i Argentina | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Argentina

Nom castellà de l’Argentina (es), Nom oficial de l’República Argentina (es)
Nom castellà de l’Argentina (es), Nom oficial de l’República Argentina (es)

Estat que ocupa la major part de l’Amèrica del Sud al sud del tròpic de Capricorn i a l’est dels Andes; limita amb Bolívia al nord, amb el Paraguai al nord-est, amb el Brasil, l’Uruguai i l’oceà Atlàntic a l’est i amb Xile a l’oest; la capital és Buenos Aires.
Població: 
40.883.000 h
[est. 2012]
Extensió: 
2.780.400 km2

La geografia física

El relleu

L’Argentina reivindica les illes Malvines (Falkland), Geòrgia del Sud, Sandwich del Sud i Orkney del Sud a la Gran Bretanya; una part de l’Antàrtida a la Gran Bretanya, i un altre a Xile. Aquests territoris sumen una extensió de 981.182 km2.

La posició dins el continent dona lloc a dues façanes ben definides: a l’est, les valls de l’Uruguai i del Paranà, que conflueixen al Riu de la Plata, i la llarga costa atlàntica; a l’oest, la serralada dels Andes. Dins aquest marc resten inclosos materials geològics molt diversos: formacions terciàries postorogèniques, amb abundant loess, al nord i al centre (Chaco, Pampa); materials quaternaris a les valls esmentades (Mesopotàmia); el llarg i complex sistema dels Andes, amb blocs elevats a l’est (serres pampeanes), una línia exterior de materials paleozoics (l’anomenada Precordillera) i la línia interior o axial (Cordillera), amb formacions primàries i secundàries fortament plegades i materials eruptius, especialment andesites; finalment, al sud, el massís paleozoic de la Patagònia, afectat per diverses superfícies d’erosió. Dins els Andes argentins, anomenats centrals, apareixen les màximes altituds de la cordillera: l’Aconcagua (6.959 m) i el Bonete (6.872 m). Als Andes centrals i als patagonicofueguins el glacialisme ha estat molt important: diversos llacs (Nahuel Huapí, Buenos Aires) en són una bona mostra. La situació meridional motiva que una gran extensió presenti un clima extratropical. A les terres septentrionals presenta unes característiques pròpiament tropicals (Chaco), amb una estació seca i una altra de plujosa, ben definides, i àdhuc subequatorials (Misiones). A la Pampa el clima és temperat, sense aparèixer un veritable hivern (8°-10°C mitjana de juliol) i amb més precipitacions al sector oriental. L’anomenada diagonal àrida de l’Amèrica del Sud penetra per l’angle nord-oest, afecta els Andes argentins septentrionals, per això anomenats Andes àrids, i segueix pels vessants orientals andins, afectant finalment part de la Patagònia, on hi ha un clima temperat-fred, amb existència d’un veritable hivern. A la Terra del Foc és fred. Els Andes centrals i meridionals modifiquen profundament les condicions del clima, amb pisos climàtics força ben definits; al vessant argentí és freqüent un vent tipus

Vista de les cascades d’Iguaçú, en el sector argentí
© Granitepea... / Dreamstime.com
foehn (l’anomenat zonda a La Rioja-San Juan). És acusada la importància dels fronts costaners (4.100 km, a partir de la punta Norte del cap San Antonio) i el gran desenvolupament de la xarxa fluvial del Riu de la Plata, que és, en conjunt, la tercera del món (4.350.000 km2) amb un gran cabal —a Rosario l’eix fonamental, el Paranà, presenta un mòdul de 16.000 m3/s, i ha arribat a 65.000 m3/s— i nombrosos cursos axials (Paraguai, Paranà, Uruguai) i afluents; el delta ocupa una extensió de 14.000 km2.

El clima i la vegetació

La direcció nord-sud dels Andes i la distribució de les pluges a la terra baixa, on decreixen d’est a oest, llevat del petit enclavament de pluges abundants de Tucumán, determinen una certa zonació d’est a oest en les formacions naturals a l’Argentina, sobreposada a la zonació latitudinal de nord a sud. A l’oest dels Andes les formacions poden ésser dividides en dues zones clarament distintes. Al nord, les altes muntanyes i les valls interiors són ocupades per la puna, de gramínies xeròfiles i mates en coixinet, mentre que a la base d’aquestes muntanyes hom troba les variants muntanyenques del monte. Només a la regió de Tucumán i Salta apareix un bosc subtropical amb arbres de tipus laurifoli: llorers (Phoebe porfirica), nogueres (Juglans australis), etc, i alguns aciculifolis semblants al cedre (Cedrela); els epífits són molt abundants, i també les falgueres arborescents i les grans bromeliàcies i cactàcies. Aquest bosc s’esclarissa cap als 1.200 m i és substituït per un bosc caducifoli, amb predomini dels verns (Alnus jorullensis) i un sotabosc ric en falgueres i en bambús, que assoleix els 2.000 m. Al sector meridional dels Andes, a partir del paral·lel 38, els estatges superiors de la serralada són ocupats pels boscs d’araucàries (Araucaria) a les regions septentrionals; per diverses espècies de caducifolis, com el faig austral (Nothofagus), i de coníferes, com els Libocedrus, arbres semblants al xiprer, i els Fitzroya, semblants al làrix, més al sud, fins a la Terra del Foc. La zona central de l’Argentina es distingeix per les formacions obertes més o menys xeròfiles del Chaco, del monte i de les estepes i els subdeserts patagònics. Al Chaco es barregen boscs xeròfils, formacions arbustives i formacions de tipus de sabana; als boscs predominen la palmera de cera (Copernicia cerifera), el quebratxo vermell (Schinopsis lorentzii) i moltes lleguminoses espinoses; cap al sud la transició vers el monte és gradual. La vegetació del monte és formada sobretot per arbrets espinosos i petits arbres. L’estepa patagònica accentua encara més el caràcter xeròfil del monte i és ja desproveïda totalment d’arbres. Finalment, la banda est de l’Argentina, la més afavorida per les pluges, comprèn tres tipus de formacions: les selves plujoses subtropicals del nord-est a la frontera brasileroparaguaiana; els boscs oberts i les sabanes de la Mesopotàmia argentina i les praderies de gramínies de la Pampa, avui en gran part desplaçades per l’intens conreu d’aquestes terres. La zonació d’oest a est es repeteix en part per la fauna. A l’oest es troba la fauna característica dels Andes, amb el camèlids sud-americans, com la llama (Lama lama), la vicunya (L. vicugna) i el guanac (L. huanacus), amb el còndor (Vultur gryphus), l’os dels Andes (Tremarctos ornatus) i alguns rosegadors, com la xinxilla (Chinchilla brevicaudata). Al nord-est la fauna argentina és la prolongació de la brasilera i és caracteritzada pels nombrosos simis platirrins, carnívors com el jaguar (Panthera onca), desdentats com els armadillos (Chaetophractus

Vista de la glacera Perito Moreno, a la Patagònia
© Nouseforname / Dreamstime.com
, Priodontes, etc.), ocells psitaciformes (lloros, guacamais) i piciformes (tucans), i rèptils. La fauna més característicament argentina, però, és la de la pampa, la de la Patagònia amb el nyandú (Rhea), el cérvol de les pampes (Ozotocerus bezoarticus), la viscatxa (Lagostomus) i la llebre de les pampes (Dolichotis). Al nord de les planes centrals de l’Argentina totes tres faunes es barregen; la infiltració de la fauna andina, però, és més intensa i es manté fins al sud de la Patagònia. Finalment cal esmentar la fauna de la Terra del Foc, semblant a l’antàrtica i constituïda sobretot per ocells marins com l’albatros (Diomedea) i pinnípedes com l’elefant marí (Mirounga).

