La geografia física
El relleu i la geologia
Astúries és estructurada en dues serralades paral·leles orientades d’est a oest, l’una litoral i l’altra interior, que emmarquen una depressió prelitoral. Aquest relleu té com a origen tectònic el reaixecament d’una antiga serralada herciniana, que donà lloc a dos horste que emmarquen una fossa tectònica. Les serralades paral·leles a la mar s’ajunten en un colze brusc cap a l’oest en topar amb el bloc rígid del massís gallec. Aquest colze, format per esquists i quarsites paleozoiques, és d’estructura massissa i d’altituds modestes (1.000-1.500 m); cap a l’est, la serra litoral presenta, arran de mar, una plataforma d’abrasió marina emergida (rasa), tallada per nombroses ries d’una gran importància per al poblament. Els materials lítics de la serra són calcaris cap a l’est i donen lloc a una morfologia càrstica suau; els cims no superen els 1.500 m. A les serres interiors la línia de cims ultrapassa generalment els 2.000 m. A l’oest predominen els materials paleozoics durs, treballats per l’erosió glacial; a l’extrem est apareixen els materials calcaris que constitueixen els Picos de Europa (Torre de Cerredo, 2.642 m). La depressió prelitoral s’estén des dels voltants d’Oviedo cap a l’est; és una plana agrícola fàcilment comunicada amb la mar i amb les conques mineres del sud, inserides en les serres interiors, on apareixen estrats de carbó, testimonis dels boscs de falgueres sepultats pel plegament hercinià.
La vall del riu Sella prop de Ribadesella
© Fototeca.cat
El clima i la hidrografia
El clima asturià és del tipus oceànic modificat per l’altitud a les muntanyes i per una certa continentalitat a la depressió prelitoral. A Gijón, a la costa, les pluges són fortes i regulars (1.000 mm). Les temperatures són suaus i de poca oscil·lació (mitjana de gener, 9,3°C; de juliol, 19,6°C). La xarxa hidrogràfica és formada per rius curts, però d’alt cabal; els més importants són el Nalón (107 m3/s), el Navia i el Narcea.
La biogeografia
A Astúries dominen fonamentalment els paisatges atlàntics de caducifolis, landes i pasturatges. La clímax principal és el bosc cantàbric de roures, freixes i avellaners. Per damunt dels 1.000 m, als vessants de la serralada Cantàbrica, se situa l’estatge de les fagedes que arriba fins als 1.500-1.800m. A aquesta altitud comença un estatge de landes amb un estrat arbori clar format principalment de bedoll celtibèric (Betula celtiberica), moixera (Sorbus aria), moixera de guilla (S. aucuparia). Els massissos més elevats porten una vegetació de caràcter alpí (pasturatges, vegetació de pedregars i roques, etc.). Als sòls secs establerts damunt calcari càrstic, en especial a la part oriental, s’hi poden establir bosquets d’alzines més o menys densos i altres comunitats de tipus mediterrani. Rouredes i freixenedes naturals han estat sovint substituïdes per plantacions que són principalment de castanyedes a les muntanyes interiors, mentre que a les serres litorals són principalment de pinedes de pinastre (Pinus pinaster) a la part occidental, i de pi insigne (P. radiata) i eucaliptus a la part oriental; les plantacions d’eucaliptus se situen sobretot en àrees de vora mar. En una gran part del país, sobretot a muntanya, prats esponerosos de pastura i de dall agafen una gran extensió. L’explotació ramadera ha fet retrocedir els boscs en benefici de les comunitats herbàcies.
La geografia econòmica
Les activitats econòmiques principals d’Astúries són la indústria pesant i la mineria, que l’han situat tradicionalment entre les regions més desenvolupades de l’Estat espanyol. La mineria del carbó té els principals jaciments a les conques del Nalón i els seus afluents, Caudal i Aller.
