i Arnes | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Arnes

Sumari de l’article

Arnes
© Fototeca.cat
Municipi de Terra Alta, situat a la dreta del riu d’Algars, que n’és el límit occidental des del seu naixement.
Població: 
488 h
[2009]
Extensió: 
43 km2

Situació i presentació

El municipi d’Arnes és situat a l’extrem meridional de la Terra Alta, al sector comprès entre les comarques del Matarranya i el Baix Ebre. D’una extensió de 42,97 km 2 , limita a l’E amb Horta de Sant Joan, al S amb Alfara de Carles (Baix Ebre) i a l’W amb els termes de la comarca del Matarranya de Beseit, Cretes i Lledó d’Algars.

El terme és accidentat per la prolongació de septentrió del massís dels Ports de Tortosa. Així, a la punta meridional del municipi, on hi ha una mina de pirites, es troben altituds per sobre dels 1 100 m; cal destacar la Punta Miranda, el serrall dels Anoguers i la Ballestera, el Pi de Martí, lo Grevolar, la Punta Blanca (1 217 m), el coll de Safrà o de Pell Negra, el tacó o punta del Coc, abans dita la Moleta, los Pradets, la Vall de Torrero, les moletes de Don, los Estrets, la moleta dels Viernets, el Salt d’en Barber i el Pla d’Arnes. La part menys accidentada, tot i que n'és, forma com una petita vall més planera i es troba a tramuntana de la vila, a l’interfluvi dels rius d’Algars i dels Estrets, la confluència dels quals marca el vèrtex septentrional del terme a l’indret conegut pels Ullals de la Rosa.

Els materials geològics més nous que formen el terme es van constituir durant l’era cenozoica i els més antics —situats en les terres meridionals del terme—, durant l’era mesozoica. Els primers es consolidaren durant les èpoques miocènica i oligocènica del període terciari. Els segons pertanyen al període juràssic, a excepció d’una falla encavalcada sobre materials més antics del període triàsic. A l’extrem meridional del terme, en un indret conegut com la Paridera, es troben els materials més joves de l’era mesozoica, formats durant el període cretaci.

Les terres són drenades pel riu d’Algars i el riu dels Estrets. El primer neix al vessant N de la mola de Tortosa i travessa el terme seguint el límit administratiu occidental. D’altra banda, el racó del Coc (948 m) és la carena divisòria de les aigües d’ambdues conques. Són afluents del riu d’Algars el barranc de Canals, el de les Valls que es forma amb el del Grevolar i del Pedregal, i el de Clapissa. A més hi ha diversos rierols que neixen i solquen el terme.

Respecte als dominis de vegetació potencial cal esmentar les diferents variacions locals que s’expliquen, una vegada més, com a conseqüència de la presència de part de la serralada dels Ports de Tortosa. Així, la franja més occidental és dins el domini del carrascar (Quercetum rotundifoliae), el sector oriental pertany al domini potencial de l’associació de l’alzinar amb marfull (Quercetum ilicis galloprovinciale) i el sector meridional es troba dins el domini del bosc de pi roig. El terme municipal d’Arnes comparteix amb altres municipis dos espais catalogats d’interès natural (PEIN): els Ports i la Ribera d’Algars.

El terme comprèn la vila d’Arnes, cap administratiu i únic nucli de població. Les partides més significatives són les Aubareres, los Aiguamolls, los Barrancs, los Viernets, les Parellades, la Vall del Cingle i los Alzinars.

L’única carretera que travessa el municipi és la que uneix la vila amb Vall-de-roures (Matarranya) i Prat de Compte.

El topònim d’Arnes sembla de l’època posterior a la conquesta i és gairebé segur que significa “arna” o “rusc”.