La geografia econòmica i l'economia

L'agricultura

El sector agrícola té tendència a disminuir en importància en el conjunt de l’economia, per bé que els seus productes constitueixen encara la part més substancial de les exportacions (35% el 1999). Aquest any, l’activitat agrícola contribuïa amb el 5% del valor del PIB i ocupava al voltant del 10% de la població activa. L’agricultura és predominant a la Pampa, on, en un règim de gran propietat, té lloc una important producció de cereals (moresc, blat, melca) i farratge; als sectors occidentals semiàrids, amb regadiu, té valor la vinya, les fruites i els productes d’horta; a les conques del nord, conreus subtropicals i tropicals (cítrics, banana, cotó i, sobretot, la canya de sucre). A escala mundial l’Argentina és capdavantera en algunes produccions, especialment blat, moresc, melca, soia, tabac i cítrics. Destaquen també productes com ara el mate, el cotó, el gira-sol, la llinosa, els tomàquets, les olives i els cacauets. Tradicionalment, la ramaderia té una importància excepcional, també a nivell mundial, sobretot el boví i, secundàriament, l’oví. El bestiar, localitzat principalment a la Pampa, és destinat bàsicament a la producció de carn i també de llana en el cas de l’oví. A la Pampa seca, la Patagònia i les àrees del monte es crien, a més, cavalls. No obstant això, a causa dels excedents en les produccions de carn de molts països tradicionalment importadors (especialment els països de la Unió Europea), la ramaderia ha sofert un retrocés important. La pesca és també un sector rellevant.

La mineria i la indústria

Les explotacions mineres més importants són el petroli i el gas natural, els quals cobreixen gairebé totes les necessitats internes. Tant el gas com el petroli tenen els principals jaciments a Comodoro Rivadavia (Chubut). Són notables també els jaciments petrolífers de Cerro Redondo (Santa Cruz), Plaza Huincul (Neuquén), Campo Duran (Salta), Mendoza i la Terra del Foc, sovint associats igualment a dipòsits de gas. Són importants els oleoductes que, des de Comodoro Rivadavia, al S, i Campo Duran, al NW, transporten el cru fins a Buenos Aires. Pel que fa als gasoductes, destaca el de Mendoza a la capital. Hi ha també reserves considerables de carbó (lignit), ferro a Río Negro, or, coure i urani. L’electricitat és (1998) en un 36% d’origen hidroelèctric, i en un 10% nuclear, obtinguda a partir de dues centrals. La resta és produïda per centrals tèrmiques. El 1999, la indústria aportava el 28% del PIB i ocupava el 16% de la població activa. Tradicionalment té molta importància el sector alimentari, que a mitjan dècada dels noranta representava prop d’una quarta part del sector industrial: sucre de canya (Tucumán), vi (Mendoza), farines (Pampa), olis, lacticinis, carn (exportada en llaunes), pastes de sopa, cervesa i conserves. Un altre sector rellevant és el del refinatge de petroli i la petroquímica, amb més de vint plantes de refinatge situades al llarg del Riu de la Plata, Bahía Blanca i a les zones petrolíferes. Córdoba i Rosario són els centres de la indústria química (cautxú sintètic, fibres artificials i pasta de paper). De la branca metal·lúrgica sobresurt la producció d’acer, que té els centres principals a Villa Constitución, San Nicolás i Salta. És també important la producció de plom (Barranqueras, San Justo), zinc (Comodoro Rivadavia, Rosario) i alumini. Hi ha indústria automobilística a Córdoba, Buenos Aires, Santa Fe, aeronàutica a Córdoba i drassanes a San Fernando. La indústria argentina es concentra bàsicament a la perifèria de Buenos Aires. Hi ha nuclis industrials més secundaris que es localitzen a les províncies de Córdoba, Mendoza i Santa Fe. Tot i que l’Argentina és un dels estats de l’Amèrica Llatina on el sector secundari té més pes, la seva indústria és molt dependent de la inversió estrangera i de la importació de primeres matèries i articles semielaborats.

Els transports

La xarxa de carreteres comprèn un total d’uns 215.000 km (1998), el 30% de les quals són asfaltades, i és disposada radialment, amb el centre a Buenos Aires. L’autopista panamericana connecta Buenos Aires amb Xile, Bolívia, el Paraguay i el Brasil. La xarxa de ferrocarrils (34 000 km el 1998), la més completa de l’Amèrica Llatina, fou concebuda sobretot per al transport de productes agrícoles cap als principals ports. L’any 1984 hom estatitzà el ferrocarril, però el 1991 s’inicià la reprivatització de la companyia Ferrocarriles Argentinos. Tant la xarxa de carreteres com els ferrocarrils tenen la màxima densitat a la província de Buenos Aires. La marina mercant és la tercera de l’Amèrica Llatina, i remunta el riu Paraná (la principal de les vies navegables, les quals atenyen un total d’11.000 km) amb vaixells de gran calat; entre els més de 100 ports el més important, és el de Buenos Aires, seguit dels de Quequén i Bahía Blanca. Hi ha 10 aeroports internacionals, i el de més volum de trànsit és el de Buenos Aires (Ezeiza). Els altres són els de Córdoba, Corrientes, Mar del Plata, Mendoza, Rosario, Salta, Comodoro Rivadavia i Jujuy. Les companyies aèries més importants són Aerolíneas Argentinas i Austral Líneas (privatitzades el 1991 i el 1987, respectivament).

El comerç exterior i els serveis

El comerç exterior, en general de signe favorable, invertí aquesta tendència a partir de la crisi iniciada el 1997, que ha repercutit molt desfavorablement en les exportacions. El gros de les exportacions (al voltant del 45% el 1999) és constituït per productes agrícoles, d’entre els quals destaquen els olis animals i vegetals (10%). Té també importància l’exportació de petroli i productes derivats (12%), les manufactures i la maquinària (12%), les primeres matèries no elaborades (8%) i els productes químics (7%). Els principals destinataris són el Brasil (24%), la Unió Europea (14,5%), els EUA (11,5%), Xile (8%) i l’Uruguai (3,5%). Les importacions consisteixen sobretot en maquinària i equipament de transport (46%), productes químics (20%), productes manufacturats (15%) i productes alimentaris (4,5%). Els principals proveïdors són el Brasil (22%), la UE (21%), els EUA (11,5%) i el Japó (4,2%). El volum de les inversions estrangeres augmentà molt a final dels anys vuitanta, sobretot en la indústria i els serveis. El 1999, el 65% del PIB corresponia al sector dels serveis. El turisme, centrat en els nombrosos paratges naturals als Andes, la Pampa i la Terra del Foc, és una important font de divises, i procedeix dels estats veïns, d’Europa i dels EUA.

