monestir de Bages

Sant Benet de Bages

Vista panoràmica del monestir

© C.I.C-Moià

Antiga abadia benedictina de Sant Benet de Bages, a la dreta del Llobregat, al municipi de Sant Fruitós de Bages, a un km del poble de Navarcles; Eclesiàsticament, Sant Benet de Bages —el primer monestir que hom dedicà en tota la península Ibèrica al pare del monaquisme romà— pertany a la parròquia de Santa Maria de Navarcles.

El monestir

Aquest monestir té una llarga història constructiva, que ha donat com a resultat una complexa estructura d’edificis. L’organització del conjunt de Sant Benet de Bages segueix el model clàssic del monestir medieval. El nucli central és, per tant, el pati del claustre, construït al final del segle XII. Al nord es va aixecar l’església, que s’uneix al claustre d’una manera una mica forçada perquè el braç sud del creuer s’endinsa en la galeria claustral i deixa un pas força estret.

De la sala capitular, que es trobava a l’est del claustre, només resten les arrencades dels arcs diafragmàtics i dues finestres geminades —una amb un capitell preromànic de tipus corinti— que feien costat al seu portal d’accés. La volta de la galeria claustral obtura diverses finestres. Aquest fet fa suposar que l’edifici primitiu era de dos pisos.

A la banda sud hi ha una crugia sense coberta, que devia ser de dos vessants. És molt possible que aquestes dependències fossin el refectori i la cuina. A la banda oest hi ha dues sales cobertes amb volta de canó. A la més petita s’obren dues portes originals, una cap a l’exterior i l’altra cap al claustre. La sala més gran, que ha estat molt transformada, en el seu origen només tenia una obertura cap al claustre.

El monestir ha sofert moltes refeccions, com la construcció d’un primer pis al claustre. Al segle XIV es va afegir un llarg cos d’edifici amb arcs de diafragma, que, amb tota probabilitat, feia les funcions de celler i magatzem. Sobre aquest edifici es van construir dos pisos més, per tal d’allotjar cel·les per a monjos.

El pati d’entrada al monestir es va formar a l’oest, amb la construcció de diversos edificis. Al sud, un cos d’edifici era la seu de l’hostatgeria a la planta baixa, mentre que al primer pis hi havia la sala capitular nova. A l’est hi ha uns porxos adossats als edificis antics, sobre els quals es van aixecar dos pisos superiors. A l’oest es conserven les ruïnes d’una llarga sala, coberta amb una volta apuntada. El palau abacial tanca aquest pati al nord. Es va construir a partir del 1627 i constitueix l’entrada principal del monestir.

L’església

De l’església preromànica, consagrada l’any 972, no en resta pràcticament res. Tanmateix, alguns capitells esculpits que s’han conservat permeten afirmar que es tractava d’una edificació força important.

Vista exterior de l’església

© JoMV

L’església romànica, construïda al tombant del segle XII, té una planta de creu llatina. La nau principal és capçada a l’est per un absis de planta semicircular. Els braços del creuer també són capçats per absidioles de planta semicircular, rebaixades al gruix del mur, de manera que els murs exteriors són plans. Cobreix la nau principal una volta de canó una mica apuntada, reforçada per tres arcs torals que recolzen sobre semicolumnes adossades als murs i coronades per blocs de pedra que compleixen la funció de capitells. A l’exterior, dos contraforts, que sobresurten molt poc del mur, reforcen dos dels arcs torals per la banda nord. L’arrencada de la volta és assenyalada per una cornisa amb pla i xamfrà, que ara queda camuflada per la decoració d’època barroca.

El perfil de les voltes de canó que cobreixen els braços del creuer és una mica apuntat. La capella nord del transsepte és més alta i ampla que la capella sud. Aquesta asimetria és reforçada pel fet que el mur nord de la capella septentrional es desvia cap a l’exterior a mesura que s’apropa a l’oest.

Tots tres absis són coberts amb volta de quart d’esfera, les quals arrenquen, a l’absidiola nord i a l’absis central, d’una cornisa, mentre que aquest element és absent a l’absidiola sud. Entre la nau i l’absis central hi ha un cos d’edifici, cobert amb volta de canó, que serveix de presbiteri i fa la gradació entre els dos espais. Aquesta funció és realitzada, en el cas de les absidioles, per uns simples ressalts.