La població i l'economia

Les primeres dades de població (arnerols) es remunten al fogatjament del 1358, on figuren 70 focs, que baixaren a 65 el 1378 i pujaren fins a 98 el 1553. El 1718 la població enregistrada fou de 417 h i un segle més tard, el 1830, el nombre total d’habitants era de 945. Al llarg del segle XIX, i com a conseqüència de la prosperitat agrícola, el creixement de la població s’accelerà i el 1860 ja eren 1 216 els habitants de la vila. Si bé el 1887 la població total era de 1 409 h, a l’inici del segle XX hi hagué una petita davallada que no tingué, però, gaire importància, ja que el 1920 s’assolí la xifra més elevada, 1 520 h. A partir d’aquesta data moltes famílies emigraren cap França o Barcelona. La reducció de la població fou lenta durant els anys anteriors a la guerra civil de 1936-39, però la disminució ha estat un fet progressiu des de la dècada del 1950, en què hi havia 1 067 h, fins a la darreria del segle XX: 652 h el 1970, 559 el 1981, 534 el 1991, 506 l’any 2001 i 514 h el 2005.

Pel que fa a l’economia, a mitjan segle XIX, conta Pascual Madoz que hi havia 9 000 jornals de terra, només 1 500 dels quals eren conreables i d’aquests, encara, 150 de qualitat excel·lent, regats amb les aigües del riu d’Algars. Es produïa blat, ordi, sègol, civada, vi, oli, mongetes, patates, cànem, verdures, seda i ametlles. Madoz es refereix al fet que hi havia pastures naturals excel·lents, 200 ruscos que donaven 150 arroves de mel i 50 de cera; hi havia, a més, bestiar de llana, cabrum, boví, equí i porcí. La indústria consistia en un teler de llenços, dos fusters, dos ferrers, dos sastres, dos espardenyers, dos manobres i gent que es dedicava a l’elaboració de la seda. Hi havia dues botigues d’abastament i s’exportava el vi per Beseit, l’oli per Tortosa, la seda per Reus i Tortosa i l’ametlla per Saragossa. Pocs anys més tard, el 1860, figuren en el cens el Molí de la Farina i lo Molinet, també fariner.

Avui, la principal activitat econòmica del terme és l’agricultura que ve marcada per la gairebé totalitat de les terres de secà del terme. Hi ha un clar predomini del conreus de secà enfront els de regadiu (ordi i civada) i es produeix essencialment ametlles, oliveres i vinya. La ramaderia ha estat un complement econòmic de l’agricultura i ha basat la seva activitat en la cria d’aviram, de bestiar porcí i d’ovins. Altres activitats complementàries són la cuniculicultura i l’apicultura. Aquesta darrera, tot i que anà perdent força durant les darreres dècades del segle XX, fou determinant i constituí una activitat tradicional dins l’economia municipal.

Pel que fa al sector industrial, cal dir que no té una importància cabdal dins la globalitat del marc econòmic, tot i que existeixen diversos comerços i indústries relacionades amb l’agricultura, especialment les dedicades a l’elaboració de vi de la Denominació d’Origen Terra Alta. La vila d’Arnes disposa de la Cooperativa Agrícola d’Arnes i del Celler Joan Clua Julve. També és tradicional la producció d’oli d’oliva. La vila celebra mercat setmanal tots els divendres i durant tot el dia, a la plaça de Catalunya.

Finalment, cal destacar el marcat caràcter turístic d’Arnes, un lloc que durant l’estiu arriba a triplicar la seva població. Tanmateix, els Ports constitueixen un indret amb una veritable qualitat turística, amb fonts, riuets, coves i pins, com el famós Pimpoll. Molt a prop del nucli urbà, al riu d’Algars, hi ha el toll de la Palanca, magnífica piscina natural, indret que atreu nombrosos visitants durant tot l’estiu, situat vora l’ermita de Santa Madrona. A Arnes, hi recorre l’antiga línia de ferrocarril de la Val de Zafán, convertida actualment en línia Verda. Pel que fa a l’allotjament, el terme disposa d’un càmping i de diverses cases de turisme rural i albergs.