L'economia

Tot i l’abundància i varietat dels seus recursos econòmics, el relativament elevat grau d’instrucció i qualificació de la mà d’obra i un desenvolupament econòmic considerablement superior a la major part de l’Amèrica Llatina, les característiques de la seva economia (rellevància de l’agricultura i un teixit industrial no del tot consolidat) no permeten incloure'l, encara, entre els països pròpiament desenvolupats. La consolidació econòmica del país s’inicià a la Segona Guerra Mundial, que possibilità l’acumulació de divises, gràcies a les explotacions agrícoles i ramaderes, i un inici prou ferm d’industrialització. Tanmateix, l’enfonsament de les exportacions una vegada acabada la guerra, acompanyat d’èpoques d’eixut, no permeté l’arrelament de la política industrial de Perón. L’intent del dictador de crear una burgesia industrial nacionalista fracassà, amb la qual cosa l’oligarquia agrària encara manté part del seu predomini. Des del 1950 fins al principi de la dècada dels noranta l’Argentina patí un estancament econòmic, que els canvis de règim i de la política econòmica agreujaren. En aquest marc, els inicis de creixement foren frenats per la intensa inflació i el dèficits en la balança de pagaments. Els anys vuitanta foren especialment crítics (creixement mitjà anual del PIB nul en el període 1975-85, i de l’1,3% en 1985-91). Els sectors del cereal i la carn foren afectats per la forta competició de la producció subvencionada d’altres països. L’enorme deute extern i la manca de primera matèria afectaren també la indústria. El 1989, el peronista Carlos Saúl Menem inicià una liberalització accelerada de l’economia, amb la privatització de nombroses empreses públiques, imposà mesures d’austeritat i afavorí l’obertura total als mercats financers internacionals, política que li valgué la renovació dels crèdits de l’FMI i la renegociació del deute extern, i promogué, a més, la integració econòmica d’Amèrica del Sud (Mercosur 1991). El 1992, Menem instaurà la paritat del peso amb el dòlar, cosa que aconseguí, d’una banda, frenar la inflació, però, de l’altra, significà un fre important a la capacitat exportadora del país. La crisi financera del 1995 fou l’inici d’un deteriorament en cadena del que semblava una economia ben orientada. El 1997, la devaluació del Brasil (principal soci comercial de l’Argentina, amb prop d’una quarta part de les transaccions) comprometé encara més les exportacions, amb la consegüent caiguda de la productivitat, l’increment de l’atur, que el 2002 assolia el 21,5% de la població activa, i també del deute extern, el qual tornà a assolir nivells molt preocupants. La situació s’agreujà amb l’onada de vagues com a resposta a la reforma laboral del govern i a les retallades en la despesa pública exigides per l’FMI (1998-2000) i la massiva evasió de capitals, que situà el sistema financer del país al caire del col·lapse. Com a resposta, el govern argentí decretà la congelació dels dipòsits bancaris i noves mesures d’austeritat. El 2002 fou abandonada la paritat amb el dòlar, cosa que provocà l’enfonsament del valor dels estalvis i reactivà la inflació. En 1990-99 la mitjana anual de creixement del PIB fou del 5%, però en 1998-2002 minvà a un ritme del 4,2% anual. Aquest darrer any la renda per habitant era de 7.460 $, encara la més alta entre els països grans de l’Amèrica Llatina, per bé que prop del 50% dels argentins vivien per sota el llindar de la pobresa.

La geografia humana i la societat

País molt poc poblat d’indígenes en el moment de la descoberta, a la fi del segle XVIII i al començament del XIX la població era molt reduïda (1 milió d’habitants el 1850). Vers el 1870 començà una forta immigració —gairebé 17 milions de persones en un segle—, la majoria de la Mediterrània. La població cresqué molt, particularment en els quatre quinquennis anteriors a la Primera Guerra Mundial. Després de la Segona Guerra Mundial cresqué encara fins el 1956. Estancada i aturada la immigració, amb un índex de natalitat del 18‰ i de mortalitat del 7,6‰ el 2001, el creixement anual de la població és de l’1,06‰, més baix que a la resta de l’Amèrica Llatina però superior al d’Europa. L’índex de població urbana, molt elevat, és del 89,6% (2001). La població es concentra fortament a la façana fluvial del Paranà i al Riu de la Plata, on el Gran Buenos Aires agrupa el 34% dels habitants de tot el país (1999). La densitat de població és molt baixa (13 h/km2 el 2001) i, llevat de les províncies de Buenos Aires (45 h h/km2), Tucumán (59 h/km2), Santa Fe (22,5 h/km2) i Misiones (32,5 h/km2), que comprenen el 17,7% del territori, la resta no arriba als 20 h/km2. Les províncies menys poblades són les meridionals (Santa Cruz, 0,8 h/km2; Chubut, 1,8 h/km2; Terra del Foc, 4,8 h/km2). La majoria dels argentins són d’origen europeu (86%), bàsicament hispànics però amb importants contingents procedents d’Itàlia i, menys rellevants, de l’Europa central; els mestissos i amerindis representen el 10% de la població. Els argentins procedents de països musulmans són el 3,3%. La llengua oficial és el castellà. La gran majoria de la població és cristiana: un 80% és catòlica i el 5,4% protestant. Té una certa importància la comunitat jueva (1,3%), i també la musulmana (2%).

L’organització pública de l’ensenyament primari depèn dels consells provincials, però els programes provenen del ministeri d’educació. L’ensenyament primari, gratuït, és obligatori entre els 6 i els 14 anys. Hi ha moltes escoles privades, la majoria de les quals són confessionals. L’ensenyament secundari i tècnic és preferentment estatal. L’any 2000 hi havia 36 universitats estatals i 48 de privades. El 1853 el Congrés de Santa Fe proclamà la primera Constitució federalista, d’esperit liberal i progressista, que fins el 1861 no entrà en vigor a tot el territori. Aquesta constitució significà el triomf de la burgesia comercial sobre els interessos de ramaders i saladors. Les idees jurídiques foren les dels homes de l’Asociación de Mayo i, sobretot, les de Juan Bautista Alberdi, que havia exposat tot el seu pensament en el llibre Bases y puntos de partida para la organización política de la República Argentina, conegut correntment com les Bases. La forma de govern que estableix la constitució és representativa, republicana i federal. A través de modificacions successives, la constitució promulgada el 1853 s’ha mantingut en vigor fins a l’actualitat tret dels anys de la dictadura (1976-83), en què fou severament retallada. Posteriorment, fou modificada el 1994. El president de la república és elegit per sufragi universal directe i el seu mandat és de quatre anys i pot ésser reelegit una legislatura més; exerceix el poder executiu amb l’ajut dels ministres que ell nomena i és comandant en cap de les forces armades. El poder legislatiu és exercit pel Congrés Nacional, format per dues cambres: el senat i la cambra de diputats. El senat és format per 72 membres, designats pels governs provincials (3 per província). Els senadors romanen nou anys en els seus escons i són renovats en una tercera part cada tres anys. La cambra baixa és formada per 257 diputats, elegits per a quatre anys; la meitat de la cambra es renova cada dos anys. Cadascuna de les 22 províncies, a més del Districte Federal de Buenos Aires, i el Territori Nacional de Terra del Foc, té els seus òrgans de govern, legislatius i judicials. L’òrgan màxim del poder judicial és la Cort Suprema. Els partits polítics més importants són la Unión Cívica Radical (UCR), d’ideologia centrereformista, i el Partido Justicialista (PJ), d’ideologia peronista. El sindicat més influent és la Confederación General del Trabajo (CGT), que agrupa prop del 90% de les organitzacions sindicals. L’Argentina és membre de l’ONU, de l’OEA, Mercosur i de l’ALADI.

La història

Els territoris compresos dins l’actual República Argentina presenten des del punt de vista històric el problema de llur identificació amb les diverses identitats geogràfiques i polítiques que s’han succeït dins l’àrea. Les terres que havien estat poblades en l’època precolombina per pobles amerindis foren escenari d’un procés d’estructuració demogràfica i política que, a través de diverses etapes, arribà a la configuració general de l’Argentina actual vers la fi del primer terç del segle XIX i, tot just al començament del tercer, a la constitució del modern estat. Aquest procés d’integració operat dins determinats límits geogràfics, ho fou també de separació centrífuga dels territoris més heterogenis i marginals de l’antic virregnat del Riu de la Plata (Paraguai, Bolívia) i d’un altre de molt pròxim al centre i afí al nucli nacional argentí, però que per raons polítiques internacionals esdevingué un estat independent: l’Uruguai. La història de l’emancipació argentina registra, doncs, el desenvolupament progressiu d’una entitat política a partir d’un nucli definit per unes característiques geogràfiques i socials determinades i no, com fou el cas de la majoria d’estats hispanoamericans, la independització en bloc d’una circumscripció administrativa colonial més o menys homogènia.

