La geografia
Cap de comarca, Barcelona. Centrada a la costa, li fa de capçalera el tram de la Serralada Litoral destacat pels passos del Besòs i del Llobregat, anomenat serra de Collserola. D’un cap a l’altre s’estén la platja, interrompuda per Montjuïc, que ha avançat mar endins amb el creixement del delta del Llobregat. Uns serrats van paral·lels a aquell tram orogràfic, des del turó de Monterols fins al turó de la Peira. Mentre que aquesta avançada a penes s’aixeca 200 m sobre el nivell del mar (267 m al turó d’en Móra, al Carmel, i 261 m al turó de la Rovira), la carena de Collserola passa dels 400 m i culmina als 512 m al Tibidabo. Un solc s’obre entre els serrats i la serralada units pel breu llindar dels Quatre Camins (o dels Penitents), el qual parteix en dos sectors els corrents hidrogràfics de la serra de Collserola. Des dels vessants del doble conjunt orogràfic s’estén el pla obert a mar que caracteritza la comarca, la qual és anomenada també el pla de Barcelona.
En primer terme, el Barri de Sant Martí de Barcelona, al fons, Sant Adrià de Besòs (el Barcelonès)
© Fototeca.cat
Aquest pla és tabular, però forma turons enllà del Besòs al peu de Marina, i vers el Llobregat és afectat pels contraforts de la serra de Collserola. El pendent, considerable, presenta un ressalt en el contacte actual de la Barcelona vella i l’Eixample (desfigurat per la urbanització), que voreja tota aquesta plataforma soldada a l’arc orogràfic, interrompuda al centre per Montjuïc. Al seu peu s’estén un territori baix, format per les aportacions dels torrents i de les rieres que davallen d’aquell muntanyam i es confonen amb les formacions deltaiques dels dos rius i llurs vells estuaris. Aquest pla s’ha anat engrandint i ha guanyat terreny a la mar al llarg de mil·lennis, amb l’aportació, també, dels al·luvions del corrent litoral procedent del nord-est. Geològicament, el territori és de formació herciniana, realçada i fallada pels moviments alpins del Terciari, que motivaren la independència de la serra de Collserola (formada, en general, per esquists cambrians metamòrfics, amb un sòcol de granit a la base) i dels serrats confrontants, que van del turó de Monterols al de la Peira, plegat i arrugat tot el conjunt en un mosaic compacte. Enllà del Besòs el granit constitueix la serralada principal amb el turó de Montgat elevat com un tascó del Paleozoic, amb calcàries i guix. Aquesta morfologia restà configurada estructuralment quan, amb la fractura del massís catalanobalear, la mar preformà la costa catalana en ple Terciari. Dels seus dipòsits marins sobre la socolada paleozoica, durant el Miocè i el Pliocè, n'han restat dos testimonis: el Montjuïc i el mont Tàber. Fou en el Quaternari que es formà pròpiament el pla. Sobre el Paleozoic que li serveix de base s’havien dipositat materials detrítics aportats per les aigües torrencials que es precipitaven d’aquell conjunt orogràfic rejovenit. En el curs de les variacions climàtiques que originaren les glaciacions i les variacions del nivell marí, l’arrossegament i la sedimentació de materials produïren una estratificació d’argiles roges i crostes calcàries intercalades; els corrents torrentosos excavaren aquests sediments bo i fent irregular la crosta terrosa formada de successives cobertores suaument inclinades que els materials dels piemonts encapçalaren amb fort pendent. El darrer dels moviments ascensionals del territori al final del Plistocè destacà una costa marina, de la qual el graó indicat anteriorment és la conseqüència. La baixada del nivell marí motivà un major encaix de la xarxa hidrogràfica comarcal, i aquesta, amb l’augment de l’excavació en els seus jaços, inicià la creació de noves terres formadores del que podria ésser anomenat el pla de baix, les quals, amb les aportacions fluviomarines, penetraren progressivament cap a la mar. Amb aquesta formació s’originaren successivament graus, estanyols i maresmes, als quals contribuïren, amb llurs formacions deltaiques, el Besòs i, sobretot, el Llobregat. Aquesta darrera evolució fisiogràfica del pla respon també a un clima com l’actual. El clima del Barcelonès és temperat, amb tendència a la sequedat, bé que la humitat ambiental és forta a causa de l’alenada marina aturada pel muntanyam , fins a la tarda que també resguarda dels vents freds del nord-oest. A les poblacions situades davant les canals dels rius, les temperatures mitjanes estacionals solen ésser una mica més baixes que a Barcelona (10°a l’hivern, 15°, 23° i 17°C a les estacions successives ). Al pla mateix, les glaçades esdevenen rares, i les calors fortes també. La pluviositat oscil·la entre 500 i 600 mm. El repartiment de les precipitacions aquoses és, en mitjana i en percentatge anual, del 18, 25, 20 i 37 des de l’hivern fins a la tardor. Les nevades hi són rares.
