i Pèire Bec | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Pèire Bec

Pierre Bec
Pèire Bec
© Fototeca.cat
filologia filol i literatura lit
Filòleg i escriptor occità.
París, 11 de desembre de 1921 — Poitiers, 30 de juny de 2014

Passà la infantesa a Comenge. Deportat a Alemanya del 1943 al 1945, quan en tornà estudià a París i s’hi doctorà el 1959. Fou cofundador (1945) i president de l’Institut d’Estudis Occitans (IEO) del 1961 al 1980, professor titular de la Universitat de Poitiers i director adjunt del Centre d’Études Supérieures de Civilisation Médiévale, també de Poitiers, fins a la jubilació (1989). Especialista en dialectologia de la llengua d’oci literatura occitanamedieval, la seva activitat fou compartida per l’acció occitanista, la recerca filològica i la creació literària. Des de l'IEO va participar activament en la fixació de l'estàndard de l'occità modern. Formà part de la Comissió per a la Normalització de l'aranès (1982), i al maig del 2014 accedí a formar part de la constitució de l'  l'Institut d'Estudis Aranesos. 

Com a filòleg i historiador de la literatura destaquen les col·laboracions en publicacions especialitzades: Cahiers de Civilisation Médiévale (de la qual fou codirector i director honorari), Revue de Linguistique Romane, Estudis Romànics, Oc, etc., i publicà, en francès, Petite anthologie de la lyrique occitane du Moyen Âge (1954), Les saluts d’amour du troubadour Arnaud de Mareuil (1961), La langue occitane (1963), Manuel pratique de philologie romane (1969, 2 vols.), Manuel pratique d’occitan moderne (1973), Anthologie de la prose occitane du Moyen Âge (XIIe-XVe siècle) (1977-87, 2 vols.), Burlesque et obscénité chez les troubadours (1984), Anthologie des troubadours (1985), Écrits sur les troubadours et la lyrique médiévale (1992), Vièles ou violes?(1992), Chants d’amour des femmes troubadours (1995) i La joute poétique (1999).

La seva producció literària en occità comprèn reculls de poesia (Au briu de l’estona, 1955; Sonets barròcs entà Iseut, 1979; Cant reiau, 1985), novel·les (Lo hiu tibat, 1978; Sebastian, 1980) i narracions (Contes de l’unic, 1977; Raconte d’ua mort tranquilla, 1993; Entà créser au món, 2004).

L’any 2010 fou guardonat amb el premi Robert Lafont (atorgat dins dels premis Pompeu Fabra de la Generalitat de Catalunya) per la seva tasca en defensa i projecció de l’occità.

Data de revisió: 
2014-10-14
Llegir més...