Descobriment, conquesta i colonització

L’etapa d’exploració i conquesta partí de diversos esforços que convergiren des de la perifèria cap a l’actual nucli fonamental del país. El 1516 fou descoberta per Juan Díaz de Solís la desembocadura del Riu de la Plata. En 1526-27, Sebastiano Caboto i Diego García navegaren Paraná amunt. El 1536, Pedro de Mendoza fundà Buenos Aires, però el petit establiment hagué d’ésser abandonat el 1541 per la pressió dels indígenes. La població es traslladà a Asunción, que fou durant molts anys el centre de la penetració castellana a l’àrea dels rius Uruguai, Paraná i Paraguai. Des d’Asunción, Juan de Garay fundà de nou Buenos Aires el 1580. Des del Perú i Xile foren colonitzades les terres de l’interior, Tucumán i Cuyo. El 1620, la regió fou organitzada com a capitania general, separada el 1776 del virregnat del Perú i erigida en virregnat de Buenos Aires o del Riu de la Plata, al qual fou agregat l’Alt Perú (actual Bolívia).

La societat colonial

Les regions platines i centrals del virregnat mancaven de l’esplendor social i cultural pròpia d’altres regnes d’Índies. L’absència de metalls preciosos i de collites exportables, ensems amb l’escassetat de mà d’obra indígena, n'allunyaren durant molt de temps els corrents més dinàmics de l’economia. Aquesta es basava al litoral i al rerepaís de Buenos Aires en una ramaderia primitiva, en gran part predatòria. Vers la fi del segle XVIII l’exportació de carns salades o seques permeté una indústria primerenca. Les comarques interiors practicaven la cria d’ovelles i de cabres i una agricultura més desenvolupada que la reduïdíssima de les regions abans esmentades. El 1778, el Reglament del Lliure Comerç obrí el port de Buenos Aires al tràfic directe amb una vintena de ports peninsulars, fet que inicià la brillant carrera de la ciutat com a centre comercial institucionalitzada en el monopoli duaner i fonament de la formació d’una burgesia mercantil de procedència heterogènia, erigida en important grup de pressió mitjançant el Consolat de Comerç. Aquesta classe, que aviat adquirí característiques oligàrquiques, ha constituït a través de successives modificacions una de les constants de la història argentina.

El procés d'emancipació

El canvi econòmic del darrer quart del segle XVIII fou acompanyat de la penetració de les idees il·lustrades, com pertot, a les Índies de Castella, per la via de la burgesia culta i de gran part del clericat. Aquest canvi social i intel·lectual portà vers una radicalització del pensament polític, econòmic i social que les circumstàncies històriques havien de fer concretar en el procés d’independització. Bé que les vicissituds polítiques pertanyien pròpiament a l’enquadrament general del procés d’emancipació dels països d'Amèrica i més especialment del Riu de la Plata, el paper rellevant representat per Buenos Aires i per les tensions entre la capital virregnal i el seu hinterland expliquen en una dialèctica de tendències centralitzadores i centrífugues alhora el triomf de Buenos Aires com a element integrador de la futura República Argentina i el fracàs de l’intent dels seus dirigents d’abastar el control de tots els territoris de l’antic virregnat. A partir del 1796 s’afluixaren els lligams amb la metròpoli, a conseqüència del bloqueig de les costes de l’Amèrica castellana pels anglesos, els quals intentaren d’establir-se al Riu de la Plata (1806-07); foren rebutjats pels criolls amb llurs pròpies forces, fet que provocà entre ells una presa de consciència nacional. El maig de 1810, arran de la derrota de la Junta Central de Sevilla sota l’empenta napoleònica, fou organitzada la Junta Gobernativa Provisoria del Río de la Plata (Junta de Mayo), que destituí el virrei Baltasar Hidalgo de Cisneros i es proclamà formalment “conservadora dels drets de Ferran VII”. Entre els patriotes sorgiren diverses faccions: el conservador Cornelio Saavedra s’oposà al demòcrata Mariano Moreno i la tendència unitària i centralista de Buenos Aires s’oposava a la tendència federalista de les províncies. La Junta i els successius governs (Triumvirats, Directori) s’esforçaren a estendre llur control sobre tots els territoris de la circumscripció virregnal i, un cop declarada a escala continental la contraposició entre “patriotes” i “reialistes”, estengueren llur acció consegüentment més enllà dels límits d’aquella. En aquest darrer aspecte excel·lí la figura del general José de San Martín. Manuel Belgrano, que havia fracassat en l’intent de posar el Paraguai sota el domini de Buenos Aires, expulsà les tropes castellanes de l’Argentina després de les batalles de Tucumán (1812) i Salta (1813), mentre San Martín alliberava Xile (1817-18). El congrés de Tucumán declarà la independència de les Províncies Unides del Riu de la Plata (1816), dotades el 1819 d’una constitució republicana, moderadament liberal. Ja durant l’època de la guerra de la independència havia esclatat la guerra civil entre unitaris i federalistes. El conflicte trobà la seva expressió en l’enfrontament dels governs de Buenos Aires amb el cabdill de la Banda Oriental, José Artigas. La situació fou agreujada encara per les tensions entre lliurecanvistes i proteccionistes. El triomf dels primers provocà la ruïna de l’artesania local, especialment de l’interior, on havia començat a organitzar-se sobre bases capitalistes preindustrials. Contra l’hegemonia de Buenos Aires, amb el seu actiu patriciat crioll (l’anomenada oligarquía porteña) i el seu ampli hinterland, s’alçà el federalisme dels terratinents, igualment crioll, dels vells centres culturals d’arrel castellana, dels territoris interiors com Mendoza, Córdoba i Tucumán. A Buenos Aires es canviaven en ràpida successió governs i constitucions. A les províncies, els cabdills federalistes prenien el poder. Paraguai s’independitzà i afirmà la seva originalitat sota el dictador Francia. La Banda Oriental (Uruguai), després d’alçar-se amb el suport argentí (1825), fou constituït amb la mediació britànica i contra els seus palesos desigs, en estat independent el 1828 per la convenció preliminar de pau de Rio de Janeiro. Les altres províncies del Riu de la Plata s’uniren el 1825 en una confederació sota la direcció dels unitaris, que posaren com a president a Bernardino Rivadavia i elaboraren una nova constitució (1826).

