i el Baix Llobregat | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

el Baix Llobregat

Comarca de Catalunya, a la vall mitjana i baixa del Llobregat.
Població: 
793.655 h
[2009]
Extensió: 
486 km2

Cap de comarca, Sant Feliu de Llobregat. Des d’un punt de vista morfològic participa de cada unitat del Sistema Mediterrani: la Serralada Prelitoral, la Depressió Prelitoral, la Serralada Litoral i la costa, representada ací pel delta del Llobregat. El sector corresponent a la Serralada Prelitoral és l’angle nord-oest, la zona de Collbató. És el fragment sud-est de Montserrat, format per conglomerats de la Depressió Central incorporats al massís hercinià. La Depressió Prelitoral és la plana de terraplenament recent (Terciari superior), a ambdós costats de la vall prelitoral del Llobregat, entre l’estret del Cairat i el congost de Martorell, menys encaixat.

Vista del congost de Martorell, al Baix Llobregat
© Fototeca.cat
La Serralada Litoral comprèn fragments força heterogenis: el massís hercinià, de materials paleozoics, que a l’esquerra del Llobregat és la serra de Collserola; la vall litoral, que fou una ria durant el Pliocè; i el massís alpí de Garraf, de materials triàsics i cretacis i de gran amplitud N-S, perquè se li incorporaren materials de la Depressió Prelitoral. El delta del Llobregat és format per dipòsits al·luvials i parcialment eòlics del Quaternari postglacial. Administrativament el sector esquerre pertany al Barcelonès, i el sector dret, al Baix Llobregat, més ampli i recent, com ho demostren els estanys residuals.

El clima és mediterrani litoral, amb distintes gradacions. La temperatura mitjana anual oscil·la entre prop de 17°C a les costes de Garraf i 12,7 al monestir de Montserrat (760 m alt.). Hom calcula les precipitacions anuals per sota dels 500 mm a les costes de Garraf; se'n registren entre 500 i 600 al delta i a la Depressió Prelitoral, més de 600 a la vall baixa fins a Martorell i al sector ponentí de Garraf, i prop de 700 a la muntanya paleozoica i, en general, propera a la vall baixa i a la de Montserrat. En general preval el màxim de tardor. Però cap a l’interior s’equilibra amb el de primavera, que a Montserrat arriba a predominar. El mínim (per sota els 30 mm) és acusat al començament d’estiu (juny i juliol).

La vegetació, de caràcter mediterrani litoral, comprendria, en estat natural, màquies de garric i margalló, que troben l’extrem septentrional de llur domini a la zona de Castelldefels, i boscs d’alzinar amb marfull, que cobririen gairebé tota la resta del país, amb l’excepció de les àrees d’aiguamolls. Actualment els boscs de pi blanc són extensos i presenten, sobretot, com a sotabosc, brolles de romaní i bruc d’hivern o, més rarament, garrigues. A la part silícia compresa entre Gavà i Castellví de Rosanes són freqüents les brolles d’estepes i brucs. El delta del Llobregat, actualment conreat o edificat en gran part, té com a vegetació potencial l’albereda, i, als indrets corresponents, comunitats halòfiles i arenícoles o canyars. El 1988 els estanys del delta del Remolar-Filipines (111 ha) i de la Ricarda-ca l’Arana (177 ha) foren declarats reserva natural, a causa sobretot del seu interès ornític. La protecció s’amplià amb l’afegiment de l’estany de la Murtra el 1992, arran de l’aprovació del Pla d’Espais d’Interès Natural. Altres zones protegides per aquest pla situades, bé que no íntegrament, a la comarca, són el massís de Garraf (4.066 ha), Montserrat (1.253 ha de la comarca són incloses al parc natural que hi fou creat el 1987) i la serra de Collserola (2.480 ha).