La vegetació
La vegetació natural, que degué ésser en primer lloc l’alzinar amb marfull, ha estat profundament transformada, de manera que una gran part del territori té com a màxim poblaments variats d’herbes ruderals.
Vista del Barcelonès des del Tibidabo, cim clminant de la serra de Collserola
© Fototeca.cat
El massís de Collserola és cobert al vessant de marina per pasturatges sabanoides d’albellatge i llistó a la part més alta i, a les obagues, per garrigues i brolles d’estepes i brucs, sovint amb un estrat superior de pi blanc. Els turons de Vallcarca i de Montjuïc presenten residus de pasturatges calcícoles. Sembla que en un altre temps al vessant marítim del Montjuïc hi havia hagut les posicions més septentrionals de la màquia de garric i de margalló.La vegetació natural, que degué ésser en primer lloc l’alzinar amb marfull, ha estat profundament transformada, de manera que una gran part del territori té com a màxim poblaments variats d’herbes ruderals. El massís de Collserola és cobert al vessant de marina per pasturatges sabanoides d’albellatge i llistó a la part més alta i, a les obagues, per garrigues i brolles d’estepes i brucs, sovint amb un estrat superior de pi blanc.
La població
La concentració d’indústries i serveis explica que un territori que només abraça el 0,4% de la superfície catalana contingui el 33,1% de la població total (2001), i una densitat (14.722, 4 h/km2) que és gairebé 74 vegades superior al conjunt del territori. En l’evolució de la població de la comarca del 1960 al 2001 hom pot destriar tres períodes: en la primera etapa, del 1960 al començament dels anys setanta, el creixement fou accelerat: hom passà d’1.840.118 h el 1960 a 2.319.871 h el 1970, amb un increment del 26%. En la segona etapa, corresponent a la dècada següent es produí, sobretot a partir del 1975, un alentiment, amb 2.510.163 h el 1980 (8,2% d’increment). Hom pot adduir com a causes principals d’aquesta frenada la greu saturació territorial assolida els anys anteriors i l’inici de la crisi econòmica. Finalment, les dècades dels anys vuitanta i noranta, la tònica ha estat de clar retrocés: -8,2% (1981-91) i -8,5% (1991-2001), i ha continuat també els primers anys del segle (2.215.581 h el 2005). En aquest darrer període, amb relació al conjunt de Catalunya, hom constata una tendència a la desconcentració de la població de la comarca en favor de la resta del territori, proporció que passà del 41,2% el 1981 al 39% el 1991 i al 33,1% el 2001. Aquesta minva és el resultat bàsicament de dos factors: d’una banda, un creixement vegetatiu que fou negatiu per primera vegada el 1983 i que en 1990-2000, caigué a un ritme de -1,4‰ de mitjana anual (mitjana de Catalunya: 0,5‰). El resultat és una població amb tendència a l’envelliment (el 1991, la població de més de 65 anys era el 16%, i el 2000, el 21%). D’altra banda, cal assenyalar l’alentiment de la immigració fins a la inversió de la tendència, és a dir, a la transformació de la comarca en un focus d’emigració (l’any 2000 el saldo migratori del Barcelonès fou de -31 676 persones), la qual respon tant al fet que una part de la població va a viure a de fora de la comarca (mantenint, en molts casos, l’activitat laboral a Barcelona) com al retorn de part dels immigrants de fora de Catalunya a les seves terres d’origen. Des de mitjan dècada dels noranta aquesta tendència al decreixement té un fre de consideració en la immigració extraestatal (bàsicament magribina, llatinoamericana i de l’Europa oriental), tot i que, ateses les dificultats per a comptabilitzar-la és difícil d’avaluar-ne la incidència d’una manera precisa. El Barcelonès és, de tota manera, la comarca catalana amb uns contingents més elevats d’aquesta nova immigració, si més no en nombres absoluts. Quant al repartiment de la població, el principal nucli del Barcelonès ha estat