El període de l'anarquia i de l'organització nacional

La crisi bancària britànica del 1825, que impedí de portar a cap els projectes reformistes de Ribadavia, donà la balançada cap a la reacció federalista. Juan Manuel de Rosas, dirigent federalista dels grans ramaders i sostingut pels gauchos, per les masses camperoles i pels negres, governador de la província de Buenos Aires des del 1829, instaurà el 1835 el poder absolut. Amb mètodes dictatorials apartà o sotmeté els caudillos que detenien el poder de les províncies i posà així les bases de l’estat unitari argentí; el seu mandat obrí una època de terror. La complexa figura de Rosas ha estat modernament revalorada pels historiadors nacionalistes, que han posat en relleu la seva significació de força integradora i de resistència contra la intervenció política i militar de la Gran Bretanya, aliada amb la França de Lluís Felip en la Guerra Grande de l’Uruguai (1838-51). El general Urquiza, governador d’Entre Ríos, amb l’ajuda de l’Uruguai pacificat, el Paraguai i el Brasil, s’alçà el 1851 contra Rosas, el qual fou vençut al Monte Caseros el 1852 i hagué de fugir a Anglaterra. El 1853 fou establerta una nova constitució al Congrés de Santa Fe, alhora que Buenos Aires se separava de la confederació argentina. Urquiza, elegit president de la confederació, posà fi a la secessió. Aviat, però, s’inicià una nova guerra civil. Aquesta vegada, Bartolomé Mitre, governador de Buenos Aires, vencé les tropes federalistes a Pavón. Amb això aconseguí, el 1862, la presidència de la confederació. Entre el 1865 i el 1870, l’Argentina dugué a terme, conjuntament amb el Brasil i l’Uruguai, la dura guerra declaradament dirigida contra Solano López, dictador del Paraguai, però en la qual es canalitzaren ambicions territorials i especulacions polítiques. Fou succeït per Domingo Faustino Sarmiento, sota el govern del qual, especialment per l’acció del seu ministre d’instrucció pública Avellaneda, després president (1874-80), augmentà considerablement l’escolaritat.

L'auge de l'Argentina exportadora

L’elecció presidencial del 1880 inicià altra vegada la guerra civil, en la qual foren definitivament derrotats els particularistes de Buenos Aires, i a final de la qual fou elegit president el federalista Julio A.Roca. Aquest portà el desenvolupament del país cap a un estat unitari i feu de Buenos Aires la capital. Sota la seva presidència el país evolucionà econòmicament gràcies a l’aportació de capital estranger, sobretot britànic; l’estructura social i política fou modificada des de la base. La ramaderia perdé el seu paper preponderant davant les grans plantacions bladeres introduïdes pels immigrats europeus. La construcció de línies fèrries fou impulsada amb gran esmerç de capitals britànics. A partir del 1860 s’iniciaren les immigracions en massa d’europeus: italians, castellans, bascs, etc. La “gran emigració”, però, es produí entre el 1880 i la gran crisi mundial del 1890. El comerç fou estimulat per l’exportació intensiva de carn congelada. A partir del 1880 els amerindis foren arraconats a les terres meridionals. La “conquesta del desert”, nominalment dirigida a posar fi a les ràtzies d’indis de la Pampa (malones), fou concebuda i executada pel general Roca com una gran empresa comercial. La llei de 5 d’octubre de 1878 preveia la venda anticipada de totes les terres per on havia de passar l’exèrcit, a un preu determinat; el Banco de la Provincia de Buenos Aires finançà les adquisicions en benefici dels grans propietaris i capitalistes de Buenos Aires. Els resultats d’una revolució economicogeogràfica semblant no podien deixar d’ésser espectaculars: la incorporació d’aquests espais a la civilització de l’home blanc donà la base per a una enorme expansió demogràfica, atribuïble, meitat i meitat, a un creixement natural accelerat i a la immigració europea; l’oportunitat, però, de constituir una àmplia classe de petits o mitjans propietaris fou deixada definitivament de banda i l’apropiació de la terra revertí solament en profit de la classe dominant, alhora que dotava Buenos Aires d’un rerepaís “propi” que l’independitzava de compromisos amb el litoral i l’interior. Sota el president Celman, elegit el 1886, les especulacions provocades pel gran eixamplament del país aconseguiren el punt màxim. Davant la corrupció política, Leandro Alem organitzà la Unión Cívica Radical, que s’alçà el 1890 a Buenos Aires: Celman dimití i fou proclamat Pellegrini. La bancarrota de l’estat es feu manifesta. Després de l’acord entre federalistes i unitaris, fou elegit president, el 1892, Luis Sáenz Peña. Els radicals, sota la direcció d’Alem, organitzaren, el 1893, aixecaments ràpidament controlats, però Sáenz Peña abandonà la presidència el 1895; el 1898, Roca tornà a ésser elegit president. Deixades de banda pacíficament les diferències frontereres, l’Argentina pactà sovint amb el Brasil i Xile tractats sobre arbitratge i desarmament (pacte ABC). En conflicte amb Xile pel territori d’Atacama, antigament bolivià, l’Argentina guanyà, el 1899, el territori de Los Andes; el 1902, s’annexionà gran part de Patagònia. ota Roque Sáenz Peña, elegit president el 1910, la Unión Cívica Radical establí la democràcia política formal. A la seva mort (1914) pujà a la presidència Victoriano de la Plaza. Hipólito Irigoyen, elegit el 1916, desenvolupà una estricta política de neutralitat durant la Primera Guerra Mundial. El 1917, però, sota la influència dels EUA, trencà les relacions diplomàtiques amb Alemanya; sota el seu govern, les classes mitjanes aconseguiren per primera vegada un cert paper polític. El 1918 s’inicià a Córdoba el moviment de la Reforma Universitària de difusió hispanoamericana. Irigoyen fou succeït per Marcelo T.de Alvear (1922-28), però fou reelegit el 1928.

La crisi del 1930 i el peronisme

Paral·lelament a la industrialització del país, el moviment obrerista aconseguí el seu punt culminant amb la fundació de la CGT (1930), fusió de la Unión Sindical (1922) i de la Federación Nacional Agrícola (1902). El malestar provocat per la crisi econòmica mundial, juntament amb l’actitud més autoritària d’Irigoyen, portaren a la revolució del 1930, duta a terme pel general José F.Uriburu, per la qual els conservadors i parts dels radicals, aliats amb els militars, forçaren la retirada d’Irigoyen. El 1932, Agustín P. Justo resultà elegit president i inicià l’anomenada “dècada infame”. El 1938 ocupà la presidència un civil, Roberto M.Ortiz. Dos anys i mig més tard, malalt Ortiz, passà el poder al vicepresident Ramon J.Castillo, un altre civil. Una sèrie de lluites partidistes dugueren a la revolució militar del 1943. El 4 de juny d’aquest any, el general Arturo Rawson encapçalà un cop que desplaçà el president Castillo, però fou el general Pedro Pablo Ramírez, exministre de Castillo, qui es feu amb la presidència. El 1944, l’Argentina trencà les relacions diplomàtiques amb les potències de l’eix. Amb aquest motiu, un grup de militars reemplaçà Ramírez pel general Edelmiro Farrell. Durant aquest període, la personalitat més dinàmica de l’equip governant fou el coronel Juan Domingo Perón, membre del GOU (Grupo de Oficiales Unidos), lògia militar en ascens constant. Al juliol del 1944 Perón fou nomenat vicepresident de la República. A l’octubre del 1945, la guarnició de Buenos Aires, ubicada a Campo de Mayo, i sota el comandament del general Eduardo Ávalos, es revoltà, i provocà la renúncia de Perón i el seu empresonament a l’illa de Martín García. En aquest moment es produí l’aixecament popular del 17 d’octubre de 1945 (des d’aleshores la data del 17 d’octubre fou el Día de la Lealtad Peronista) i Perón tornà al poder. Eva Duarte, muller de Perón, fou la protagonista d’aquelles jornades. Sota pressió aliada, l’Argentina havia declarat la guerra a Alemanya el 27 de març de 1945 i esdevingué membre fundador de l’ONU. La gran ascendència que Perón havia aconseguit entre el proletariat urbà (descamisados), sobretot gràcies a l’atractiu que hi exercia Eva Duarte, i també entre l’exèrcit i el clericat, anà en augment. Perón resultà elegit president el 24 de febrer de 1946, en lluita contra la Unión Democrática, conglomerat de partits que anaven des dels radicals als comunistes. Perón col·locà la política i l’economia sota l’estricte poder estatal i n'allunyà l’oposició. Instaurà en el país un règim demagògic i paternalista sota aparences obreristes que no alterà les estructures fonamentals de la societat i donà ocasió a una profusa corrupció. La nova constitució del 1949 amplià el poder del president i el feu reelegible. Perón afavorí econòmicament el proletariat obrer, la renda real del qual augmentà en 1946-55 en un 47%, en detriment de les classes mitjana i agrària. La revolució peronista, o "justicialista”, es caracteritzà per les nacionalitzacions ruïnoses dels serveis públics en mans estrangeres, i consagrà definitivament la decadència de l’influx econòmic de la Gran Bretanya, la qual pagà amb unes estructures envellides —sobretot els ferrocarrils— el deute contret amb l’Argentina durant la guerra. En política exterior afirmà la seva independència enfront de les potències occidentals acollint nombrosos refugiats nazis i establint relacions diplomàtiques amb l’URSS. Però el nacionalisme econòmic peronista perjudicà les relacions amb els EUA i portà a una crisi molt sensible des del 1950. Abandonat pel clericat, privat d’una part de popularitat entre les masses des de la mort de la seva muller Eva Duarte el 1952, el dictador hagué de fer cara a una oposició cada vegada més gran de l’exèrcit. Després d’alguns intents de cop d’estat militars (setembre del 1951, juny del 1955), al setembre del 1955 Perón fou enderrocat per la revolució de les forces armades, sostinguda per l’oposició catòlica liberal.