El temple queda molt ben il·luminat gràcies a les nombroses finestres que s’obren als murs de la capçalera, la nau principal, el creuer i el frontis. A l’absis hi ha tres finestres molt similars a les sis que s’obren a la nau principal: totes nou finestres són coronades a l’exterior per dos arcs de mig punt en gradació. Aquest fet es repeteix a l’interior, on, a més, a l’intradós dels arcs, hi ha una arquivolta que recolza en dues columnes amb capitells. L’escultura dels capitells marca una diferència entre les finestres. A l’absis, apareix un tema únic: ocells en el moment d’aixecar el vol. Als capitells de les finestres de la nau, en canvi, els temes animals s’alternen amb els elements vegetals i amb alguns capitells sense treballar.

Les absidioles del creuer s’il·luminen amb una finestra molt simple de doble esqueixada, que és simètrica en el cas de l’absidiola nord i asimètrica en la sud. Exteriorment, aquestes finestres són coronades per blocs monolítics, rebaixats amb arcs de mig punt.

Les finestres dels caps del creuer són més ostentoses. La del cantó nord és coronada amb dos arcs en gradació i presenta columnes tant a dins com a fora. La de la banda sud no té columnes a l’interior, però acaba en tres arcs.

Sota els finestrals de l’absis s’obre la finestra de doble esqueixada de la cripta. També és coronada amb un arc monolític, decorat amb un solc que el ressegueix.

Al frontis hi ha un finestral de grans proporcions, coronat amb dos arcs de mig punt en gradació. Una arquivolta que recolza en dues columnes gira a l’intradós dels arcs. Entre les columnes i els blocs de pedra que fan de capitells s’interposa una imposta, que s’estén per tot el finestral.

Al mur tester, sobre l’absis, hi ha un finestral que completa la il·luminació de la nau.

El portal més important s’obre a la façana oest, desplaçat respecte del centre. El formen quatre arcs de mig punt fets amb dovelles en gradació. A l’intradós dels arcs hi ha tres arquivoltes de secció circular i llises, que recolzen en columnes amb capitells esculpits. A sobre dels capitells encara hi ha una imposta, decorada amb un teixit de cintes.

El capitell exterior de la banda esquerra —segons l’espectador— mostra un tema vegetal de tiges solcades per nervis que es converteixen en fulles. El capitell central té, a la base, plantes amb fulles i, al damunt, parelles d’ocells que es donen l’esquena, separats per un motiu vegetal. Al capitell interior hi ha una lluita entre homes i lleons monstruosos, proveïts d’ales. A la banda dreta, el capitell exterior presenta el mateix tema vegetal que el capitell exterior esquerre, però està més ben conservat i el treball de l’artista és de més qualitat. El capitell central mostra quatre lleons aixecats damunt les potes posteriors. Una serp estira el coll i mossega les potes davanteres dels lleons interiors. El capitell interior presenta un lleó fantàstic amb cap de drac i uns ocells que volen al registre superior.

En conjunt, el portal destaca per l’elegància de la seva simplicitat estructural. Els obradors van demostrar un domini perfecte del treball de la pedra i un coneixement de les diverses temàtiques de l’època.

El segon portal de l’església s’obre al braç sud del creuer i dóna al claustre. La seva estructura consisteix en dos arcs de mig punt adovellats en gradació. Una arquivolta, que té uns anells que agafen un bordó i recolza en una imposta, emmarca tot el conjunt. La decoració de la imposta consisteix en teixits i, als angles, en esferes sostingudes per grapes.

A l’arc interior es dibuixen unes estries paral·leles que es repeteixen a l’altra cara i als muntants. A l’intradós dels arcs hi ha una arquivolta, decorada amb quatre tiges entrellaçades, que recolza sobre columnes, amb la sola separació de la imposta. El capitell de la dreta està molt malmès. L’estat de conservació del capitell esquerre tampoc no és gaire bo: dos àngels amb les ales esteses acompanyen la figura de Crist, que té el cap escapçat.

Dos rengles de botons escampats pels arcs completen la decoració del portal.

Sobre la volta de l’església, vers la part de llevant, s’aixeca un petit campanar romànic de dues plantes i coberta piramidal; la planta inferior té un finestral per banda i la superior, finestres biforades partides per columnes amb uns austers capitells.