La població era el 2005 de 757.814 h (692.260 h el 2001) i la densitat de població, de 1.560 h/km2, (1.324 h/km2, el 2001). Del 1857 al 2001 la població ḽdel Baix Llobregat gairebé es va multiplicat per 17. La creixença fou moderada fins el 1910 (27,1% en mig segle), ràpida fins el 1950 (95,4% en 40 anys) i vertiginosa d’aleshores ençà, i deixà enrere qualsevol altra comarca: 143,9% en mitja generació (1950-65). El 1991 (610.192 h) la població comarcal havia crescut el 6,4% respecte de la del 1981 (573 461 h), però en 1991-2001 el creixement tornà a accelerar-se (13%), especialment si hom el compara amb el total català (5%), bé que és lluny d’assolir els índexs dels anys seixanta i setanta, a causa de l’aturada de la immigració de postguerra i la caiguda de la natalitat. Tot i això, la taxa bruta de creixement és de les més elevades (3,4‰ de mitjana anual en 1990-2000 enfront del 0,5‰ del conjunt de Catalunya). En el decenni 1991-2001, tres municipis d’entre els nou de més de 30.000 habitants van perdre població, però els darrers anys tendeixen a recuperarse: Esplugues (48.310 h el 1991; 45.127 h el 2001; 46.550 h el 2005), el Prat (64.321 h el 1991; 61.818 h el 2001; 63.190 h el 2005), i Cornellà (84.927 h el 1991; 79.979 h el 2001; 84.131 h el 2005). En canvi, els municipis petits són els que han assolit augments més notables, de vegades duplicant en pocs anys el nombre d’habitants: Castellví de Rosanes (661 h el 1991, 1.370 h el 2005), Collbató (1.074 h el 1991, 3.337 h el 2005), Corbera de Llobregat (5.327 h el 1991, 12.025 h el 2005), Sant Esteve Sesrovires (2.642 h el 1991, 6.310 h el 2005), Torrelles de Llobregat (2.352 h el 1991, 4.604 h el 2005). A aquesta tendència, constatable des de la dècada dels anys vuitanta, hi ha contribuït, sobretot, el creixement de les urbanitzacions, la millora de les comunicacions, el trasllat de la localització industrial i els nous residents als municipis petits i mitjans procedents de ciutats grans de la mateixa comarca o d’altres de l’àmbit metropolità. Quant a la distribució del poblament, la majoria dels nuclis més populosos són al curs baix del Llobregat i sovint contigus, gairebé sense solució de continuïtat, a Barcelona (Cornellà, el Prat de Llobregat, Sant Joan Despí, Esplugues de Llobregat, Sant Boi de Llobregat i Sant Just Desvern). Fora d’aquesta zona, més al N hi ha Molins de Rei i Sant Vicenç dels Horts i, al curs alt, Martorell, Olesa de Montserrat i Esparreguera. Al centre del delta hi ha Gavà i Viladecans i, al litoral, Castelldefels. La distribució del cens per grans grups d’edat presentava el 2005 una estructura de població bastant madura: el 15,4% tenia menys de 15 anys, el 71,8% era població adulta i el 12,8% sobrepassava els 65 anys.