El port esportiu de Gijón
© Fototeca.cat
El carbó és consumit a la indústria siderúrgica, especialment en els grans complexos d’Avilés (ENSIDESA), Mieres i La Felguera. De la resta dels sectors miners destaca la producció d’espat fluor, gran part de la qual és exportada als EUA; també hi ha explotacions de mercuri. Dins de la metal·lúrgia pesant destaquen dues altres produccions: les d’alumini i de zinc. Quant als transformats metàl·lics, existeix certa diversificació a Gijón, on també hi ha indústries del ciment, vidre, alimentació, construcció naval, etc. A Oviedo i Trubia destaca la fabricació d’armes i explosius. Molt vinculades a la siderúrgia hi ha les indústries químiques i de derivats del petroli. El caràcter en gran part obsolet de la siderúrgia i la mineria portà a la seva quasi total nacionalització el 1967 amb la creació de l’empresa HUNOSA. La crisi iniciada en 1973-74 repercutí d’una manera especialment negativa. Posteriorment, els primers anys de la dècada dels vuitanta, el sector tingué una lleu recuperació, però l’ingrés el 1986 d’Espanya a la Comunitat Econòmica Europea donà pas a una nova reestructuració del sector que, afectat de greus deficiències, encara a primers anys noranta posava en qüestió la seva viabilitat. Astúries presenta una activitat rural molt polaritzada al voltant de la ramaderia: els conreus són molt menys estesos que els prats naturals i pastures, i bona part de les plantes conreades són destinades a l’aliment del bestiar. Malgrat el seu dinamisme, el sector ramader asturià presenta unes perspectives incertes a causa de les fortes restriccions a la producció de llet i carn imposades per la Unió Europea. A més del farratge, els principals conreus són de consum local: blat de moro, sègol, patates, mongetes. Destaquen les plantacions de pomeres a la regió costanera oriental, destinades en gran part a l’elaboració de la sidra. És important l’explotació forestal, com també la pesca, que conserva en part un caràcter artesanal, encara que la flota d’altura és bastant modernitzada, amb tendència a incrementar els nivells de productivitat. Musel és el principal port pesquer. Oviedo, la capital, canalitza principalment la funció administrativa i cultural, i comparteix amb Gijón la major dotació de serveis comercials i financers de la comunitat autònoma. El 1991, la població activa ocupada es dedicava en un 17% al sector primari, en un 20% al secundari i en un 30,5% al terciari.
La geografia humana
Astúries ocupa una superfície de 10.564 km2 i té una població de 1.093.937 h (1991), cosa que significa una densitat de població de 103 h/km2, força superior a la mitjana de l’estat. La densitat varia, però, notablement d’una zona a l’altra, segons es tracti d’àrees de muntanya o de la conca central mineroindustrial on, juntament amb el litoral, es concentra la població. Demogràficament és molt significativa l’evolució seguida al llarg dels últims decennis, fins a desembocar en l’estructura poblacional actual. Des del 1900 Astúries ha experimentat un ritme de creixement dèbil que, a partir del 1960, s’ha distanciat cada cop més de l’estatal. La taxa de natalitat és inferior a la del conjunt de l’estat, i per tant augmenta el grau d’envelliment (el 9,2% de la població és més gran de 45 anys, davant el 8,8% a tot l’estat), mentre que disminueix el grau de joventut, inferior a la mitjana estatal. El creixement vegetatiu (1982) és del 2,05‰, davant el 6‰ de l’estat. El caràcter anormal de la piràmide d’edats és en part degut a l’emigració, l’impacte de la qual s’ha fet sentir principalment a les zones rurals. Gran part d’aquest èxode l’han absorbit les grans ciutats, en especial Gijón, Oviedo i Avilés. Malgrat el caràcter regressiu que caracteritza els sectors occidental i oriental, el sector central reuneix bona part de la població asturiana, ja que comprèn les àrees d’assentament industrial i urbà. El grau de concentració als 21 municipis centrals s’ha incrementat de tal manera que actualment reuneix ja prop del 75% de la població d’Astúries.
La història
De la prehistòria als inicis de la industrialització (finals del segle XVIII)
El nom d’Astúries ha sofert al llarg del temps algunes variacions en l’extensió dels territoris als quals ha estat aplicat. És tradicional la divisió entre Astúries d’Oviedo i Astúries de Santillana.
Restes de les cabanes d’un poblat celta a Navia
© Fototeca.cat
Aquesta darrera comprenia la Liébana, l’Astúries de Santander, entre els rius Saja i Miera, i l’Astúries de Trasmiera, de Castiello o de Santa María de Portu entre el Miera i l’Asón. Quasi tota l’Astúries de Santillana passà a formar part en la divisió administrativa del 1823 de la província de Santander. La resta de la regió constituí la província d’Oviedo, que és el que hom anomena actualment Astúries.
El poblament prehistòric d’Astúries fou important: hom hi troba vestigis del Paleolític mitjà (indústries mosterianes) i el Paleolític superior hi és abundantment representat, amb diverses coves amb pintures i gravats rupestres (el Pindal, Tito Bustillo, Buxu, Peña de Candamo), que són l’extrem oest del grup artístic francocantàbric.
Durant el Mesolític fou un dels centres de l’anomenada cultura asturiana. El I mil·lenni aC el país fou ocupat pels asturs, que li han donat nom i que oposaren una forta resistència —semblantment als càntabres— a l’ocupació romana, la qual no es pogué donar per acabada fins a l’època d’August. Astúries formà part del convent d'Asturica (actual Astorga) de la Tarraconense.
