La geografia econòmica
L’Aràbia Saudita és sotmesa a importants limitacions naturals per desenvolupar l’agricultura, principalment per la manca d’aigua. El 1990 fornia només el 8% del PIB, bé que ocupava el 39% de la població activa. Els conreus resten confinats als oasis i les terres irrigades, en total només el 2% de tot el territori. Les produccions més importants són els cereals (blat, melca, ordi), els dàtils (el país és el primer productor del món) i, els últims anys, els productes d’horta (tomàquets, melons). Les mesures per a millorar i augmentar la producció agrícola han aconseguit reduir les importacions d’aliments, Pel que fa al consum de productes agrícoles del país, hom passà del 17% el 1980 al 35% el 1987. L’èxode rural també ha contribuït força en la capitalització i la tecnificació de l’agricultura.
És en algunes branques de la ramaderia (aviram, productes lactis) on la modernització ha estat més efectiva. La ramaderia tradicional nòmada practicada pels beduïns se centra en la cria de camells, ovelles, cabres, ases i cavalls. L’agricultura consumeix el 89% de tota l’aigua disponible, i des del principi dels anys vuitanta el govern ha iniciat un important pla per a l’explotació d’aqüífers (28 el 1991) i la construcció de rescloses i de plantes de dessalatge. També afavoreix la intensificació i la mecanització de les explotacions, i també la sedentarització dels beduïns mitjançant la colonització agrària. La pesca s’ha desenvolupat força en els últims anys i forneix la meitat del consum local. Pel que fa a la mineria, actualment s’explota el mineral de ferro i s’han desenvolupat les indústries de l’acer, amb capital i tecnologia estrangers. Altres produccions són la pedra calcària (per a fer ciment), el guix, el marbre, les argiles i la sal. Hi ha dipòsits de bauxita, coure, zinc, urani, argent i or.
L’economia de l’Aràbia Saudita es basa principalment en la indústria petroliera (35% del PNB, primer productor de petroli de l’OPEP, i segon productor del món el 1991). Els principals jaciments es troben a l’E del país (Ghawar, prop de la frontera amb Qatar, i l’explotació off-shore de Ṣāfānīya, al golf Pèrsic). La major part de la producció és exportada en forma de cru. L’extracció i la indústria del petroli són controlades totalment per la Saudi Arabian Oil Company —fins el 1989 Arabian American Oil Company (ARAMCO)—, que al 1980 esdevingué íntegrament monopoli estatal. Les activitats extractives s’iniciaren després de la Segona Guerra Mundial amb capital nord-americà, i la producció atenyé el seu màxim entre els anys seixanta i setanta (d’1,3 milions de bidons/dia el 1955 a 8,5 el 1974). Associades al petroli, les reserves de gas natural són també molt importants i, bé que subexplotades, hom estima que constitueixen el 4,5% del total mundial. Pel que fa a la indústria, hom reinverteix els ingressos del petroli per tal de superar la condició de país fornidor de primeres matèries. També en aquest sector la prioritat es dóna als hidrocarburs (construcció de refineries i plantes de transformació i de productes derivats, entre els quals plàstics i fertilitzants). També hi ha una incipient siderúrgia (ja important en el sector de l’acer), indústries de materials per a la construcció, d’equipament elèctric, de cautxú i de transformació d’aliments i begudes. L’èxit de les indústries pesants rau en l’explotació del gas natural, que és utilitzat com a primera matèria a les indústries petroquímiques i com a combustible a la siderúrgia.
Instal·lacions per a l’extracció de petroli
© Corel Professional Photos
Pel que fa al transport, fins el 1964 les úniques carreteres asfaltades eren les necessàries per a la indústria petroliera a la zona Jeddah-Meca-Medina. Des de llavors la construcció de carreteres ha estat prioritària, i el 1990 ja hi havia uns 100.000 km de carreteres, el 40% de les quals eren pavimentades. L’exportació del cru es realitza en bona part a través del gran port de Ra’s Tannūra; la resta s’exporta gairebé totalment per oleoducte. Els oleoductes internacionals són tres: un de curt, a l’illa de Bahrain, que refina una petita part del petroli saudita; el segon és el de la Tapline (oficialment, Trans-Arabian Pipeline, 1950), que arriba a la Mediterrània per Ṣayota després de 2.000 km; el tercer i més important és l’avui anomenat Transaràbic, que des del 1981 uneix el jaciment de Ghawar al nou port industrial de Yanbu’, a la mar Roja, a 1.200 km de distància, i que escurça en uns 3.000 km el transport del golf Pèrsic a Europa o als EUA. Els principals ports són els de Yanbu’ i Gizan, a la mar Roja i els de Ra’s Tannūra, Dammam i Jubail al golf Pèrsic. El transport aeri és molt important, en part a causa del pelegrinatge a la Meca i en part a causa de la indústria petroliera. Hi ha vint-i-cinc aeroports. Els més importants són els de Ǧidda i Riad, el més gran del món des del 1983. Pel que fa al comerç exterior, la balança comercial és àmpliament favorable (un superàvit de prop del 70% el 1991). Les exportacions són constituïdes en prop del 80% per petroli cru, i el 13% restant per productes derivats. Hom importa maquinària i equipament de transport, metalls, productes tèxtils i químics i béns de consum final. L’armament és també un capítol molt important de les importacions. L’Aràbia Saudita comercia principalment amb els EUA, el Japó i la Unió Europea (França, Gran Bretanya i els Països Baixos).
