i ducat d’Atenes | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

ducat d’Atenes

Els ducats d’Atenes i Neopàtria en temps d’Alfons Frederic
© fototeca.cat
Territori de l’imperi llatí d’Orient a la Beòcia i a l’Àtica, establert com a senyoria el 1204 a favor del noble francès Ot I d’Atenes .

El seu nebot Guiu I d’Atenes obtingué de Lluís IX el títol ducal (1261) i fou pare dels ducs Joan I d’Atenes i Guillem I d’Atenes, i aquest ho fou de Guillem II d’Atenes. Mort sense fills (1308), el títol passà al seu cosí i germanastre Gualter I d’Atenes . Aquest, enemistat amb Anna, senyora del despotat d’Arta, amb el sebastocràtor de Tessàlia i fins amb el basileu de Constantinoble, cercà l’ajuda de la companyia dels almogàvers, que es trobava aleshores als límits del ducat. Contractats, els almogàvers s’instal·laren prop del golf de Làmia (1310), i, al servei de Gualter I, dugueren a terme una campanya contra els enemics fronterers que durà sis mesos. La pressió de la república veneciana, veïna del ducat d’Atenes com a senyora del Negrepont, obligà Gualter I a trencar els pactes amb els catalans: aquests es venjaren, el 1311, a la decisiva batalla del Cefís, en la qual venceren el duc, que hi trobà la mort. El ducat francès d’Atenes esdevingué aleshores el ducat català d’Atenes. L’ocupació fou ràpida: Tebes, Atenes, Livàdia. La companyia sol·licità de Frederic II de Sicília un dels seus fills per a duc: el rei nomenà el seu fill Manfred I d’Atenes (1312-17), i, mort aquest, l’altre fill Guillem II d’Atenes (1317-38). Pel primer governà, com a vicari general, l’empordanès Berenguer Estanyol (1312), pel segon, Alfons Frederic, fill natural del rei de Sicília, que, per matrimoni amb Maraula, filla de Bonifaci de Verona, era senyor de bona part del Negrepont, situació que li permeté de pactar amb els venecians (1319) i d’iniciar un període de bona entesa. La treva amb els venecians i la recent extinció (1318) de la dinastia dels Àngel permeteren a Alfons Frederic una ràpida conquesta de Siderocàstron i de la part meridional de la Tessàlia: amb aquests territoris formà (1319) el ducat de Neopàtria (Neo Patres), que uní al d’Atenes ( ducats d’Atenes i Neopàtria ). La companyia romania la propietària legal del país guanyat amb la força de les armes i aquest només en teoria era feudatari del duc reial. El duc nomenava el vicari general, el cap executiu del ducat, que jurava fidelitat al duc, a Sicília, i així que arribava a Tebes o a Atenes rebia el jurament de part dels representants de la companyia. El duc adquirí aviat el dret de nomenar el càrrec militar més important de l’estat, el de mariscal del ducat o, després del 1319, mariscal d’Atenes i Neopàtria . Els catalans governaven el ducat d’Atenes, sota el vicari general del duc, per mitjà d’una corporació, la Universitat de Cetines, amb els seus propis oficials civils i militars ( capità i veguer , i castellà ) i els seus propis síndics, prohoms i consell. Els municipis, organitzats segons el sistema català, es regien pels Usatges de Barcelona, que formaren la base del dret públic i privat, igual com a Catalunya. Hom hi encunyà moneda de billó baix, imitant els diners de tipus tornès, circulants a la zona. La cort suprema del vicari general residia, sembla, a Tebes. Hom podia apel·lar a la cort reial de Sicília. Normalment el duc nomenava els castellans de les localitats més importants del ducat. Arran de la conquesta fou establert al ducat d’Atenes el càrrec de veguer a Tebes, a Atenes i a Livàdia, el territori jurisdiccional dels quals no és conegut. Amb atribucions semblants fou establert al ducat de Neopàtria el càrrec de capità a Siderocàstron, a Neopàtria i a Salona. Tots dos càrrecs eren triennals i elegits pel duc o pel vicari general. Eren assistits pel jutge, un assessor i un notari. L’ofici de castellà era també important, i sovint considerat com un feu hereditari. El castell més important era el d’Atenes i seguien els de Livàdia, de Neopàtria i de Siderocàstron. Els consells municipals d’Atenes i de Neopàtria eren formats per grecs i per catalans. Tebes era, però, el centre polític, comercial, industrial i eclesiàstic del ducat d’Atenes. Era una ciutat arxiepiscopal i residència del vicari general i del mariscal dels ducats. Era el cor de les colònies catalanes de Grècia fins a la seva caiguda enfront dels navarresos el 1379. El port de Tebes era la ciutat de Livadostro, al golf de Corint. El 1209 Innocenci III confirmà el primer arquebisbe llatí d’Atenes; l’església grega d’Atenes, però, persistí fins el 1388 (al final del període català). Els ducats eren dividits en tres arquebisbats llatins, el d' Atenes , el de Tebes i el de Neopàtria . Durant aquesta època el català fou, al costat del llatí, la llengua oficial dels ducats.

El ducat d’Atenes hagué de fer front als intents —infructuosos— de recuperació d’aquest per part del fill de Gualter I, Gualter VI de Brienne, ajudat pels papes Joan XXII i Benet XII (1330, 1335) i a les pressions dels serbis i dels albanesos, que des del 1337 havien conquistat part de la Tessàlia. El 1338 morí el duc Guillem II i fou succeït pel seu germà Joan II d’Atenes, marquès de Randazzo (1338-48), i el seu fill Frederic I d’Atenes (1348-55). El 1355, per mort de Frederic I, els ducats passaren al seu cosí Frederic III de Sicília. L’absentisme dels ducs, i fins i tot dels vicaris generals, donà lloc, tanmateix, a la lluita pel poder per part de les famílies catalanes principals, com els Frederic d’Aragó, de sang reial, i els Lloria. Roger de Lloria, parent del famós almirall, aconseguí de governar els ducats durant vuit anys (1362-70) i d’ésser reconegut vicari general (1367) per Frederic III. A la seva mort, el 1370, començà un període de gran inestabilitat. Tanmateix, els intents francesos de reconquerir Atenes fracassaren, i el 1372 fou abolit l’interdicte papal que afectava Sicília i els catalans de Grècia des de l’època de la conquesta. El 1375, Lluís Frederic, comte de Salona, rebé el nomenament de vicari general del seu cosí el rei de Sicília; dos anys més tard, a la mort del rei, salvà el país de l’anarquia. Les companyies navarreses, al servei de l’emperador titular de Constantinoble Jaume dels Baus, ocuparen Tebes i part del territori, que quedà molt reduït (1379): el ducat d’Atenes a l’Àtica i el de Neopàtria a la seva capital. Pere III de Catalunya-Aragó acceptà la sobirania dels ducats, que ja havia estat oferta a la seva muller Elionor de Sicília, i els uní a la corona (1380). El 1388 el florentí Nerio Acciaiuoli assetjà Atenes i la prengué. Neopàtria fou ocupada el 1390. Els reis conservaren el títol de ducs d’Atenes i Neopàtria almenys fins al s. XVII, però no el domini, tot i que encara fins el 1460 havia de perdurar algun vestigi del domini català a Grècia. Els Acciaiuoli regiren el ducat d’Atenes fins que fou ocupat pels turcs el 1456.

Col·laboració: 
EDG / MCo
Llegir més...