Durant el baix imperi pertangué a Gal·lècia. Després de les invasions germàniques, Astúries formà part del regne sueu fins que aquest fou conquerit pels visigots (585). El caràcter feréstec i marginal del país explica que a la caiguda del regne visigòtic es convertís en un dels nuclis de preservació i de posterior expansió dels cristians independents contra els invasors musulmans, nucli que hom coneix per regne d'Astúries, que després desplaçà el seu centre a la part septentrional de la Meseta (914), amb el nom de regne de Lleó, les vicissituds històriques del qual compartí Astúries.
El 1388 a les corts de Briviesca fou creat el principat d'Astúries com a títol i dotació de l’hereu de la corona de Castella i Lleó. La història d’Astúries durant la primera etapa de l’edat moderna, al marge com es trobava dels grans esdeveniments polítics i culturals, es fa difícil d’escatir. Sembla que dintre la bastida d’una societat relativament estable i prou diversificada, es produí un enfortiment de la classe propietària en perjudici dels llauradors, sotmesos a un règim de tinença de la terra caracteritzat per l’arrendament i el foro; hi hagué una constant emigració cap a altres terres de la corona de Castella. L’any 1608 fou creada la Universitat d’Oviedo.
El segle XVIII fou l’època en la qual Astúries emergí de la seva marginalitat, dins el procés general d’ascens de la perifèria peninsular. El reformisme dels Borbó —que havien creat el 1717 l’audiència d’Astúries— tractà de fonamentar l’economia asturiana amb la introducció de nous conreus. Els boscs abundants permeteren d’impulsar la construcció naval i una incipient metal·lúrgia. El carbó de pedra, descobert a mitjan segle, no fou aprofitat intensament fins que el 1767 hom en féu obligatori l’ús per a la mestrança de Ferrol. L’explotació del mineral, estimulada per la reial ordre del 1792 que declarava els jaciments de lliure propietat dels senyors directes i eximia de taxes el comerç del carbó, es veié activada arran del trasllat de la mestrança de Guipúscoa a Oviedo, durant la guerra contra França (1795) i per la fundació d’una fàbrica de canons a Trubia.
La llibertat de comerç amb Amèrica (1778) ocasionà el desenvolupament d’una petita burgesia comercial i, alhora que obria un immens camp a l’emigració, provocà el sorgiment d’un nucli il·lustrat. Fou fundada una Sociedad Económica de Amigos del País i, a proposta de Jovellanos, fou constituït el Real Instituto Asturiano (1797). Astúries conservà, però, una estructura social molt arcaica, amb multiplicitat de jurisdiccions.
Les transformacions del segle XIX
El 1803 la població era d’uns 370.000 h. A l’inici de l’ocupació francesa del 1808, Astúries prengué un paper capdavanter.
Arribades a Oviedo les notícies dels esdeveniments del 2 de maig de 1808 a Madrid, una multitud de pagesos, menestrals i estudiants nomenà una junta que el 25 de maig declarà la guerra a l’invasor i entrà en relació directa amb el govern anglès. Durant el segle XIX Astúries experimentà canvis econòmics i socials profunds. La desamortització dels béns eclesiàstics no alterà fonamentalment l’estructura agrària. Continuà l’emigració vers l’interior de la península Ibèrica, vers Amèrica i l’afluència de població vers els centres miners i industrials de la mateixa Astúries.
L’explotació minera no assolí, malgrat els esforços oficials, de fornir la metal·lúrgia de Biscaia, que importava carbó anglès de millor qualitat. L’aprofitament de l’hulla asturiana restà, doncs, lligat al desenvolupament de la siderúrgia asturiana (1848 primer alt forn de coc, 1859 primer alt forn modern de Pedro Duro a La Felguera). La producció cresqué lentament (15.000 t el 1867) i no es reféu fins que la batalla contra la base cinquena de l’aranzel del 1869, en la qual Astúries participà amb Lluís Adaro al costat de Catalunya i Biscaia, dugué el triomf al proteccionisme (1880). La mineria i la indústria anaren creixent i conegueren durant la Primera Guerra Mundial un boom, seguit, en tornar la pau, d’una depressió, de la qual es recuperaren sota la Dictadura fins a un nou boom l’any 1929.
Les transformacions socials de la segona meitat del segle XIX alteraren fonamentalment la natura i la importància del paper representat per Astúries en la vida política de l’Estat espanyol. El poder omnímode dels cacics, encapçalats per la família Pidal, anà reculant, ensems amb el pes relatiu de la societat agrària tradicional, enfront del desenvolupament sindical i polític del proletariat miner i industrial, convertit en el factor predominant de la política regional i en una de les principals forces obreres peninsulars amb definides tendències revolucionàries.