sempre la ciutat de Barcelona, però la seva dimensió relativa intracomarcal ha sofert variacions, especialment des dels anys seixanta, que els municipis de l’entorn cresqueren espectacularment com a ciutats dormitori: entre el 1965 i el 1981, Barcelona anà decreixent en el conjunt de la comarca (amb el 80,1% i el 69,9% de la població comarcal, respectivament), mentre que els altres municipis experimentaren alts increments: Santa Coloma de Gramenet, 141,7% d’increment; Badalona, 82,2%; l’Hospitalet, 63,2%, i Sant Adrià, 60,1%. Durant la dècada següent (1981-91) aquesta situació s’havia modificat: Barcelona havia augmentat lleugerament la seva posició relativa amb el 71,4% de la població comarcal (1991), mentre que a la resta dels municipis el creixement enregistrava un moderat retrocés (entorn del 5% global en el període 1981-91). El 2001, en un context de pèrdua de població en tots els municipis, Barcelona representava el 71,5%, mentre que el 10% corresponia a Badalona (-4,4% respecte a la població municipal de 1991), l’11,5% a l’Hospitalet (-11%), el 5,5% a Santa Coloma (-13%) i l’1,5% a Sant Adrià (-5%).
L’economia
L’evolució demogràfica del Barcelonès és conseqüència d’un procés pel qual Barcelona s’ha transformat en un centre d’activitats terciàries de la seva regió i que ha comportat el desplaçament de la indústria a la resta de municipis on, a més de les fàbriques, hom edificà els habitatges per a la població obrera. Així, un nombre considerablement elevat dels residents als municipis del cinturó industrial del Barcelonès té el seu lloc de treball a Barcelona, bé que, a partir dels anys vuitanta, s’ha produït una certa descentralització en favor de les comarques veïnes i del Tarragonès. Per branques d’activitat econòmica, hi ha una tendència clara envers la terciarització que, iniciada els anys setanta, ha continuat amb una intensitat variable fins avui: el 1986, el 0,3% de la població activa treballava en el sector primari, el 30% en el sector secundari i el 45,5% en el terciari. El 1996, aquests percentatges eren, respectivament, del 0,4%, el 27% i del 67,9%. Quant a la composició del PIB, el 2000 el 25,2% corresponia a la indústria, el 4,6% a la construcció i el 70,13% als serveis. La terciarització ha tingut lloc sobretot a Barcelona, mentre que als altres municipis el retrocés de la població dedicada a la indústria és més lenta. La dinàmica emigratòria de les indústries de la capital vers els municipis circumdants, iniciada els anys setanta, encara es manté i afecta també poblacions d’altres comarques, com ara Cornellà de Llobregat. Després de la crisi econòmica iniciada en 1973-74, que causà un gran increment de l’atur, amb taxes de fins el 23’7% de la població activa comarcal (1986) la inversió industrial no començà a recuperar-se fins a la darreria dels anys vuitanta i n’emergí considerablement renovada. La siderometal·lúrgia manté una preeminència indiscutible, en part gràcies a les constants innovacions productives, mentre que la química s’ha orientat vers una especialització en productes nous. Després de la crisi, el tèxtil ha arribat a un nivell d’estabilització i de lenta recuperació. El sector de l’alimentació i begudes experimenta des dels anys vuitanta una progressiva concentració i expansió, sovint gràcies a les grans multinacionals del sector. El paper i les arts gràfiques tenen també una gran rellevància, i hom hi dedica un gran esforç inversor i de renovació. Dins la xarxa industrial de la comarca destaca la presència d’empreses de més de 500 treballadors, amb una participació de capital estranger força elevada i en progressiu augment. Malgrat que en temes relatius de PIB la construcció és el sector que a Catalunya té un valor més baix, és un sector molt important, en gran part per la gran demanda d’habitatges, d’oficines i l’elevat preu del sòl, que