Situació i presentació
La riera de Begues divideix el terme en dues parts ben diferenciades des del punt de vista geològic i de vegetació. La part meridional (integrada dins el parc de Garraf) és de terreny format bàsicament per pedra calcària en contínua dissolució (modelat càrstic), per la qual cosa s’han format un gran nombre d’avencs, com el de la Ferla (de 176 m de fondària) o el del Bruc (118 m), i dolines com les del Campgràs. Els avencs i les dolines es localitzen sobretot prop de les elevacions de la Morella (595 m) i el Rascler (572 m), vora el termenal sud-oriental amb els municipis de Sitges i de Gavà. També, en aquest sector, per causa de la gran permeabilitat del terreny, es formen un gran nombre d’aigües i corrents subterranis, com el de la Falconera, que desguassa a la vora de Sitges, mar endins. La vegetació característica d’aquest sector meridional és formada principalment per margalló, garric, arboç i càrritx. Les savines, molt abundants en èpoques antigues, han minvat notablement a conseqüència dels incendis que sovint han afectat aquesta àrea. La segona zona del terme, diferenciada per la composició del terreny i per la vegetació, a tramuntana de la riera de Begues, és argilosa, de terreny molt impermeable, que ha possibilitat la formació de fonts, com la de la Borada i la de l’Alba. Les elevacions més importants d’aquest sector són el turó de Montau (658 m), el Sotarro (563 m) i la penya del Moro (467 m), al límit amb Olesa de Bonesvalls (de la comarca de Garraf), Vallirana i Torrelles, respectivament. La vegetació és molt més abundant, amb boscos de pi blanc i alzinar prop del coll de la Creu d’Ardenya, sota el pla de Sots d’Ossos (549 m). Altres accidents notables són el puig de la Mola (535 m), límit amb Olesa de Bonesvalls i Olivella (ambdós de Garraf), a la serra de les Conques, el puig d’Arboç (408 m) i el de Mata-rodona (406 m), per on passa el termenal amb Olivella, al SW. A migdia, la collada de Vallgrassa, la Creueta dels Aragalls (465 m), la Cocona Sostrella, el Pla de Querol i la dolina del Campgràs fan el termenal amb el municipi de Sitges. A llevant, el límit amb Torrelles de Llobregat va de la penya del Moro al puig d’Endi (345 m); aleshores el termenal segueix, divisòria amb Sant Climent de Llobregat, fins a la Desfeta (522 m), que ho és, ja, amb Gavà i passa prop de les Agulles (552 m) i a llevant de Coll Sostrell. Es destaquen, a migdia del cap de municipi, la serra de la Guàrdia, amb diversos avencs, i les penyes de l’Àguila (522 m), amb la Pleta Xica (510 m) i Puig Marí.
Drena el terme la riera de Begues, que es forma per diversos braços sota la Desfeta i les Agulles i s’ajunta a l’Hospital d’Olesa de Bonesvalls amb la d’Oleseta i la de Jafra, a la part més meridional, ambdues tributàries de la riera de Ribes. La mitjana de pluviositat és de 666 mm anuals.
El terme comprèn el poble de Begues, cap municipal, el raval de Santa Eulàlia, els masos de l’Alzinar, Can Sadurní i Can Barreres, i nombroses urbanitzacions, com Cal Viudo, amb el veïnat de Ca n’Enfruns, la Barceloneta, la Bassa Blanca, amb el barri de la Rectoria, la Costeta, el Mas Ferrer, Bonsolei, Begues Parc i el Mas Pasqual. Begues comunica amb Gavà per una carretera local que continua després cap a Olesa de Bonesvalls. Hi ha, a més, tot un seguit de camins de muntanya.
La població i l’economia
El primer fogatjament de la població (beguetans), de vers 1368, registrava 3 focs d’església i 34 de ciutadans. Ja en l’edat moderna, el cens de Floridablanca, del 1787, registrà 450 h. Els anys següents es produí un augment demogràfic (1860, 857 h; 1887, 1.094 h), seguit d’un descens (el 1910 hi havia 1.032 h; el 1930 n’hi havia 1.003, i el 1940, tot just acabada la Guerra Civil Espanyola, 905) que no es començà a remuntar fins a la fi del decenni de 1950 i, sobretot, dels decennis següents del segle XX. El 1960 hi havia 1.043 h, 1.403 h el 1970 i 1.330 h el 1981. Una gran part d’aquest augment va ser produït per la immigració de treballadors d’Extremadura o Andalusia. Al final de la dècada de 1980 i, sobretot, en la dècada de 1990, l’increment demogràfic va ser notable: 2.029 h el 1991, 4.697 h el 2001 i 5.470 h el 2005.
De poble eminentment agrícola i ramader, Begues ha passat a dependre principalment de la indústria de la construcció i els serveis, per la gran importància de la segona residència. Els conreus, a mitjan del segle XX, eren bàsicament els arbres fruiters (presseguers) i la vinya i, amb menys importància, els cereals, les patates i els llegums. Posteriorment, el conreu més important va esdevenir la carbassa (per a l’obtenció de cabell d’àngel), juntament amb els cereals, seguits de la vinya i els arbres fruiters, les patates i els llegums.