L'Argentina sota el tutelatge militar (1955-75). La dictadura militar (1976-84)

1955-1966

Després de la caiguda de Perón el poder fou pres per una junta militar que elegí president provisional el general L.Eduardo Lonardi com a representant dels cercles catoliconacionalistes. El partit peronista fou prohibit. Lonardi fou obligat a retirar-se al cap d’uns mesos per la pressió de les forces liberals, encapçalades pel contraalmirall Isaac Rojas, i la junta militar elegí el general Pedro Aramburu, el qual intentà d’aconseguir un govern constitucional i l’elecció d’una assemblea constituent (1957), però aquests propòsits fracassaren i portaren a la divisió dels radicals en radicals del poble, que representaven els vells quadres del partit, i radicals intransigents, agrupats entorn de l’agitació intel·lectual d’Arturo Frondizi. Uns dos milions d’electors, en part peronistes, votaren en blanc com a protesta contra Aramburu. El ròssec del deute exterior i l’escissió dels radicals anul·laren els esforços d’Aramburu per estabilitzar l’economia. El 1958, Arturo Frondizi, cap dels radicals intransigents, fou elegit president amb el suport dels peronistes, després d’una campanya electoral de pujats tons demagògics, esquerrans i nacionalistes. Un cop arribat al poder, però, s’inclinà per una política conservadora i realista, intentà de millorar les arruïnades finances de l’estat, d’equilibrar el pressupost i de deturar la inflació amb l’ajuda del seu ministre d’economia Álvaro Carlos Alsogaray; sobretot obtingué la col·laboració del capital estranger en el desenvolupament dels recursos petrolífers del país, mitjançant l’atorgament de contractes d’exploració i explotació a companyies estrangeres. El 1959 fou prohibit el partit comunista i, en canvi, per a les eleccions del 1962 fou aixecada la prohibició del peronisme, que aconseguí un èxit. Per tal com Frondizi no prengué una posició clara contra el peronisme, fou destituït pels militars el mateix 1962. Les eleccions foren anul·lades i el parlament dissolt. L’any següent foren convocades noves eleccions parlamentàries i presidencials, en les quals fou elegit el dirigent dels radicals populars Arturo Illía. Amb l’aixecament de la prohibició de propaganda a favor de comunistes i peronistes, Illía intentà d’aconseguir, especialment amb els peronistes, un acord sota el lema de "peronistas sin Perón”. En les eleccions per a la cambra de representants del 1965 els peronistes esdevingueren el segon partit del país, després dels radicals populars. El 1966, Illía fou deposat per un cop d’estat incruent. Fou succeït pel general Juan Carlos Onganía.

1966-1984

A causa de l’agreujament dels problemes econòmics i socials del país, el general J.C.Onganía fou destituït de la presidència per l’alt comandament militar (1970) i substituït per R.Levingston. Succeït aquest pel general Lanusse (1971), el 1973, incapaç de resoldre les dificultats, l’exèrcit permeté la celebració d’eleccions i Héctor Cámpora, braç dret de J.D.Perón, esdevingué president. El mateix any Perón el substituí, però, mort el 1974, fou succeït per la seva muller Isabel Martínez. La ineficàcia i la corrupció del nou règim peronista i l’aparició de grups guerrillers revolucionaris (Montoneros, Ejército Revolucionario del Pueblo, etc) i ultradretans (Alianza Anticomunista Argentina) provocaren un cop d’estat (1976) que retornà el poder a l’exèrcit. La presidència passà al general J.R.Videla i, el 1981, al general R.Viola. El règim militar, que exterminà les guerrilles, mentre feia “desaparèixer” milers de persones, no assolí de resoldre la greu situació econòmica i social del país (hom calcula entre 15 000 i 30 000 les persones desaparegudes en 1976-83). La crisi econòmica i política fins i tot s’accentuà amb l’arribada a la presidència del general Leopoldo Galtieri (desembre del 1981), el qual substituí R.Viola en ésser aquest forçat a dimitir per la junta de les forces armades. A l’abril del 1982 l’Argentina entrà en conflicte bèl·lic amb la Gran Bretanya en ocupar aquella les illes Malvines. L’acabament del conflicte al juny del mateix any amb la reconquesta de les illes per la flota britànica feu créixer la crisi política i l’exèrcit forçà la dimissió de L.Galtieri, que fou substituït per Reynaldo Bignone (juny del 1982). Hom emprengué tot seguit una obertura política i a l’octubre del 1983 se celebraren eleccions generals i presidencials, les quals donaren el triomf a la Unión Cívica Radical (UCR), que obtingué el 52% dels vots davant el 40% dels del Partido Justicialista —que, no obstant això, obtingué la majoria al senat—. Raúl Alfonsín, líder de la UCR fou elegit president. Respecte a la disputa territorial amb Xile sobre el canal de Beagle, hom aprovà mitjançant referèndum (novembre del 1984) un tractat de pau i amistat que hi posà fi.