El gran campanar de l’església, amb característiques de torre de defensa, s’adossa a la cantonada de la façana principal, entre les ales oest i nord, i envaeix una mica el claustre. Es tracta d’una robusta torre de planta gairebé quadrada, que es va començar a aixecar al principi del segle XI. El basament presenta blocs de pedra de grans dimensions, disposats en filades ordenades. El segon tram arriba fins a l’ampit de les darreres finestres i mostra blocs de pedra no gaire grans, disposats en filades força ordenades; sengles finestres, coronades amb arcs de mig punt adovellats, s’obren a les cares est i oest. El darrer tram és un sobrealçament modern.

Sota l’absis central, a la zona del presbiteri, hi ha una cripta de petites dimensions. Aquest espai es va remodelar en època barroca, però encara són evidents les restes de les dues escalinates laterals, que van ser substituïdes per un accés frontal.

L’edifici es va aixecar amb blocs de pedra picada. L’ornamentació dels paraments exteriors és molt escadussera. Només hi apareix una cornisa sostinguda per mènsules als braços del creuer i una altra que recolza sobre arcuacions cegues sobre mènsules a la nau central i a l’absis. També hi ha unes creus de pedra que coronen els frontons dels braços del creuer.

A l’extrem del mur nord de l’església hi ha les restes d‘un panteó, construït, probablement, per a acollir els cossos dels fundadors. De la porta d’entrada, que s’obria a l’oest, se’n conserven els muntants, amb una columna adossada a cada banda, coronada per un capitell cúbic sense obrar. Al seu interior hi ha una cavitat que es divideix en dos compartiments, i una altra, més petita, a manera d’ossera.

Celler gòtic del monestir

© JoMV

Al passadís que porta al celler hi ha els dos altars que segurament provenen dels altars de les absidioles laterals de l’església preromànica. Tenen una forma circular per tal d’adaptar-los a la curvatura descrita per l’absidiola.

Sota el campanar, al costat del portal, es conserva un sarcòfag que es pot datar al segle XII. Consisteix en una peça prismàtica, coberta per una tapa de doble vessant. L’únic element decoratiu que té és una creu inscrita en un cercle, gravada en un dels frontons de la tapa. L’any 1987 es descobrí, encastat en una de les parets del clos del monestir, un vas i part de la tapa d’un sarcòfag romànic, que deu correspondre a la tomba dels fundadors del cenobi.

El claustre

Claustre del monestir

© JoMV

Situat al sud de l’església romànica, el claustre és una peça de gran bellesa, que es conserva en perfecte estat, envoltat de tombes de grans llinatges i amb un parament de petits còdols. És format per quatre galeries, que li donen una forma gairebé quadrada. Les galeries estan cobertes per voltes de canó, amb un arc de mig punt a cada angle del claustre —amb l’excepció de la cantonada nord-est—. Als angles i al mig de cada galeria s’aixequen uns pilars angulars o rectangulars que donen solidesa al conjunt. A cada tram entre pilars hi ha tres arcades que recolzen sobre quatre parelles de columnes curtes i llises, les quals tenen impostes i capitells comuns, mentre que la base és individual. Cada galeria comprèn dues sèries de tres arcades, és a dir, un total de sis arcades.

Els capitells presenten una gran varietat temàtica. La majoria tenen motius geomètrics o vegetals estilitzats, com ara entrellaços de cintes, volutes, fulles variades, palmetes, etc. Però també n’hi ha que desenvolupen temes figuratius. Destaca la sèrie dedicada a la Verge Maria presentant l’Infant acompanyada de Josep. Altres capitells figuratius mostren el tema de la lluita de l’home amb la fera, personatges en actitud d’orar o de tocar el corn, cavallers muntant a cavall, etc. Els animals, principalment felins i ocells, també hi són representats. Destaca el capitell intern de la segona parella de columnes de la galeria est, a la cantonada nord-est. Es tracta d’una peça extraordinària del segle X que va ser reaprofitada. Presenta escenes a les quatre cares: l’Anunciació, un Crist en majestat, una escena d’atribució dubtosa amb un orant, i decoració vegetal.