En el sector turístic, hom obté importants beneficis dels pelegrins musulmans a la Meca (uns 800.000 cada any). Els no musulmans tenen restriccions a l’hora de visitar determinades ciutats. Aràbia és el quart donant del món en ajudes internacionals, que tenen com a destinataris sobretot altres països islàmics. El petroli ha permès al capital saudita la inversió en negocis del món desenvolupat i disposar d’una renda per habitant (7.150 $ el 1997) comparativament elevada pel nivell de desenvolupament de la seva economia. Principal potència de l’OPEP (32% de la producció el 1994), ha menat una política conservadora i prooccidental, que utilitza el seu enorme potencial per a influir decisivament en la fixació del preu i de la producció a l’interior de l’organització. Bé que des del 1982 la demanda de petroli minvà, la guerra del Golf Pèrsic (1991), que inutilitzà temporalment les reserves de Kuwait, permeté a l’Aràbia Saudita de superar la baixada de preus del cru, alhora que estimulà les indústries derivades i féu que la Saudi Arabian Oil Company esdevingués la primera empresa mundial en el sector petroquímic.
La geografia humana i la societat
Vista de la població de Dahran
© Corel Professional Photos
L’Aràbia Saudita té un fort creixement de la població (3,3% el 1991). La densitat d’aquesta és molt baixa (7,8 h/km2) i el poblament és majoritàriament urbà (77,3% el 1990), fenomen degut en bona part a les inhòspites condicions naturals del territori, que històricament obligaren la població a concentrar-se en els pocs punts amb disponibilitats d’aigua. La tradicional forma de vida nòmada (beduïns) tendeix a desaparèixer. La població és essencialment àrab (82% saudita, 9,6% iemenita). El gran desenvolupament dels darrers anys ha atret un gran nombre d’immigrants, majoritàriament palestins, jordans i iemenites, els quals, tot i constituir una part essencial de la mà d’obra del país, no gaudeixen dels moderns serveis socials dels ciutadans saudites. La llengua oficial és l’àrab i la majoria de la població és de religió musulmana sunnita de la secta ortodoxa wahhabita. L’ensenyament és gratuït, però no obligatori, i l’ensenyament de l’Alcorà hi és primordial. Hi ha set universitats. L’Aràbia Saudita és una monarquia i l’islam és la religió oficial. No hi ha ni constitució ni partits polítics, i el rei governa d’acord amb la xaria, la llei canònica de l’islam, i nomena i presideix el consell de ministres, el qual exerceix funcions del legislatiu i l’executiu. El 1993 fou nomenat un Consell Consultiu, amb funcions d’assessorament. L’Aràbia Saudita és membre de l’ONU, de la Lliga Àrab, del Consell de Cooperació del Golf, del Banc Islàmic de Desenvolupament i de l’OPEP.
La història
Dels inicis de l’Estat saudita a la guerra del Golf Pèrsic (1991)
La creació de l’Estat de l’Aràbia Saudita està estretament lligada a la història del moviment religiós wahhabita. Aquest moviment, esclafat el 1811 i el 1891, veié com ‘Abd al-’Azīz III ibn Sa’ūd, imam dels wahhabites des del 1902, conqueria Riad (1902), n’expulsava la dinastia ibn Rasid (família que tenia el control de Riad des del 1891) i es proclamava emir de Naǧd. Successivament ‘Abd al-’Azīz III conquerí Al-Ḥasā’ a l’imperi Otomà (1913), ‘Asīr (1920), que era una dependència d’Al-Ḥiǧāz, Al-Šammar (1921) i, finalment, Al-Ḥiǧāz (1924-25) —amb les ciutats santes de la Meca i Medina— governat fins aleshores per la dinastia haiximita.