és també causant del fort èxode a altres ciutats. La terciarització és en gran part conseqüència de la condició de capital o, si més no, de centre d’influència de Barcelona. Hi destaquen els serveis a les empreses, el comerç, les institucions financeres i d’assegurances, les comunicacions, la sanitat, el transport, l’educació, la investigació i l’administració pública, cosa que converteix la comarca en un dels centres de serveis capdavanters de tot l’estat, i fins i tot de la Mediterrània occidental. Des dels Jocs Olímpics del 1992 s’ha desenvolupat enormement el sector turístic, bé que de manera pràcticament exclusiva a la ciutat de Barcelona, tant per la seva oferta cultural i de lleure com per la centralitat econòmica. El 2001 la comarca tenia 428 establiments hotelers i 36.339 places (el 15% de Catalunya). L’agricultura és residual, amb petites explotacions dedicades al lleure o a l’autoconsum. L’activitat pesquera, centrada a Barcelona, és minoritària, però les captures representen el 9% del total de Catalunya (1999).
Les comunicacions
Les comunicacions es veuen beneficiades per la centralitat de Barcelona dins d’un patró radial (hi conflueixen les principals carreteres i autopistes del país, com també les línies de ferrocarril).
Santa Coloma de Gramenet (el Barcelonès)
© Fototeca.cat
El 1991, el túnel de Vallvidrera comunicà directament Barcelona amb el Vallès Occidental) i el 1992, la finalització dels cinturons (ronda de Dalt i ronda del Litoral) que ressegueixen bona part dels límits comarcals permete incrementar la mobilitat intercomarcal i intracomarcal, i estructurar en part el territori, ja que delimiten el que és la ‘ciutat real’, és a dir, la conurbació barcelonina. Entre el 2002 i el 2003 s’inauguraren tres noves estacions de metro i l’any 2004 entraren en funcionament els nous tramvies: el Trambaix, que enllaça Barcelona amb les localitats de l’Hospitalet de Llobregat, Esplugues de Llobregat, Cornellà de Llobregat i Sant Joan Despí (la connexió amb Sant Just Desvern és en construcció) i el Trambesòs, que connecta Barcelona amb Sant Adrià de Besòs. Aquest mateix any s’inaugurà la segona fase del Parc Fluvial del Besòs, en els termes municipals de Sant Adrià de Besòs i Santa Coloma de Gramenet. Aquest parc és en l’actualitat la zona verda més gran de l’àrea metropolitana. El port de Barcelona és un dels més importants de la Mediterrània. El Barcelonès és majoritàriament edificat. La serra de Collserola, declarada parc urbà el 1987, ocupa el 12% (1 725 ha) de la comarca i és la zona verda més important.Les comunicacions es veuen beneficiades per la centralitat de Barcelona dins d’un patró radial (hi conflueixen les principals carreteres i autopistes del país, com també les línies de ferrocarril). El 1991, el túnel de Vallvidrera comunicà directament Barcelona amb el Vallès Occidental) i el 1992, la finalització dels cinturons (ronda de Dalt i ronda del Litoral) que ressegueixen bona part dels límits comarcals permete incrementar la mobilitat intercomarcal i intracomarcal, i estructurar en part el territori, ja que delimiten el que és la ‘ciutat real’, és a dir, la conurbació barcelonina. Entre el 2002 i el 2003 s’inauguraren tres noves estacions de metro i l’any 2004 entraren en funcionament els nous tramvies: el Trambaix, que enllaça Barcelona amb les localitats de l’Hospitalet de Llobregat, Esplugues de Llobregat, Cornellà de Llobregat i Sant Joan Despí (la connexió amb Sant Just Desvern és en construcció) i el Trambesòs, que connecta Barcelona amb Sant Adrià de Besòs. Aquest mateix any s’inaugurà la segona fase del Parc Fluvial del Besòs, en els termes municipals de Sant Adrià de Besòs i Santa Coloma de Gramenet. Aquest parc és en l’actualitat la zona verda més gran de l’àrea metropolitana. El port de Barcelona és un dels més importants de la Mediterrània.
