Provinent d’una família alauita, fou pilot de les forces aèries. El 1946 s’afilià al Ba’t i fou nomenat ministre de defensa (1966-70) quan aquest partit prengué el poder. Primer ministre (1970-71) i secretari general del Ba’t des del 1970, aquest any encapçalà el cop d’estat que dugué a terme la facció militar del partit i que el portà a la presidència de la república el 1971 i del Front Nacional Progressista, partit únic creat per ell i que incloïa el Ba’t. La seva gestió a l’interior del país es caracteritzà per una dura repressió sobre l’oposició, molt especialment contra els dissidents sunnites Germans Musulmans, i també per un acusat culte a la personalitat. En política exterior, cercà el suport de l’URSS i esdevingué un dels dirigents àrabs més antiisraelians. El 1973 atacà sense èxit Israel, juntament amb Egipte. El 1976 intervingué en la guerra del Líban, d’on el 1983 foragità Y. Arafat en favor dels moviments palestins més radicals. Acabada la guerra (1990), imposà al Líban un govern tutelat de fet per Síria. La pèrdua de suport soviètic des de mitjan dècada dels vuitanta obligà Assad a modificar la seva acció exterior, viratge que s’evidencià en el restabliment, el 1989, de relacions amb Egipte —trencades el 1977—, el suport als aliats en la guerra del Golf Pèrsic i els contactes amb Israel després dels acords de pau entre aquest i l’OAP el 1993, amb la devolució dels alts del Golan (ocupats per Israel des del 1973) a Síria com a contenciós principal. El 1998, en destituir el seu germà Rifa’t de la vicepresidència, Assad deixà de fet la successió a la presidència en el seu fill Bašar al-Assad, que el succeí el 17 de juliol de 2000.