El nou Estat saudita es titulà des d’aleshores regne d’Al-Ḥiǧāz i Naǧd i Dependències, denominació que canvià el 1932 per l’actual. ‘Abd al-’Azīz III formulà reivindicacions territorials a la Transjordània (‘Aqaba, Petra) i el Iemen (Wadi ‘Aqīm), però renuncià posteriorment a noves annexions. La descoberta de grans reserves de petroli (1936) establí les bases de la moderna prosperitat del país i del seu poder polític. El sobirà de l’Aràbia Saudita es mantingué en el poder fins a la seva mort, el 1953, i fou succeït pel seu fill Sa’ūd ibn ‘Abd al-’Azīz, que nomenà cap de govern el seu germà, l’emir Fayṣāl (1953); el destituí el 1960, però el tornà a nomenar el 1962.
Les relacions que Sa’ūd tenia amb Egipte es deterioraren arran del suport d’aquest estat a les forces republicanes que prengueren el poder a la República Àrab del Iemen. El 1962 hom aprovà tot un seguit de reformes socials i administratives, entre d’altres, l’abolició de l’esclavitud. Sa’ūd fou obligat per la família reial a abdicar en la persona de Fayṣāl, el 1964. Durant el regnat de Fayṣāl es produïren diversos intents de cops d’estat, fins que el 1975 fou assassinat per un dels seus nebots. Succeït pel seu germà H̱ālid, aquest veié créixer l’oposició religiosa a dins del país i, mort el 1982, fou succeït pel seu germà Fahd ibn ‘Abd al-’Aziz el qual, d’acord amb el sistema establert, esdevingué primer ministre.
Malgrat algunes declaracions favorables a una certa liberalització, de fet el règim saudita no modificà el seu caràcter rígid i autoritari. En política exterior, el nou rei dugué a terme el projecte de pacificació de l’Orient Mitjà conegut per pla Fahd. En aquest sentit, la intervenció de l’Aràbia Saudita fou decisiva per a la consecució d’un alto el foc a Síria el 1983.
D’altra banda, els atacs de l’Iran i l’Iraq a diversos petroliers saudites al golf Pèrsic a partir del 1984 causaren alarma als països occidentals i als EUA, els quals subministraren ajuda militar a l’Aràbia i als països del golf Pèrsic, perquè aquests es negaren a una intervenció militar directa dels països importadors de petroli. Pel juliol del 1987, més de 400 pelegrins xiïtes foren morts per la policia saudita durant uns avalots a la Meca. Després de la invasió de Kuwait per part de l’Iraq, a l’agost del 1990, l’Aràbia Saudita, tement que les tropes iraquianes penetressin al seu territori, acollí les forces que els EUA enviaren a la zona per intimidar l’Iraq. Quan esclatà la guerra del Golf Pèrsic, al gener del 1991, l’Estat saudita, al capdavant de la Lliga Àrab, féu costat al bàndol antiiraquià i, a l’interior, expulsà un gran nombre de treballadors jordans i palestins.
Pressions per la democratització. Aliat d’Occident i bressol del fonamentalisme islàmic
En acabar el conflicte, en resposta a les pressions occidentals per a la democratització del règim saudita, el 1993 fou creat un Consell Consultiu que, de fet, no modificava els procediments autoritaris de la monarquia. Aquest mateix any, un grup de líders acadèmics i religiosos del Comitè per a la Defensa dels Drets Legítims féu una crida al govern demanant la garantia dels drets derivats de la xaria. En resposta, el règim saudita cessà en les seves posicions cinc líders associats a aquesta petició, recordant-los el deure d’obediència al rei.
Aquest comitè, exiliat a Londres des del 1994, es convertí en el primer moviment de dissidència d’ençà dels afers de la Meca, el 1979. Igualment, s’incrementaren les crítiques internacionals per la situació dels drets humans, especialment pel que fa al tractament dels presoners iraquians de la guerra del Golf Pèrsic. En aquest sentit, malgrat la seva posició estable en política exterior i la favorable disposició envers el procés de pau de l’Orient Mitjà, el règim saudita no pogué impedir que l’opinió pública internacional s’assabentés tant de la gran quantitat d’execucions públiques com de la rigidesa amb què s’aplicava la xaria i la reticència a la més mínima obertura democràtica.