La història
El poblament, malgrat la bondat del clima, hi fou tardà; no era un lloc de pas, sinó un enclavament. Bé que obert a la mar, el muntanyam l’aïllava de l’interior. Les troballes prehistòriques, especialment entre els dos rius, han estat escasses, en contrast amb l’abundor a la depressió vallesana veïna, al Baix Llobregat i enllà del Maresme: el poblament no es fa localitzable sinó a partir dels temps protohistòrics. Els navegants fenicis o grecs anomenaren aquelles tribus laietanes. Llurs habitatges eren situats als turons, tant per evitar sorpreses com per defugir les febres originades pels aiguamolls. Hom coneix testimonis d’aquests poblats, a Montgat, a can Boscà (Badalona), al puig Castellar (Santa Coloma de Gramenet), al turó de la Rovira i al Puget (Barcelona), i n’hi hagué un també, sens dubte, a Montjuïc. Els romans hi trobaren la resistència dels laietans, però acamparen definitivament al turó badaloní dit el Dalt de la Vila, que prengueren com a base per a llurs desembarcaments (vers el 200 aC) i que anomenaren Bètulo (Baetulo). Dominadors els romans del territori, ocuparen el poblament laietà situat a Montjuïc, prop del grau deltaic que feia de port; fou la primera Barcino. Un altre establiment romà tingué lloc al turó que, entre dues entrades de la mar, emergia en forma de península, i sota aquest turó possiblement ja s’havia instal·lat un grup de laietans dedicats a la pesca i al mercadeig; fou la segona Bàrcino (Barcino), que durant el segle d’August fou reconeguda com a colònia. En la dècada del 250 dC, hordes de gals i alamans amb bagaudes, després d’arrasar Bètulo i altres poblacions de la costa, desballestaren Bàrcino. Passada l’escomesa devastadora, la ciutat es replegà i fou circumdada d’una forta muralla, que li assegurà la preeminència de la Tarraconense (la població de la comarca, a més, hi trobà refugi en casos d’emergència). Les terres del Barcelonès es limitaven a una agricultura de subsistència, però al començament de la baixa edat mitjana, amb l’expansió del comerç marítim de Barcelona, es produí un desenvolupament de tota la comarca. De la localització de les seves poblacions no hi ha proves fins passat el primer mil·lenni, amb la dotació de llurs esglésies, construïdes a les cruïlles i al llarg dels camins; aquestes esglésies, amb llurs sagreres, atragueren pobladors: fou la xarxa viària, doncs, l’estructuradora del paisatge urbà de la comarca. Per la vorera del pla de dalt hom feia camí d’un riu a l’altre bo i travessant la ciutat; fou la via major de tots els temps, del cardo maximus a la Meridiana i a la carretera de Martorell. Des de l’època romana aquesta via fou vorejada pel que esdevingué rec Comtal, d’una banda, i, des del segon decenni del segle XIX, pel canal de la Infanta, de l’altra. En aquestes vies multiseculars se situaren, de bell antuvi, nuclis d’habitatges com a paradors, que a partir de la Reconquesta, si no abans, tingueren llurs esglésies, les futures parròquies del Barcelonès: al llarg del camí del Mig (que procedeix dels costers del Maresme), Santa Coloma de Gramenet (al pas del Besòs), Sant Andreu de Palomar, Sant Cugat del Camí o del Rec, dins el vell clos barceloní, i, més enllà, Santa Eulàlia de Provençana i l’Hospitalet; al llarg de la ruta que del Maresme entrava per Badalona, sorgiren Sant Adrià de Besòs i Sant Martí de Provençals i, a l’altra banda (a la ruta que pel Coll Blanc anava cap a Esplugues i Sant Just Desvern), Santa Maria dels Sants. Perpendicular a aquella via major, ja a l’època romana, hi havia el decumanus maximus, que de la mar, a través de la ciutat i del pla, anava a passar el coll Serola, camí del Vallès Occidental. Una sola parròquia li feia costat, Sant Genís dels Agudells, als vessants de la collada. Només molt tardanament