el Baix Llobregat Polígon Industrial de Martorell
© Fototeca.cat
El 2005 d’un total de població activa ocupada de 319.170,el 07% corresponia a l’agricultura, el 29,4% a la indústria, el 10,5% a la construcció i el 59,3% als serveis. Les terres conreades ocupaven una superfície de 4.922 ha el 2003, amb 2.270 ha de secà i 2.652 ha de regadiu. El cultiu més important a la comarca són les hortalisses (2.493 ha). El Baix Llobregat és, junt amb el Maresme, el màxim productor d’hortalisses de Catalunya. El secà, que s’ha reduït molt els últims vint anys, és ocupat pels cereals d’hivern i l’arboricultura mediterrània. La vinya només predomina als municipis de Sant Esteve Sesrovires, Martorell i Abrera; les oliveres se circumscriuen a Olesa de Montserrat i els garrofers se situen als vessants marítims de Garraf (Gavà, sobretot). El regadiu, tradicional en una part de la vall, es desenvolupà al segle XIX amb la construcció del canal de la Infanta a l’esquerra del Llobregat, que pot regar unes 3 000 ha, la major part de la comarca, i el canal de la Dreta, que des de la fi del segle XIX en rega 1.200, en bona part del delta. Les aigües subàlvies i els pous artesians permeten d’elevar el total a unes 8.000 ha, una quarta part de la superfície agrària i més d’un terç de les regades a la regió de Barcelona. Actualment, al regadiu hom hi practica una agricultura intensiva, especialitzada i d’alts rendiments. Els conreus varien segons el sector. A la vall baixa, hom cull fruita tendra (préssecs i prunes, pomes i peres), moresc i hortalisses (llegums tendres) o flors (roses a Sant Feliu). Les muntanyetes paleozoiques que tanquen el delta pel nord-oest són terra de cireres (Sant Climent de Llobregat, Sant Boi de Llobregat). El delta alt és un fruiterar (la mateixa fruita que a la vall, a més de nespres i albercocs). El delta mitjà és l’horta per excel·lència (verdura, patates primerenques i enciam per a l’exportació; també melons i síndries). Al delta baix, l’arròs ha desaparegut i ha estat substituït per altres conreus (hortalisses). La indústria, tot i ser una de les més dinàmiques del país, ha anat disminuint en importància relativa (del 1975 al 1996 ha passat del 68,3% de la població activa al 37%). No obstant això, el gran increment demogràfic dels decennis dels seixanta i dels setanta repercutí en la necessitat de mà d’obra a les indústries inicialment de Barcelona i, posteriorment, a la comarca, on hom invertí tecnologia i capitals, aprofitant el relleu planer i la disponibilitat d’aigua i d’electricitat (darrera etapa de transport d’alta tensió des dels Pirineus). Per sectors d’activitat, el més important és la siderometal·lúrgia i maquinària (Cornellà, Sant Feliu, Gavà), que representa prop d’una quarta part de la producció industrial. Són importants també el sector alimentari (pastes i preparats alimentaris), centrat sobretot a Sant Joan Despí, així com el tèxtil, especialment a la vall alta (Olesa, llana; Esparreguera, cotó), la vall baixa (Molins de Rei, cotó) i el delta (Sant Boi, fibres artificials). La fabricació de paper, altrament, és concentrada al Prat, com la química del cautxú ho és a Cornellà. Entre les branques secundàries hi ha la dels materials per a la construcció, especialment el vidre a Cornellà, i la construcció: la meitat a la vall baixa (Cornellà, sobretot) i un terç al delta (Sant Boi). Fins el 1971 la comarca tenia un gran dinamisme industrial, però d’aleshores ençà la crisi econòmica ha incidit fortament sobre el creixement industrial. Es pot considerar que a partir de 1985-86 la crisi començà a remuntar: hom hi instal·là o amplià grans indústries amb capital estranger, augmentà el nombre de petites empreses, diversificà els sectors industrials i moltes indústries foren desplaçades a la zona nord i oest de la comarca.

Quant a les comunicacions, l’autopista A-2, procedent de Barcelona, es bifurca a Martorell en l’autovia cap a Lleida seguint el curs del Llobregat en direcció NW-SE i en l’autopista A-7 en direcció a Tarragona, que recorre diagonalment tota la comarca fins que, passat el congost de Martorell, es desvia cap al Penedès. Al litoral, la A-16 es bifurca a Castelldefels en l’autovia (per la qual hom accedeix a l’aeroport del Prat, el primer dels Països Catalans), que travessa les terres planes del delta per fora dels nuclis de població i acaba a les costes de Garraf, i la continuació de l’autopista, amb accessos a Barcelona per la Ronda de Dalt i per l’Hospitalet de Llobregat. Hi ha dos ferrocarrils de via ampla: el de Barcelona a València o a Saragossa per Vilanova o per Vilafranca i el de Barcelona a Saragossa per Manresa. Els ferrocarrils de via estreta són el del Llobregat a Manresa i a Guardiola de Berguedà i el d’Anoia, a Igualada. Aquestes línies es troben (llevat de la de Vilanova) a Martorell, l’estació més transitada per viatges curts de tot Catalunya a ponent del Llobregat. Les bones comunicacions constitueixen un estímul per a la forta implantació industrial, però, alhora, aquest mateix creixement n’ha revelat periòdicament la insuficiència. L’aeroport del Prat condiciona la infraestructura de comunicacions de la comarca, que es veié reforçada amb la nova entrada en funcionament del Trambaix, l’any 2004, que uneix els municipis de Sant Just Desvern, Sant Joan Despí, Cornellà de Llobregat, Esplugues de Llobregat, l’Hospitalet de Llobregat i Barcelona. La pràctica fusió de Cornellà, Esplugues, Sant Joan Despí, el Prat, etc, a Barcelona i l’Hospitalet fa difícil distingir l’especificitat comarcal de les activitats terciàries referides a aquests nuclis, més identificable en municipis més allunyats (Molins de Rei, Olesa, Esparreguera, Martorell, Sant Boi, Gavà, Castelldefels). A Castelldefels té una certa importància la infraestructura hotelera i, sobretot, de càmpings (12.614 places el 2001 a tota la comarca). El 2003 entrà en funcionament al Prat de Llobregat la nova depuradora d’aigües del Baix Llobregat, que amb 41 ha de superfície és una de les més grans d’Europa. Al setembre del 2004 s’inaugurà la nova desembocadura del riu Llobregat, 2,5 km més al sud de la natural.