En aquestes circumstàncies, l’Aràbia Saudita hagué d’afrontar dos problemes addicionals al llarg del 1996: d’una banda, la malaltia del rei Fahd, que hagué de transferir els poders durant un temps al seu germanastre, el príncep Abdul·là; de l’altra, l’atemptat contra una base aèria utilitzada per forces dels Estats Units prop de Dahran, que causà la mort de 19 soldats nord-americans, suposadament a mans d’islamistes radicals de l’interior del país. La tasca d’Abdul·là significà una incipient obertura de les institucions de representació política i una tímida voluntat d’independència respecte dels dictats dels Estats Units en matèria de relacions internacionals. Així, en l’àmbit internacional, tot i la situació d’hostilitat encoberta amb l’Iraq i el Iemen, es manifestà una major voluntat d’apropament als països del Magrib i l’Orient Mitjà.
L’economia passà per diverses fluctuacions degudes a les canviants cotitzacions del petroli als mercats internacionals. Així, després del 1997, que fou un any de relativa pujada dels preus del petroli, vingueren dos anys, el 1998 i el 1999, de caiguda constant, fet que portà a la implantació de polítiques econòmiques restrictives d’acord amb les indicacions de l’FMI. L’any 2000, la creixent cotització del barril de cru, induïda sobretot per una sobtada recuperació de la influència de l’OPEP, permeté relaxar les previsions econòmiques. Tanmateix, malgrat que el país continuava al capdavant de la producció i les reserves mundials conegudes de petroli, la caiguda lenta però inexorable de la renda saudita (en gran part a conseqüència del fort creixement de la població) esperonà el govern a diversificar l’economia, projecte en el qual obtingué el concurs de les grans firmes petrolieres internacionals, que es beneficiaren a mitjan 2001 de les primeres inversions estrangeres autoritzades des de la nacionalització dels recursos energètics els anys setanta.
Dels atemptats de l’11 de setembre de 2001 ençà
Els atemptats de l’11 de setembre de 2001 a Nova York posaren com mai en evidència les contradiccions del règim teocràtic conservador saudita: teòric aliat dels EUA, l’immobilisme dels seus dirigents, que aplicaven una estricta observació de la xaria, acabà convertint el país en el principal bressol del fonamentalisme islàmic antioccidental, com ho demostra el cas del mateix Ossama Bin Laden i el fet d’ésser, juntament amb el Pakistan, l’únic país del món que reconegué el règim dels talibans a l’Afganistan, reconeixement, però, retirat immediatament després dels atemptats.
Juntament amb els altres membres del Consell de Cooperació del Golf, donà suport públicament a la lluita dels EUA contra el terrorisme i autoritzà a aquest país l’ús de la base aèria Prince Sultan per a llançar atacs militars contra Ossama Bin Laden i el règim talibà. Mentrestant, la pressió per modificar la rigidesa política i social del país semblà donar alguns resultats, però els limitats avenços (reconeixement d’alguns drets de les dones i abolició de la tortura) foren titllats d’insuficients pels opositors al règim, caràcter que es confirmà amb l’anunci de la convocatòria per a les primeres eleccions municipals (amb un cens sotmès a fortes restriccions) al setembre del 2004, consulta que tan sols decidia la meitat dels consells municipals, ja que l’altra meitat era de designació reial.
Simultàniament tingueren lloc les manifestacions més multitudinàries en favor de la democratització del règim. Els anys 2001 i 2002 l’Aràbia Saudita patí atemptats contra interessos i ciutadans occidentals, i al novembre d’aquest últim any, arran de les primeres manifestacions dels EUA relatives a una possible invasió de l’Iraq, les autoritats saudites refusaren participar-hi. No obstant això, a partir de la invasió (març del 2003), els atemptats –molt sovint perpetrats per suïcides– es multiplicaren i afectaren també institucions saudites, tot i tenir com a objectiu principal interessos occidentals, per tal com Bin Laden declarà enemic el govern saudita. A l’abril del 2003 els EUA anunciaren la retirada de les seves tropes a l’Aràbia Saudita des de la guerra del Golf Pèrsic. L’1 d’agost de 2005 morí el rei Fahd, que fou succeït pel príncep hereu Abdul·là.
Després de l’entronització del rei Abdul·là el 2005, el soldà i ministre de defensa Sulṭān bin ʿAbd al-ʿAzīz Āl Saʿūd esdevingué nou príncep hereu. En el marc d’una tímida obertura política, entre febrer i abril del 2005, els saudites foren cridats a participar en les primeres eleccions municipals, de les quals les dones quedaren excloses del sufragi actiu i passiu. El mateix any, després de dotze de negociacions, l’Aràbia Saudita, l’exportador més gran de petroli del món, esdevingué el 149è membre de l’Organització Mundial del Comerç (OMC). El 2006, les allaus humanes en el pelegrinatge a la Meca provocaren 300 morts i, entre el gener i el juny, es produïren enfrontaments amb grups vinculats al gihadisme islamista d’Al-Qā‘ida.