Del restabliment de la democràcia ençà

Les seqüeles de la dictadura. Del "miracle econòmic" a l'ensorrament (1984-

Alfonsín impulsà la recerca de responsabilitats en crims i desaparicions durant la dictadura, fet que comportà un fort malestar en l’exèrcit. Tanmateix, l’opinió pública considerà les investigacions i les sentències aplicades als culpables desproporcionadament indulgents. Al llarg del 1984 i el 1985, el deteriorament de l’economia portà el govern a decretar mesures de gran austeritat, durament contestades pel poderós sindicat CGT i els peronistes. D’altra banda, la campanya d’atemptats duta a terme per grups d’extrema dreta forçà Alfonsín a establir l’estat de setge poc abans de les eleccions generals del novembre del 1985, en les quals la UCR renovà la majoria. La pressió dels militars sobre els governs eixits de les eleccions fou constant en aquesta etapa i produí concessions contínues per part dels presidents. El 1986 era dictada la llei de Punto Final, que aturava les inculpacions contra els militars i policies acusats de violació dels Drets de l’Home. El 1987, després de la revolta encapçalada pel tinent-coronel Aldo Rico, fou dictada la Llei de Obediencia Debida, que descarregava els sotsoficials de tota responsabilitat en la repressió i els amnistiava. El 1988 es produí un altre aixecament i el 1989 un tercer, si bé aquest darrer fou de caire esquerrà. A la tensió produïda per aquests fets se sumà la que provenia de la crisi econòmica, i durant aquest darrer any es produïren dos avalots amb pillatge dels comerços d’alimentació a Rosario i a Buenos Aires. En aquesta situació, la UCR d’Alfonsín perdé les eleccions del 1989 i el Partido Justicialista, peronista, formà el nou govern presidit per Carlos Saúl Menem. Aquest intentà redreçar l’economia del país mitjançant un pla que, suggerit per les grans multinacionals, comprometia les forces econòmiques del país (productors agrícoles, exportadors, liberals de les forces armades i Església catòlica). Aquest pla de moment es mostrà eficaç per a la reducció de la inflació, però al cap de poc s’hagué de reforçar mitjançant mesures monetàries. Amb una forta devaluació de l’austral s’aconseguí el foment de l’exportació i la captació d’inversions estrangeres. Amenaçat per un nou alçament militar (1991), Menem indultà tots els generals que havien estat membres de les juntes dirigents durant la dictadura, fet que provocà un gran rebuig popular. El pacte de Los Olivos, signat al novembre del 1993 entre el president Menem i el líder de l’opositora Unión Cívica Radical (UCR), Raúl Alfonsín, possibilità la modificació de la constitució l’any següent per tal de permetre un segon mandat presidencial. En les eleccions presidencials del 14 de maig de 1995, Carlos Menem resultà elegit a la primera volta. Amb gran sorpresa, el candidat del nou partit d’esquerra FREPASO obtingué el segon lloc per davant del candidat de la UCR, que patí una forta davallada. En les legislatives el Partido Justicialista de Menem assolí un nou èxit en obtenir la majoria absoluta a la cambra de diputats. Els peronistes atribuïren els èxits electorals als bons resultats de la política econòmica del govern de Menem (reducció dràstica de la inflació i el dèficit públic, augment de les exportacions i les inversions estrangeres, etc). Però el nou pla d’ajustament estructural, implantat a la primavera del 1995, provocà una violenta oposició dels sectors populars al llarg de l’estiu, especialment entre els funcionaris públics (afectats pel pla de privatitzacions, congelació de salaris, expulsió de funcionaris), que provocaren revoltes en algunes ciutats de l’interior (Córdoba, San Juan, Río Negro). El 1996 continuaren les mesures d’austeritat, que incloïen augments d’imposts i taxes, i la reforma de la legislació laboral (duta a terme per Menem mitjançant diversos decrets anul·lats el 1997 pels tribunals), amb la finalitat de flexibilitzar el mercat de treball. Aquestes mesures provocaren novament una forta oposició dels sindicats, cada vegada més allunyats del justicialisme, i desembocaren en tres vagues generals al llarg del 1996 i divisions internes al si del Partido Justicialista. En política exterior, les deteriorades relacions amb la Gran Bretanya entraren en una fase de cordialitat després de l’entrevista entre Menem i Major a Nova York, a l’octubre del 1995, que obrí el camí per a la signatura d’un acord de col·laboració per a les explotacions petrolíferes marines a la zona de les Malvines. A l’octubre del 1997, l’Aliança pel Treball, la Justícia i l’Educació, coalició entre el Frente por un País Solidario (FREPASO) i la Unión Cívica Radical (UCR), guanyava les eleccions legislatives després de deu anys d’hegemonia del governant Partido Justicialista de Carlos Menem. El creixement econòmic que experimentava l’economia argentina l’any 1997 (8,4%) no amagava la creixent polarització econòmica que estava patint la societat. Els intents frustrats de posar en marxa un pla de reformes laborals per via del decret d’urgència es trobaren amb la resistència dels sindicats, la societat i sectors creixents de l’administració judicial que fins aleshores havien donat suport a l’heterodòxia de Menem. Aquests mateixos factors, juntament amb l’acumulació de diversos escàndols polítics i criminals que implicaven directament el govern, portaren a la presidència del país Fernando de la Rúa Bruno, candidat de l’Aliança per la UCR, i Carlos Álvarez, del FREPASO, a la vicepresidència, després de guanyar la primera volta de les eleccions presidencials del 24 d’octubre de 1999. No obstant això, la confluència de diversos factors, com un programa de política econòmica sense diferenciació dels plantejaments justicialistes, una forta crisi econòmica i un deute extern cada vegada més elevat (el 17% del pressupost es destina a pagar només els interessos), portà el país a una greu crisi política, institucional i social que comportà la dimissió del vicepresident Álvarez, diverses reestructuracions governamentals i una onada de mobilitzacions populars i sindicals.

Els anys de col·lapse  

El govern de coalició entre la Unión Cívica Radical (UCR) i el Frente por un País Solidario (FREPASO), presidit per Fernando de la Rúa, s’enfrontà a la catastròfica situació econòmica heretada del mandat de Menem (un dèficit i una inflació descontrolats i un sistema financer a punt del col·lapse) amb mesures de xoc, concretades en la Llei d’emergència laboral, econòmica i social que incloïa dràstiques retallades en els serveis públics i fortes restriccions en la legislació laboral.

La llei finalment fou aprovada al febrer del 2000 amb el suport de la poderosa Confederación General del Trabajo (CGT), malgrat que el sector contrari protagonitzà una escissió del sindicat. L’aprovació de la llei –que reflectia, amb matisos, les condicions de l’FMI relatives a congelació de les despeses públiques, reformes en els sistemes de pensions i fiscals i privatització parcial dels serveis socials– donà lloc al llarg de l’any a vagues generals massives, algunes secundades també per la CGT, com les que es convocaren al juny contra les reduccions salarials en el sector públic.

Malgrat un escàndol de corrupció relacionat amb l’aprovació de la llei, el govern satisfeu els requisits de l’FMI i obtingué el crèdit al principi del 2001. Al març dimití el ministre d’economia, José Luis Machinea, que adduïa falta de suport polític. El seu substitut, l’anterior ministre de defensa Ricardo López Murphy, endurí les restriccions pressupostàries, mesura que trobà l’oposició del FREPASO, el qual retirà els seus ministres del govern, tot i que li continuà donant suport des del parlament. De la Rúa remodelà el govern i nomenà ministre d’economia Domingo Cavallo, artífex de l’anomenat “miracle econòmic” durant el mandat de Menem.

Cavallo dictà un seguit de mesures d’austeritat força impopulars, entre les quals l’anomenada “Llei del dèficit zero”, per tal d’evitar l’ensorrament dels mercats de valors i la fugida de capital. Tot i les protestes generalitzades durant mesos, la llei fou aprovada, amb la consegüent renovació del crèdit. Les eleccions legislatives de l’octubre del 2001 donaren la majoria al Partido Justicialista en les dues cambres, cosa que afegí precarietat a les relacions entre el legislatiu i l’executiu.

Al desembre, Cavallo respongué a l’empitjorament de la situació econòmica amb el bloqueig dels dipòsits bancaris, mesura coneguda popularment com “corralito”, que aixecà una onada d’avalots que portà De la Rúa a decretar l’estat de setge, forçar la dimissió del govern i cridar a la formació d’un govern amb l’oposició, però la negativa dels peronistes propicià la seva dimissió. Foren designats successivament cinc presidents, fins que el justicialista Eduardo Duhalde accedí al càrrec al gener del 2002.

