i Eduard Aunós i Pérez | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Eduard Aunós i Pérez

ciències polítiques polít i història hist
Polític i escriptor.
Lleida, Segrià, 8 de setembre de 1894 — Lausana, Vaud, 25 de setembre de 1967

Es doctorà en dret el 1916 i aquest any fou elegit diputat a corts per la Seu d’Urgell. Dugué la secretaria política de Francesc Cambó mentre aquest fou ministre de foment. El 1921 representà a les corts el districte de Solsona. Després d’abandonar la Lliga Regionalista, la Dictadura de Primo de Rivera el nomenà sotssecretari del ministeri del treball, del comerç i de la indústria (1924). El 1925 n'esdevingué ministre (1925-30). En proclamar-se la Segona República s’exilià voluntàriament, es vinculà a Renovación Española i esdevingué seguidor del feixisme, evolució que plasmà en  la seva obra La reforma corporativa del Estado (1935). Tornà el 1936 per unir-se a Franco, i s’afilià a la FET y de las JONS, de la qual va ser conseller nacional (1937). Fou ambaixador a Itàlia (1937), Bèlgica (1939), Argentina (1942) i Brasil (1946), vocal del Tribunal de Responsabilidades Políticas, ministre de Justicia (1943-45), procurador a corts (1943-67) i president del Tribunal de Cuentas (1946-67). És autor d’assaigs polítics (España en crisis, 1932; El estado corporativo; Cartas al príncipe, 1942). Fou la figura més destacada del franquisme a Lleida, els jerarques del qual aglutinà al voltant del Caliu Ilerdenc (1941), grup que intentà construir el relat pseudohistòric d’unes terres de Lleida desvinculades de Catalunya i castellanitzades.

Col·laboració: 
EDG
Data de revisió: 
2017-03-23
Llegir més...