Fou fundat a Síria com a resultat de la fusió del Partit del Ressorgiment Àrab, creat el 1940 per Michel Aflak i Salah al-Dīn al-Biār, i del Partit Socialista Sirià, dirigit per Akram al-Hawrānī. Panarabista i socialista, l’acció de Ba'ṯ s’estengué a Jordània, Líban, Líbia, Aden i l’Iraq, països en els quals fou clandestí. Participà en el govern sirià (1955) i fou un dels artífexs de la creació de la RAU, que fusionava Egipte i Síria (1958), dissolta el 1961 arran del trencament amb Nasser (1959). El 1963, el Ba'ṯ protagonitzà dos cops d’estat a l’Iraq, on deposà la dictadura del Kassem, i a Siria. Poc abans d’aquestes preses del poder, el 1962, s’havia produït una pugna entre diverses faccions del partit, dues de les quals eren clarament enfrontades: la socialista radical, encapçalada per Akram al-Hawrānī, i la nacionalista, dirigida per M. Aflak. Aquesta confrontació desembocà en la creació (1964), per separat, dels comandaments internacionals i sirià. El cop d’estat del 1966 comportà l’accessió al poder dels elements radicals, però en 1970 l’ala militar moderada prengué el poder i Hafiz al-Assad esdevingué president de l’estat (1971) i secretari general del Ba'ṯ (1971). L’any següent hom formà el Front Progressista Nacional, coalició dels cinc principals partits polítics del país, sota el control efectiu del Ba'ṯ. Enfrontat al seu homòleg iraquià, el Ba'ṯ sirià fou clarament prosoviètic i antioccidentalista, i es convertí en l’estat àrab més hostil a Israel, però en perdre suport de l’URSS adoptà una postura més pragmàtica i feu costat al bàndol aliat en la guerra del Golf Pèrsic (1991). Mort Hafiz al-Assad (2000), fou succeït pel seu fill Bašar. A l’Iraq, després del cop d’estat del 1963 els baasistes situaren al poder Abdul Salam Aref, el qual es distancià del partit. El 1968, en un nou cop d’estat prengué el poder el baasista Ahmad Hassan al-Bakr, el qual comandà el país en estreta col·laboració amb el vicepresident Saddam Ḥusayn. El 1973, semblantment a Síria, fou fundat el Front Progressista Nacional, que incloïa el Partit Comunista de l’Iraq (fins el 1979) i el Partit Revolucionari del Kurdistan però que, en la pràctica era dominat totalment pel Ba'ṯ. El 1979 al-Bakr fou succeït per Saddam Ḥusayn, el qual, valent-se de l’organització del Ba'ṯ accentuà el caràcter totalitari del règim i abandonà la ideologia socialista originària del partit. Després de la guerra amb l’Iran (1980-88), Ḥusayn s’enfrontà als EUA en la guerra del Golf Pèrsic, i en la subsegüent escalada de la tensió que culminà en la invasió anglonordamericana de l’Iraq i l’enderrocament del règim (2003), el Ba'ṯ iraquià fou desmantellat i els seus dirigents perseguits i processats. Tanmateix, poc després, el partit es reorganitzà clandestinament i s’afegí als atacs que, des d’altres grups religiosos o tribals hostilitzaven l’administració provisional anglonordamericana i les seves tropes.