La vila d'Arnes

La vila d’Arnes, a 508 m d’altitud, és situada a la part de tramuntana del terme, en un turonet prop del riu d’Algars. La població va créixer força durant la segona meitat del segle XIX, ja que segons Madoz hi havia només 186 cases distribuïdes en 7 carrers i una plaça i, a la primeria de segle, explica Morera que a la vila hi havia 308 edificis agrupats en 23 carrers i menciona, a més, el raval de Sant Marc, a uns 200 m del nucli vell. El raval de Sant Marc és de fet un barri de la vila on el 1940 hi havia 8 cases a més d’altres construccions i el 1950 ja n'eren 10. Els carrers principals, a part la plaça Major, són el carrer Major, el dels Dolors, el de Sant Joan, el del Bonaire, el de Vista Alegre i el de l’Onze de Setembre. D’altra banda, el 1992 la Generalitat de Catalunya declarà conjunt historicoartístic el nucli antic d’Arnes.

La casa de la vila és una magnífica construcció renaixentista del 1584, amb arcades de mig punt a la planta i uns bells finestrals, amb ornamentació classicitzant, al primer pis. Bastida amb carreus escairats, després d’unes cornises sobre les finestres esmentades s’alça un darrer pis amb finestres de mig punt molt seguides. L’església parroquial de Santa Magdalena fou construïda el 1693. Consta de tres naus, té també capelles laterals i un campanar de torre. Prop seu hi ha les restes de l’antiga església parroquial gòtica, segurament de la primeria del segle XIV.

A més d’aquests edificis públics, són de rellevant importància els privats de Santa Pau, la Casa Pinyol i la Casa dels Metges. És també molt característica la plaça de la Bassa, avui de Catalunya, on es recollien les aigües pluvials i que es va haver de tapar quan s’engrandí el nucli urbà.

Se celebra la festa major el cap de setmana del 22 de juliol, en honor a Santa Magdalena i, per santa Àgueda (5 de febrer), té lloc la jota d’Arnes, un ball tradicional que s’ha recuperat després d’un temps de no celebrar-se. Al maig se celebra la Festa de la Mel.

Altres indrets del terme

A migdia de la vila hi ha l’ermita de Santa Madrona que ja no era habitada el 1860, i no gaire lluny, sobre la població, hi ha les ruïnes de la capella vella del Calvari i la capella nova. Sembla que és aquesta la que féu bastir, segons Madoz, el vicari de la parròquia mossèn Antoni Ginovés. Pel 25 d’abril, festivitat de Sant Marc, s’hi fa un romiatge que aplega fidels de la rodalia.

Al camí del Calvari hi ha la capella de l’Eccehomo i, tocant la vila, la capella del fossar.

Entre els masos antics del terme que encara eren habitats el 1940 cal esmentar el Mas d’Amargós, el Mas de les Valls, el del Coll d’en Covet i el d’Estepar.

Al terme hi ha diverses coves, com la de Miralles, la del Moro i la de Sant Roc, i fonts, com la d’en Perot, d’en Borrell i del Cigró.

La història

El lloc d’Arnes, com els llocs de la rodalia, sembla que fou conquerit en temps d’Alfons I. Antiga alqueria sarraïna, el lloc depengué en la restauració de la comanda templera d’Horta de Sant Joan, que a la primeria del segle XIV passà als hospitalers. Se sap que els anys 1279 i 1280 l’església d’Arnes pagava 36 sous com a dècima a la Santa Seu. En la guerra dels Segadors, Arnes, com la població veïna d’Horta, fou de les escasses poblacions que a Catalunya secundaren el marquès de Los Vélez i l’exèrcit castellà. Tanmateix, al segle XIX la vila tenia un ajuntament liberal, la casa del qual cremaren les tropes carlines el 16 d’agost de 1835, i només en restaren les façanes exteriors.

Col·laboració: 
PBA
Llegir més...