Coincideix en gran part amb la regió occitana de Gascunya. Abraça tan sols part de la conca de la Garona, per tal de tenir en compte (malgrat els precedents històrics) la divisió indiscutible d’influències entre les grans capitals de Bordeus i Tolosa. En general és de clima humit, sobretot a l’àrea litoral, i fred, a l’hivern, especialment a l’interior, de clima continental. La conca d'Aquitània, a causa de la senzillesa de la seva xarxa hidrogràfica, dominada per l’Ador i la Garona i llurs afluents, presenta una gran unitat. Aquitània és una regió d’abundants recursos agrícoles, afavorida pel seu clima i la natura dels terrenys (blat, moresc i vinya, i, en menor escala, fruita i tabac). Els vins bordelesos ocupen el segon lloc en importància a França (tant pels vins de marca, com pels de producció en gran escala), i les vinyes de la regió d’Armanyac produeixen, també, aiguardents de reputació mundial. Quant a les Landes, malgrat les notables destruccions causades pels incendis, constitueixen uns boscs immensos, fornidors de fusta per als ferrocarrils, les mines i les fàbriques de paper. En general, els recursos fornits per la indústria, poc important, no han pogut compensar la mediocritat de moltes de les comarques agrícoles aquitanes. Per això, des de fa un segle, tret del cas a part que és Bordeus, la regió sofreix un despoblament progressiu, que una veritable anarquia econòmica predominant al país més aviat afavoreix. Els jaciments de petroli i gas natural descoberts per la SNPA (Société Nationale des Petroles d’Aquitaine) no han pogut canviar les tendències del subdesenvolupament de la regió. Tan sols el gas natural (jaciments de Lacq) té unes reserves substancials, així com també les de sofre. El gas natural obtingut no és utilitzat per a desenvolupar la indústria aquitana, sinó que és transportat per grans canalitzacions fins a París, Besançon i Vannes. Pel que fa al complex de Lacq, l’electrometal·lúrgia i la indústria química són importants: des de la central tèrmica d’Artix i la fàbrica d’alumini de Nogueres fins a les diverses fàbriques de productes químics de síntesi d’Aquitaine-Chimie, Azolacq, Acetalacq, Metanolacq, etc, totes pertanyents a trusts francesos o europeus. Finalment, les vinyes bordeleses també han anat a parar a les mans de capitals de fora la regió (alta banca francesa i capitals anglesos i holandesos).
La terra habitada pels aquitans (aquità) fou conquerida per Juli Cèsar. Fou creada província romana per August i comprenia des del sud del Loira fins als Pirineus; prenia com a base l’antic territori dels aquitans, però molt ampliat, especialment cap al nord. Constituïa una de les tres grans divisions de les Gàl·lies. Durant el Baix Imperi Romà, Aquitània es trobà dividida en tres grans sectors: el d’Aquitania Prima, amb capital a Bourges; Aquitania Secunda, amb capital a Bordeus, i Aquitania Tertia Novempopulania, la regió compresa entre la Garona i els Pirineus, o sigui, l’Aquitània primigènia. Al començament del segle V, en temps d’Ataülf i de Sigeric, i en els primers anys del regnat de Vàlia, els visigots canviaren la capitalitat de llur monarquia de Barcelona a Tolosa en virtut d’un conveni pactat amb Roma que els permetia d’establir-se a Aquitània. La durada d’aquell imperi hispanogàl·lic fou curta, puix que, el 507, el rei dels francs Clovis derrotà Alaric II a la batalla de Vouillé, després de la qual Aquitània passà sota el domini nominal dels reis merovingis. Durant els segles VII i VIII fou pràcticament independent sota el govern de ducs autòctons, però l’amenaça sarraïna obligà els aquitans a demanar l’ajut dels reis francs i, per tant, a dependre'n. Les dificultats d’assimilació feren que, el 781, Carlemany creés un reialme d’Aquitània, amb el seu fill Lluís el Piadós com a rei.