La història

La fundació del monestir de Sant Benet de Bages va lligada al noble Sal·la, de la família dels vescomtes de Conflent, el qual, segons consta en l’acta de consagració de l’església, el féu alçar en una de les seves propietats. Ell, però, no arribà a temps de veure’l acabat i continuaren l’obra els seus fills Isarn i Unifred. Sal·la posà el monestir sota la dependència directa de Sant Pere de Roma i disposà que els abats havien de ser escollits entre membres de la seva descendència. Cap al 950 anà a Roma i sembla que portà el cos de sant Valentí, copatró del monestir.

Mentre es construïa, el cenobi tenia una mena d’encarregat anomenat Abbó, fidel als fundadors, que dirigia la construcció i tenia cura de les propietats, i que més tard n’esdevingué abat.

La consagració de l’església es va fer el 3 de desembre del 972 en presència del bisbe Froia de Vic, el bisbe Guisad d’Urgell, el bisbe de Barcelona, el vescomte d’Osona i el fill hereu Isarn, entre altres personatges. En l’acta es confirmaven els béns donats pels fundadors i es reflectien les donacions dels assistents. A més, per decisió episcopal, la comunitat passà a regir-se per la regla de sant Benet, a qui fou dedicat el temple, juntament amb la Santíssima Trinitat, sant Pere i sant Andreu.

Establerta ja la comunitat a mitjan segle X, el títol d’abat passà a mans dels descendents dels fundadors. Així, el 984 Adalbert, fillol del fill de Sal·la, va succeir a Abbó. La seva actuació va ser tan nefasta, que fou expulsat cap al 993. Li succeí un altre familiar, Seniofred, la gestió del qual tampoc no fou del gust dels monjos, tal com es reflecteix en un memorial que escriviren posteriorment. Morí el 999, en l’època que Almansor devastava el Bages. El bisbe de Vic, Arnulf, aprofitant aquests moments de penúries i batalles, aconseguí de Roma que fos canviada la disposició de Sal·la en la nominació d’abats, i, juntament amb el comte Ramon Borrell, hi posaren per abat Ramió, canonge de Sant Pere de Vic. La seva actuació és lloada en el memorial abans esmentat, on s’explica que en el seu llarg abadiat —uns trenta anys— redreçà el monestir. El 1106 aconseguí una butlla papal per la qual el cenobi tenia per única jurisdicció i protecció la de Roma, eximint-lo de qualsevol altra.

L’any 1075, i com a conseqüència de la reforma eclesiàstica de Cluny, passà a dependre de Sant Ponç de Tomeres, al Llenguadoc. Aquesta dependència s’acabà entorn l’any 1105 per circumstàncies no aclarides, i el monestir de Sant Benet recobrava la independència i tornava a tenir abats escollits directament per la comunitat.

Els segles XII i XIII obriren un període de calma i tranquil·litat en la vida monàstica, només alterada per una incursió almoràvit que destruí l’església, reconstruïda posteriorment i consagrada en part el 1212.

El 1593, arran d’una petició de Felip II, el monestir perdia la seva independència i passava a dependre de Santa Maria de Montserrat i, al seu torn, de la congregació de Sant Benito el Real de Valladolid, de qui depenia el monestir montserratí. Sant Benet de Bages, al contrari de Santa Maria, no patí la castellanització i tingué sempre abats catalans.

Durant els anys que Sant Benet estigué subjecte a Montserrat, serví de col·legi de filosofia dels monjos estudiants i també de residència o lloc de repòs dels conventuals vells i xacrats. L’església exercí funcions de parròquia del territori veí, damunt el qual gaudia igualment de jurisdicció civil i criminal: constituïa la baronia de Bages, que, al segle XVI, comprenia els pobles de Sant Fruitós, Navarcles, Vall dels Horts, Rocafort, Maians i Sant Martí de Torroella. Després de l’exclaustració, el monestir i les seves terres van ser venudes per l’estat a diversos particulars que en feren un ús diferent.

L’edifici monàstic el 1907 fou adquirit per la mare del pintor Ramon Casas i Carbó; per aquest motiu, les obres d’habilitació per a residència privada, que hom hi realitzà, tingueren també el caràcter de restauració del conjunt monumental sota la direcció de Josep Puig i Cadafalch. El 1931 fou declarat monument nacional.

Adquirit l’any 2000 per Caixa de Manresa, l’entitat hi portà a terme una total restauració de l’edifici monàstic, en el qual, junt als terrenys adjacents, construí el complex lúdicocultural Món Sant Benet.