Al capdavant d’un govern amb majoria justicialista i participació de la UCR i el FREPASO, al gener feu aprovar la Llei d’emergència pública, mitjançant la qual es posava fi a onze anys de convertibilitat monetària amb el dòlar. El govern decidí també mantenir l’impagament temporal del deute extern, la congelació dels dipòsits bancaris a llarg termini i la restricció de la disponibilitat dels comptes corrents. Aquesta mesures i d’altres augmentaren el malestar, que es traduí en el saqueig habitual de comerços i seus bancàries.

D’altra banda, la caiguda del PIB del 2001 a un nivell del -3,5% i l’aparició de nombrosos casos de desnutrició infantil, especialment a la província de Tucumán, crearen un estat d’alarma general. Al llarg del 2001 agreujà el clima social i polític l’atzucac en les negociacions entre el govern argentí i l’FMI, que exigia mesures encara més dràstiques, i la decisió del Tribunal Suprem d’impugnar la congelació dels dipòsits, que al desembre del 2002 fou aixecada parcialment, coincidint amb una certa recuperació de les exportacions i la frenada de la inflació.

Dificultats econòmiques i hegemonia dels Kirchner 

En les eleccions presidencials de l’abril del 2003 fou elegit el candidat justicialista Néstor Kirchner, que en les eleccions legislatives parcials del novembre del 2005 consolidà el seu poder en imposar la seva facció del Partido Justicialista, el Frente para la Victoria, a la resta del partit controlat per Eduardo Duhalde, consulta que també posà de manifest les pugnes internes del peronisme.

Les primeres mesures de Kirchner en accedir al càrrec foren de caràcter polític: purgà les forces armades i la policia de molts oficials en servei durant la dictadura, obrí processos contra els jutges de la Cort Suprema sospitosos de connivència amb Menem, aconseguí la derogació del Congrés de les lleis d’obediència deguda i punt final sancionades pel primer govern Alfonsín, desbloquejà (2004) l’extradició de militars requerits per altres països i reobrí els judicis que s’havien tancat, mesures ratificades per la justícia el 2005 i el 2007 i que permeteren la reobertura dels processos contra els militars i caps de les forces de seguretat acusats de violacions de drets humans i crims contra la humanitat. Al llarg dels anys següents foren condemnats a penes de presó, entre d’altres, el president colpista Jorge Rafael Videla i altres alts responsables de la dictadura, com Reynaldo Brignone, Alfredo Astiz i Emilio Massera.

En el pla econòmic, malgrat el deteriorat estat de l’economia (un 50% de la població per sota del llindar de la pobresa), l’Argentina semblava trobar-se en camí de la recuperació, i el 2003 el govern aconseguí renegociar els crèdits de l’FMI, que al gener del 2006 pogué retornar. Aquest mateix any fou també retornada la pràctica totalitat dels dipòsits bancaris congelats el 2001 en l’anomenat corralito.

La política exterior durant el mandat de Kirchner tingué un marcat caràcter integrador regional, malgrat els conflictes amb l’Uruguai arran de la instal·lació d’unes fàbriques paperers en una àrea fronterera que al juny del 2006 el Tribunal de l’Haia autoritzà, malgrat les protestes de l’Argentina, que al·legava perjudicis mediambientals; aquest mateix any, també s'aconseguí de Bolívia el subministrament de gas a l’Argentina tot i la política de nacionalitzacions, i el 2007 prengué part en la sessió inaugural del Parlasur, el parlament de Mercosur. A l'agost del 2006, l’Argentina, el Brasil i l’Uruguai crearen, a instàncies dels EUA, el Centre Regional d’Intel·ligència dedicat a la lluita antiterrorista.

En les eleccions presidencials de l’octubre del 2007, la dona del president sortint, la també peronista Cristina Fernández de Kirchner, obtingué una clara victòria en obtenir el 46,3% dels vots davant Elisa Carrió, de Coalición Cívica. Fernández fixà com a fites el combat contra l’atur i una pobresa molt estesa, complicats per les polítiques governamentals de contenció de la inflació. Fernández refeu els llaços amb el Brasil i l’Uruguai, sense deixar de cercar un nou apropament amb els EUA i la UE.

El primer problema greu per a la nova presidenta sorgí de seguida, al març del 2008. La reforma del sistema impositiu a les exportacions de cereals derivà en un llarg conflicte obert amb els productors agraris, que acabà afectant tota la població, contenciós que finalment es resolgué en contra del govern.

El descontrol de la inflació, l’augment de l’IPC (entre el 10% oficial i un 20% estimat) i la caiguda internacional dels preus de les primeres matèries derivaren en controvertides mesures anticrisi, entre d'altres, una llei de nacionalització dels fons de pensions aprovada per la Cambra de Diputats al novembre del 2008, i també d’empreses considerades estratègiques, com ara Aerolíneas Argentinas. Al febrer de l’any següent una nova ofensiva per a gravar les exportacions agrícoles provocà noves protestes. També foren intervingudes per l’estat.

En aquest context de recessió, al març del 2009 els Kirchner, que havien reforçat el lideratge i el control en el Partit Justicialista (PJ), assoliren al Senat argentí el seu objectiu d’avançar les eleccions al mes de juny per evitar una futura derrota a les urnes, que tanmateix acabà per produir-se i arran de la qual els justicialistes perderen la majoria absoluta en ambdues cambres.

Tot i això, l’absència d’una alternativa clara als Kirchner, tant en les files del justicialisme com en les de l’oposició i una temporal recuperació de l’economia evitaren l’erosió de la seva popularitat. Néstor Kirchner morí sobtadament a l’octubre del 2010, i en les eleccions presidencials del mateix mes de l’any següent Cristina Fernández de Kirchner obtingué una victòria incontestable (53% dels vots en primera volta).

En el seu segon mandat, Fernández de Kirchner adoptà una sèrie de controvertides mesures en matèria econòmica i d’afers estrangers. En el primer aspecte, dictà un conjunt de mesures proteccionistes i de nacionalitzacions (entre d’altres, la de la companyia petroliera YPF al maig del 2012, de la qual la multinacional espanyola Repsol és la propietària majoritària) que li valgueren dures crítiques de l’OMC. Uns quants mesos després, el Fons Monetari Internacional reprovà el govern argentí per l’elevada inflació (més del 24%). Al juliol del 2014, l’Argentina entrà per segon cop en fallida, tot i no reconèixer-ho, a causa del desacord entre el govern argentí i els fons d’alt risc sobre el pagament del deute. Al setembre del 2014 el Congrés aprovà una nova reestructuració del deute ignorant la sentència d’un jutge nord-americà que havia donat la raó als fons.

Quant als afers estrangers, la presidenta inicià una escalada de retrets contra la sobirania britànica de les illes Falkland que disparà la tensió entre ambdós països, bé que al març del 2013, en un referèndum d’autodeterminació, més del 90% dels habitants de l’arxipèlag votaren a favor de continuar formant part de la Gran Bretanya. El mateix mes, el cardenal de Buenos Aires Jorge Mario Bergoglio fou elegit papa. Investit amb el nom de Francesc, fou el primer pontífex llatinoamericà de la història.

Les eleccions presidencials de l’octubre-novembre del 2015 posaren fi a tretze anys de peronisme dominat pel matrimoni Kirchner: el candidat de l’oposició conservadora Cambiemos, l’exalcalde de Buenos Aires Mauricio Macri, s’imposà en la segona volta al candidat oficialista Daniel Scioli en obtenir el 51,5% dels vots davant el 48,7% de Scioli.

Data de revisió: 
2015-11-16
Llegir més...