Amb la nova organització començaren les reconquestes als territoris de la futura Catalunya, d’on a poc a poc foren bandejats els sarraïns. Els territoris pirinencs que així depengueren del regne d’Aquitània foren governats pel comte de Tolosa, que, amb el títol de dux, regia la zona sud del regne, inclosa la Septimània i la seva prolongació fins a la serra de Guara, Roda, Tremp i el Cadí, abraçant la comarca de Jaca i de Sobrarb, la Ribagorça, el Pallars, l’Alt Urgell i la Cerdanya, i les que, en acostar-se al litoral, baixaven per Casserres, Cardona i Vic fins a Barcelona i les costes de Garraf, zones insegures, en estat quasi permanent de guerra i sota el comandament de diversos comites o comtes de nomenament reial, amovibles i amb el caràcter de caps militars, amb jurisdicció i atribucions financeres en llur districte o comtat. El conjunt d’aquests districtes de la marca o frontera depengué del ducat aquità de Tolosa, regit pel duc Guillem fins el 812, però el 817 Septimània fou separada del ducat tolosà sota l’autoritat militar d’un governador fronterer, i les terres del litoral mediterrani foren prolongació d’aquesta marca de Septimània, mentre que Urgell, Cerdanya, Pallars i Ribagorça continuaren depenent de Tolosa. Així, una part de les futures terres catalanes es veieren implicades en les lluites que durant aquell segle IX hom sostingué al reialme aquità, que tan aviat semblava a punt de desaparèixer (quan el seu rei Lluís el Piadós esdevingué hereu de l’imperi carolingi) com tot d’una procurava de mantenir la seva independència enfront de la monarquia del nord. I és que el fet d’Aquitània es basava en diferències ètniques, ben difícils d’esborrar, tot i que la monarquia franca de cap manera no volia permetre l’existència al sud de l’antiga Gàl·lia d’un reialme independent, i reprimí severament totes les temptatives fetes en aquest sentit. No fou fins el 855 que el rei Carles el Calb reconegué Aquitània com a entitat autònoma i en féu proclamar rei el seu fill Carles el Jove.
El 889, el comte de Poitiers era reconegut com a “duc de la major part d’Aquitània”, i el ducat ja no havia de tornar a desaparèixer, bé que anà passant successivament a les mans dels comtes d’Alvèrnia (890-918), de Tolosa i de Bordeus, fins que el 987 tornà a poder de la dinastia peitavina. El 1032, en exitingir-se la nissaga dels ducs de Gascunya, aquest títol passà a confondre's amb el del ducat aquità. Durant quaranta-un anys (1087-1127) el país fou governat pel duc trobador Guillem IX de Poitiers. A la mort del seu successor, Guillem X, el 1137, els seus dominis passaren a la seva filla Elionor, que, pel seu matrimoni amb Lluís VII de França aquell mateix any, uní el ducat a la corona francesa. Tanmateix, la conducta escandalosa d’Elionor d’Aquitània, tant abans com després de la segona croada, féu que el rei francès se'n divorciés el 1152, any que ella tornà a casar-se amb el futur rei d’Anglaterra, Enric II. Així, la sort d’aquella part d’Occitània havia d’unir-se a la de la corona anglesa, a través de diverses vicissituds i alguns xocs amb la corona francesa que feren que l’extensió del ducat d’Aquitània s’anés veient considerablement reduïda, en especial a conseqüència del tractat de París del 1259.
La importància que la regió tingué per a Anglaterra residí principalment en el comerç gascó. Els vins de Gascunya, encara avui famosos, constituïren la part més important del tràfic, així com les mines de sal de l’Agenès. En 1306-07, per exemple, els ingressos fiscals provinents del ducat foren superiors als de tot Anglaterra. Però la possessió d’Aquitània pels anglesos havia de topar sempre amb la política expansionista dels reis de França. D’altra banda, la posició del rei anglès era anòmala: si com a rei d’Anglaterra era sobirà per dret de conquesta, com a duc d’Aquitània era vassall feudal del rei de França. Aquestes foren les causes reals, immediates, per les quals s’encengué i perdurà l’anomenada Guerra dels Cent Anys, que culminà, el 1453, amb la caiguda de Bordeus a les mans dels francesos. El 1472, i definitivament, Aquitània, amb el nom deformat en Guïena i considerablement reduïda la seva extensió, esdevingué una de les àrees administratives de la corona francesa fins a la Revolució, quan el país fou dividit en departaments. En 1982 constituí la regió administrativa d’Aquitània, vigent fins el gener del 2016 que, conjuntament amb les de Poitou-Charentes i Llemosí, passà a integrar la regió administrativa de la Nova Aquitània.