De la gestació del moviment obrer a la Guerra Civil Espanyola i el franquisme (1890-1975)
Bé que fins el 1890, amb el gran desenvolupament de la metal·lúrgia, hom no registra l’aparició d’una gran massa d’assalariats típicament proletària —la mineria era explotada per una mà d’obra que alternava amb l’agricultura—, amb el reforçament dels obrers industrials i dels treballadors gallecs i castellans immigrats, els minaires constituïren el nucli fonamental del moviment obrer asturià, que anà adquirint consciència de classe gràcies a la penetració del moviment socialista. Després d’algunes temptatives sota la Primera Internacional, l’arrencada socialista tingué lloc arran del congrés de Bilbao del 1890.
Les primeres agrupacions socialistes (Gijón, 1891; Oviedo, 1892) foren seguides, sota la conducció proselitista i organitzadora d’Eduardo Varela i Manuel Vigil, de les de la zona minera. El progrés del moviment permeté de fundar la Federación Socialista de la Región Asturiana (1901) i el sisè congrés del PSOE tingué lloc a Gijón el 1902. El 1896 havia estat fundat el periòdic La Aurora Social, que hagué de traslladar-se de Gijón a Oviedo (1898) per la pressió del moviment anarquista. Els enfrontaments entre les tendències “autoritària” i “llibertària” —dirigida molt de temps per Eleuterio Quintanilla—, que acabaren amb la victòria socialista a la conca minerometal·lúrgica, no impediren el desplegament d’una solidaritat obrera, la qual ja tenia l’antecedent remot de la vaga del 1881, de caràcter encara primitiu (destrucció de màquines).
Els primers conflictes importants foren la vaga dels bastaixos de Gijón (1901) i la dels minaires de Mieres (la “huelgona”, del 1906), ambdues perdudes pels obrers, com també la de Duro-Felguera (1912). Un fenomen que pesà molt en la vida política i sindical d’Astúries fou el nucli “reformista” orientat per Melquíades Álvarez, del qual es desprengué el nucli republicà que donà a Astúries la base que més tard féu possible la convergència que portà a la proclamació de la Segona República Espanyola. Els sindicats cristians promoguts pel canonge Maximiliano Arboleya solament pogueren fer-se forts a Aller, feu de la Hullera Española SA del marquès de Comillas.
El moviment d’Extensión Universitaria, centrat a la Universitat d’Oviedo entorn d’Adolfo Álvarez Buylla, Leopoldo Alas, etc., s’apropà en algun moment al sindicalisme. Els dos primers decennis del segle XX es radicalitzà la lluita social entre els patrons organitzats, l’Asociación de Mineros i el Sindicato Minero (1910) que reunia la massa de treballadors minaires i metal·lúrgics de la conca industrial, encapçalada per Manuel Llaneza. La puja del preu del carbó durant la Primera Guerra Mundial facilità les reivindicacions. El 1919 hom obtingué la jornada de 7 hores per als qui treballaven sota terra. El període bèl·lic veié sobretot desenvolupar-se la politització del moviment obrer amb la vaga del 1916 i amb la participació asturiana a la Vaga General de 1917, en la qual adquirí grans dimensions la violència sindical i la repressió governamental.
La crisi del carbó a la postguerra debilità greument el Sindicato Minero, que col·laborà dins el quadre de la UGT fins el 1927, que, amb la Dictadura de Primo de Rivera, hagué de renunciar moltes conquestes i féu front comú a favor del proteccionisme reclamat per la patronal (el qual es féu efectiu). Aquestes actituds li valgueren la crítica violenta dels anarquistes i del naixent partit comunista. Però el moviment obrer d’Astúries continuà dominat pel socialisme. La solidaritat dels obrers asturians es palesà en llur participació en els fets d’Octubre del 1934 i en la Guerra Civil de 1936-39, ocasions en les quals la lluita revolucionària adquirí una gran violència. En la Guerra Civil destacà el setge d’Oviedo, que durà dos mesos i mig.
El proteccionisme miner i siderúrgic dels anys trenta fou reforçat per l’aïllament i l’autarquia del primer franquisme, que possibilità el manteniment d’aquest sector com a eix econòmic. Tanmateix, des que l’economia espanyola començà a sortir de l’isolament, sobretot a partir dels anys seixanta, començaren a fer-se evidents les seves mancances. La crisi s’agreujà d’ençà del 1973-74. La grandària de les indústries (empreses gegants i multitud d’explotacions de tipus familiar), al costat de l’obsolescència de les instal·lacions, l’escassa diversificació, l’exhauriment dels jaciments i la utilització dels recursos cap a sectors de reduïda rendibilitat eren els factors que en comprometien la viabilitat.