notar que globalment el sector perd pes en favor dels serveis. Tradicionalment, la ciutat d’Igualada concentrà la producció de les pells adobades. Segueixen en importància les indústries mecàniques, les foneries i les bòbiles. A les localitats del congost de Capellades (Carme, la Torre de Claramunt i la Pobla de Claramunt, Capellades) hi ha establert un important nucli paperer. És característic l’aprofitament de les guixeres, sobretot als voltants d’Igualada. A més del guix, hom extreu calç i fabrica ciment. També és produïda ceràmica i rajoleria en diverses localitats i hom extreu lignits intermitentment als altiplans de l’inici de la vall de l’Anoia. Cal destacar, també, els sectors agroalimentari, de la construcció, la decoració i la restauració de mobles. El gran mercat comarcal se centra a Igualada i, amb menor intensitat, persisteix el de Calaf, que estén la seva influència a la perifèria i havia tingut una gran consideració per la Segarra. Als confins amb el Penedès, hi ha un petit mercat a Capellades.

Travessa la comarca la ruta mil·lenària de Barcelona a Lleida, que en temps més recents es convertí en la N-II i actualment és autovia. Una xarxa d’altres carreteres conflueix radialment a Igualada. Els Ferrocarrils de la Generalitat, inaugurats l’any 1983, uneixen Igualada amb Martorell i Barcelona, mentre que la línia de RENFE de Barcelona a Lleida passa per Calaf.

La història

De la prehistòria a la Conquesta

La comarca ha conservat un dels vestigis més antics de poblament a Catalunya, del Paleolític mitjà, a l' abric Romaní de Capellades, on foren descobertes indústries mosterianes. Però el poblament sistemàtic sembla que començà amb la civilització dels pagesos del pla, conegut a través dels sepulcres de fossa, identificats a Castellolí, el Bruc, Santa Maria de Miralles i la Llacuna. Els vestigis de les primeres edats dels metalls són escassos, però hi ha testimonis de l’edat del bronze i de la primera edat del ferro, a la cova del mas Vilar de Santa Maria de Miralles. Durant l’època ibèrica la comarca sembla que fou dels lacetans. El nucli urbà més destacat del període romà fou els Prats de Rei, que tenia00042320004232 la categoria jurídica de municipi, mentre que, en canvi, la resta del poblament devia ésser en vil·les, algunes de les quals han estat descobertes. Al darrer terç del s X, passats dos-cents cinquanta anys de la conquesta islàmica i retirats els musulmans que poblaven la conca del Llobregat des del s IX, fou iniciat el repoblament cristià de la comarca amb la construcció de castells roquers a les muntanyes que l’envoltaven, els quals sofriren, tanmateix, les represes sarraïnes. La part plana de la conca d’Òdena fou colonitzada al segle següent amb terra campa i vinyes.

De l'època dels comtats ençà

Els territoris d’aquesta comarca compresos aigua amunt de Capellades pertangueren al comtat de Manresa (nom que prengué el sector occidental del comtat d’Osona), i la part més propera al Penedès i al Baix Llobregat al comtat de Barcelona (aquesta divisió s’ha mantingut en la divisió entre les diòcesis de Vic i de Barcelona); finalment, un petit sector de l’extrem septentrional, a l’est de Calaf (Castellfollit de Riubregós, Pujalt), pertanyia a la marca de Berga, del comtat de Cerdanya, i es mantingué, fins al s XVI, dins la diòcesi d’Urgell. En la divisió del Principat de Catalunya en vegueries, tal com fou estructurada a partir del s XIII, el sector d’Anoia a l’est de Rubió, Jorba i Tous era inclòs en la vegueria de Vilafranca del Penedès, dins la qual la zona al voltant d’Igualada constituí la sotsvegueria d’Igualada; el sector a l’oest d’aquestes poblacions fou atribuït a la vegueria de Cervera, i dins aquesta, la zona més pròxima als Prats de Rei formà, igualment, una sotsvegueria. Aquesta divisió fou vigent fins al s XVIII, sense altra modificació important que el pas de la sotsvegueria d’Igualada, de la vegueria de Vilafranca, a la de Barcelona, probablement d’ençà que Igualada esdevingué carrer de Barcelona el 1381. Amb l’establiment, el 1716, de la divisió borbònica en corregiments, la vegueria de Vilafranca i la sotsvegueria d’Igualada integraren el nou corregiment de Vilafranca del Penedès, amb una alcaldia major a cada lloc; el corregiment de Cervera comprengué les antigues vegueries d’Agramunt i de Cervera i la sotsvegueria dels Prats de Rei, amb alcaldes majors a les dues primeres poblacions, però no als Prats, que restà adscrita a l’alcaldia major de Cervera. Les divisions territorials de l’època napoleònica respectaren, fonamentalment, aquesta divisió de la comarca entre el sector més segarrenc, a l’oest de Jorba, i a la resta de la comarca, més lligada a Barcelona. En canvi, en les divisions provincials del 1822 i del 1833, aquesta encara vigent, la totalitat d’Anoia (excepte Bellprat en la del 1822) formà part de la província de Barcelona; el partit judicial d’Igualada, tal com quedà després de les segregacions de Monistrol de Montserrat, d’Esparreguera i de l’alta vall del riu de Bitlles, serví de base a la limitació de la comarca d’Anoia decretada pel govern de la Generalitat de Catalunya el 1936, amb la inclusió, tanmateix, del municipi de la Molsosa, el qual, l’any 1990 fou incorporat al Solsonès.

Col·laboració: 
JIg / R
Llegir més...