oferiren redós als qui hi transitaven el monestir de Sant Jeroni de la Vall d’Hebron (1373) i els convents de Santa Maria de Jesús (1427) i Santa Maria de Gràcia (1626). Pel solc que separa la serra de Collserola dels serrats que van del turó de Monterols al turó de la Peira, una via travessera evitava el pas del pla bo i continuant el camí del Mig, al llarg de la qual es formaren també nuclis de poblament a redós d’esglésies parroquials o sufragànies: en els encreuaments de les vies al Vallès s’originaren, en el camí del forat del Vent, Santa Eulàlia de Vilapicina; on es ramifiquen el del portell de Valldaura i el del pas del Rei, Sant Joan d’Horta; passat el trencall de Sant Genís, a la cruïlla que feia el camí que pujava de Cassoles, fou bastida l’esglesiola de Sant Gervasi; i enllà, a la ruta de Vallvidrera, possiblement la més fressada, Sant Vicenç de Sarrià. Passada la collada de Finestrelles, enllà de Pedralbes, hi havia dos veïnats enfilats, des de la Reconquesta, als contraforts del mont Ossa (l’actual Sant Pere Màrtir), acollits a les esglesioles de Santa Maria d’Esplugues i de Sant Just Desvern. Dues rutes més part avall travessen el pla: l’anomenada Travessera per antonomàsia, que des del que fou hostal de la Bolla anava al Coll Blanc tot unint els dos trams de la gran via major; en el seu encreuament amb el camí de Sarrià sorgí l’agrupament de les Corts. Una travessera menor anava del Clot de la Mel, bo i passant pel monestir de Valldonzella (1269), fins als Inforcats, no lluny de la Creu Coberta, on es ramificaven les vies vers el Llobregat. A la vora del tradicional camí que anava al Vallès pel coll Serola s’anà establint una caseria anomenada Gràcia, a causa del veïnatge amb el convent de Sant Josep de Gràcia (llevat d’un breu període com a municipi i com a parròquia, en 1821-23, no tingué rector fins el 1835 ni ajuntament fins el 1850). A partir de mitjan segle XVIII, amb els prats d’indianes, s’inicià la industrialització a Sants i a Sant Martí de Provençals; i a la fi del primer quart del segle XIX la de Gràcia i Sant Andreu de Palomar. El desenvolupament de la industrialització s’estengué a diverses poblacions de la comarca, especialment a Badalona. Però l’agricultura al camp comarcal era encara una bona assortidora de viandes per a la demografia en augment. A les poblacions més perifèriques, sense indústria, les activitats agrícoles s’intensificaren, a causa del consum creixent del mercat de Barcelona. La ciutat, amb una població que anava augmentant, es trobà cada vegada més encongida, i la caseria de les poblacions veïnes tendia a créixer vers ella per carreteres i camins. El projecte Cerdà d’eixample de Barcelona (1859), amb les connexions que establia i la comunitat viària que indicava, portà a l’annexió centralista de l’any 1897. L’aglomeració urbanística actual, guiada per una concepció tecnicoburocràtica, a cada nou pla d’urbanització (l’últim Pla Comarcal d’Ordenació Urbana de Barcelona, de 1976, sorgí amb la Corporació Metropolitana de Barcelona), s’ha anat allunyant del que podia haver estat una confederació municipalista, exemplar per al futur. Els municipis afectats per l’annexió del 1897 foren els de la plana: Sant Andreu, Sant Martí, Sant Gervasi, les Corts i Sants. Els del solc intermuntanyenc, Horta i Sarrià, ho foren els anys 1903 i 1921, respectivament. Resten independents municipalment, bé que amb una infraestructura de serveis comuna, pel cantó del Llobregat, l’Hospitalet i, i pel cantó del Besòs, Sant Adrià i Badalona. Posteriorment, Santa Coloma de Gramenet també s’ha afegit al continu urbà, bé que resta municipalment independent. El 1990 la nova divisió comarcal de la Generalitat de Catalunya incorporà els municipis de Sant Just Desvern i Esplugues del Llobregat al Baix Llobregat.