L’impuls del sector de la construcció i derivats (fusters, manyans, pintors, etc.) va ser derivat gairebé exclusivament de la gran demanda d’habitatges de segona residència que hi va haver entre els anys 1965 i 1975, fet que va comportar l’edificació d’un bon nombre d’urbanitzacions. El sector terciari, o de serveis, ha augmentat paral·lelament a l’increment d’habitatges de segona residència.
El poble de Begues
El poble de Begues (399 m i 4.483 h el 2005), o nucli central de la població, és a ponent de la Rectoria, format durant el segle XX al llarg de la carretera que duu a Olesa de Bonesvalls. És separat i ben diferenciat del nucli primitiu format entorn de la parròquia. Els diferents nuclis de la Barceloneta i de Campamar, a ponent, o el Raval d’en Martí, a tramuntana, són integrats al nucli urbà de Begues formant un continu, del qual el més separat és el raval de Santa Eulàlia, al NW, però ben a tocar del Raval d’en Martí. Dóna nom a aquell raval una capella dedicada a santa Eulàlia que hi ha una mica més amunt, sobre un turonet de 405 m. La capella, que podria ser d’origen més antic —segons la tradició popular s’hi trobaren tombes—, és documentada al segle XVIII. De planta rectangular, la porta és amb llinda i la coberta, de fusta, de doble vessant. Hi ha un senzill retaule, de la fi del segle XIX, dedicat a santa Eulàlia. A l’octubre del 2018 s’inaguraren les obres de restauració de la capella.
Un dels edificis interessants de Begues és la Casa Cervelló, obra de l’arquitecte Antoni Puig i Gairalt. Un altre edifici és la moderna parròquia dedicada, com l’antiga, a sant Cristòfol, obra de la dècada de 1960; és d’una sola nau, il·luminada per uns ulls de bou alts que hi ha sobre les capelles laterals, obertes a la nau per arcades de mig punt. L’Ajuntament, situat també en un bell edifici centenari, ha adquirit altres edificis històrics com l’antic escorxador, Cal Pere Vell, on hi ha algunes dependències municipals i el Petit Casal. Al remodelat edifici anomenat el Colmado s’hi ha instal·lat un punt d’informació del parc de Garraf.
Pel que fa a les festes, cal destacar la festa de Sant Antoni, al gener, amb els tradicionals Tres Tombs. La festa de Sant Sebastià, del Vot del Pa, també pel gener, consisteix en el repartiment de pa beneït a l’església com a record d’haver-los deslliurat d’una epidèmia de diftèria a mitjan segle XIX. Per la festa major, al juliol, el dia de Sant Cristòfol, fan sortir la Cucafera, bèstia de foc que sortí per primer cop el 1934, però no reaparegué fins pels volts del 1977. El tercer diumenge d’octubre se celebra la festa del most, amb un aplec a l’ermita de Santa Eulàlia.
Altres indrets del terme
Són nombroses les urbanitzacions i les torres d’estiueig al llarg de la carretera que puja de Gavà vorejant el castell d’Eramprunyà. Alguns dels antics masos dispersos pel terme han donat lloc a modernes urbanitzacions, com Cal Viudo, el Mas Ferrer (204 h el 2005) o el Mas Pasqual. Altres urbanitzacions han pres per nom antics topònims (la Bassa Blanca) o han adoptat noms com la Costeta, Bonsolei o Begues Parc (783 h el 2005). La parròquia antiga és a la Rectoria de Begues, petit veïnat que hi ha sota el Pedró, al capdamunt del coll de Begues, a 399 m d’altitud. Hi ha, també, el seminari menor i col·legi de Sant Lluís de Pla i Amell. L’antiga església parroquial de Sant Cristòfol de Begues, documentada el 981, va ser reconstruïda el 1579, data en què fou també construït el portal, a migdia, de tipus renaixentista, amb columnes sota un frontó triangular. El rellotge de sol que hi ha al capdamunt data del segle XIX. Al costat de la façana hi ha el campanar, de torre de planta quadrada amb teulat piramidal decorat amb ceràmica vidrada. A la Rectoria de Begues es destaca entre els edificis més antics el mas de Can Vendrell, de tipus basilical.
Figura humana masculina trobada al jaciment de Begues
© Seminari d’Estudis i Recerques Prehistòriques (SERP) / UB
Entre les restes arqueològiques de temps prehistòric que hi ha al municipi cal mencionar que a la cova de Can Sadurní es trobaren materials que demostren una ocupació des del Neolític antic fins a l’època de la romanització; part d’aquests materials es conserven al Museu Municipal de Gavà.
A la cova de Casimanya es descobriren enterraments col·lectius de l’Eneolític, o primera etapa de l’ús dels metalls.
La història
El lloc i la parròquia de Begues pertangué al terme del castell d’Eramprunyà, que era dels comtes de Barcelona, i després dels comtes reis, fins que el 1323 Jaume II va vendre la baronia d’Eramprunyà a Pere Marc. També d’aleshores en endavant la parròquia de Begues seguí la sort dels altres llocs i parròquies de la baronia, que estigué en mans dels Marc fins el 1552 i després en les dels seus descendents i els altres barons que la posseïren. El 1074, quan Ramon Isimbert, castlà del castell d’Eramprunyà, encomanà la sotscastlania a Ramon Guillem, s’especificava que se li assignaven, entre altres, els drets dominicals sobre les terres i vinyes de Begues.