La història

Els vestigis més antics de poblament coneguts al Baix Llobregat corresponen al començament del Neolític, com el grup de coves de Montserrat (dins el terme de Collbató), la cova de can Montmany (Pallejà), un dels grups més notables d’aquesta cultura a Catalunya. També hi ha indicis de la segona fase neolítica, la dels pagesos de pla, com els sepulcres de fossa de Sant Joan Despí i de Corbera de Llobregat. Dels primers temps dels metalls (Eneolític) és coneguda la cova Cassimanya de Begues, cova sepulcral col·lectiva, però no són coneguts megàlits, bé que la vella teoria que feia del Llobregat el límit meridional dels megàlits ha quedat envellida davant les troballes megalítiques del Penedès. Les transformacions de l’època hallstàttica es manifesten a través dels jaciments de Gavà i de la cova de can Montmell. Durant el període ibèric, la cova devia correspondre a l’extrem sud dels laietans, dels quals era el límit, nom que es mantingué en la denominació romana d’Ad Fines, tradicionalment identificada amb Martorell, on la Via Augusta travessava el Llobregat pel pont del Diable. La romanització es manifesta sobretot a través de les vil·les, que indiquen una agricultura intensa. El territori que forma el Baix Llobregat ha depès sempre administrativament, fins a la creació del partit judicial de Sant Feliu de Llobregat (1835), de demarcacions que tenien Barcelona com a centre, excepte Olesa de Montserrat (que, inclosa en la sotsvegueria del Vallès, passà al corregiment de Mataró el 1716) i Abrera, Esparreguera i Collbató (inclosos en la vegueria, i després en el corregiment, de Vilafranca del Penedès). D’altra banda, Sant Boi, Cornellà i Sant Joan Despí formaren part de les Franqueses del Llobregat fins al segle XIII, època a partir de la qual els llocs de la zona més baixa de la comarca, des del pla de Barcelona fins al massís de Garraf i des de Molins de Rei fins a la mar, passaren a formar part del territori de Barcelona (amb el nom de llocs forans). A la part més alta, Martorell, Castellví de Rosanes, Sant Esteve Sesrovires, Abrera i Sant Andreu de la Barca constituïren, juntament amb Castellbisbal (Vallès Occidental), la baronia de Castellvell de Rosanes, adquirida en 1411-12 als vescomtes de Castellbò per la ciutat de Barcelona, però que a la fi del segle XV fou atribuïda als Requesens, que ja eren senyors de Molins de Rei. La important baronia de Cervelló (Cervelló, Sant Vicenç dels Horts, Santa Coloma de Cervelló) fou posseïda igualment durant la baixa edat mitjana per Barcelona; Esparreguera i Olesa de Montserrat es trobaren sota la jurisdicció del monestir de Montserrat. El partit judicial de Sant Feliu de Llobregat serví de base per a delimitar la comarca del Baix Llobregat de la divisió de Catalunya decretada per la Generalitat el 1936, amb l’exclusió dels municipis de Gelida (inclòs a l’Alt Penedès) i de l’Hospitalet de Llobregat, Esplugues de Llobregat i Sant Just Desvern (inclosos al Barcelonès). El 1968 fou creat el partit judicial de l’Hospitalet de Llobregat, amb els municipis de l’Hospitalet, Cornellà de Llobregat, Santa Coloma de Cervelló, Gavà, Begues, Castelldefels, Viladecans, Sant Boi de Llobregat, Sant Climent de Llobregat i el Prat de Llobregat. L’any 1990 Esplugues i Sant Just passaren a formar part del Baix Llobregat, després de la nova divisió establerta per la Generalitat de Catalunya.

Col·laboració: 
JRe
Llegir més...