Mentrestant, en matèria exterior, la monarquia intensificava les relacions amb el món àrab i la Xina, amb la visita de Hu Jintao a Riad per a garantir l’aprovisionament energètic del gegant asiàtic. La violència terrorista repuntà, durant el 2007, a l’Aràbia Saudita, que durant el període 2003-04 ja havia rebut els atacs d’una branca local d’Al-Qā‘ida.
Al març, la monarquia acollí la 19a cimera de la Lliga Àrab, en la qual es rellançà la iniciativa de pau amb Israel adoptada a Beirut el 2002. Al setembre, Tony Blair, enviat especial del Quartet de Madrid per al Pròxim Orient, arribà al país per intentar impulsar un nou procés negociador. Liderat per l’Aràbia Saudita, l’1 de gener de 2008 entrà en vigor el mercat comú del golf Pèrsic, integrat pels sis països membres del Consell de Cooperació del Golf (CCG) i que completà la unió duanera engegada el 2003.
Al febrer del 2009, el rei Abdul·là dugué a terme una remodelació del govern en la qual cessà el cap de la policia religiosa, cos molt criticat per les seves actuacions considerades arbitràries i al qual el 2007 fou prohibit de practicar detencions. Dins la mateixa remodelació, el rei designà la primera dona per a un càrrec ministerial en la història del país. Al juliol del 2009 se celebrà el primer judici per crims terroristes, però l’hermetisme dels processos impedí conèixer el nombre i l’abast de les condemnes i la identitat dels condemnats.
El 2010 es posaren novament de manifest les contradictòries relacions dels EUA amb el règim saudita quan, amb poc temps de diferència, s’aprovà un important acord de venda d’armes i sortiren a la llum filtracions de declaracions de diplomàtics nord-americans que consideraven l’Aràbia Saudita com la font de finançament més important del terrorisme islamista.
Les repercussions de l’anomenada Primavera Àrab (2011), bé que molt més febles que en altres estats àrabs, comportaren inquietud en el règim autocràtic i extremament conservador saudita. Les protestes, que protagonitzà la comunitat xiïta, exigien posar fi a la discriminació a la qual considerava que era sotmesa. En la guerra civil que la Primavera Àrab donà lloc a Síria, però, l’Aràbia Saudita donà suport als insurgents que es revoltaren contra el règim de la família Assad, aliat de l’Iran, el principal rival de l’Aràbia Saudita a la regió i de confessió xiïta. En la mateixa direcció, al novembre l’Aràbia Saudita donà suport a les sancions imposades a Síria i a la suspensió d’aquest estat a la Lliga Àrab, i el 2013 renuncià a l’escó no permanent al Consell de Seguretat de les Nacions Unides en protesta pel que qualificà de passivitat internacional contra les actuacions del règim sirià. Tanmateix, des dels primers mesos del 2014 s’uní a la coalició d’estats àrabs i occidentals encapçalada pels Estats Units en l’ofensiva contra l’Estat Islàmic, de confessió sunnita.
A l’interior, aquests anys també tingué una gran repercussió internacional el desafiament d’un grup de dones saudites a les discriminacions a què les sotmet l’aplicació de la xaria, com ara la prohibició de conduir. Aquestes protestes comportaren promeses de reforma (setembre del 2011), reflectides el mateix any en la concessió del dret a vot en les eleccions municipals i el 2013 en l’admissió per primer cop de dones a la Xura, l’assemblea consultiva. Al final del 2014 tingué lloc una forta caiguda dels preus del petroli motivada per la decisió de l’OPEP (de la qual l’Aràbia Saudita és el membre més influent) de no retallar la producció, en resposta a la feble demanda i als nous mètodes d’extracció de cru.
A l’octubre del 2011 morí el príncep hereu Sulṭān bin ʿAbd al-ʿAzīz Āl Saʿūd, i en substitució seva fou designat Nāyif bin ʿAbd al-ʿAzīz Āl Saʿūd, que ocupava també el càrrec de ministre de l’interior. Aquest, però, morí al juny del 2012 i, en el seu lloc, fou designat príncep hereu el germanastre del rei Abdul·là i ministre de defensa Salmān bin ʿAbd al-ʿAzīz Āl Saʿūd que, a causa del gradual empitjorament del rei, el substituí cada cop més sovint en les funcions de govern. A la mort d’Abdul·là al gener del 2015, Salmān accedí al tron, i designà com a príncep hereu el seu germanastre Muqrin.