Erudit canonista, rector de la Universitat de Roma, fou nomenat bisbe d’Ancona (1727) i arquebisbe de Bolonya (1731). Fou creat cardenal el 1728. En morir Climent XII, els cardenals estaven dividits pels interessos de les potències estrangeres. Després d’un conclave laboriós que durà sis mesos, Lambertini fou elegit papa. Es mostrà obert a tots els camps de la cultura; mantingué correspondència amb pensadors i científics sense discriminació i establí centres d’ensenyament científic superior a Roma. S'interessà per la litúrgia. Benèvol amb les tendències regalistes, els seus concordats foren d’àmplies concessions; n'és una mostra clara el concordat amb Espanya (1753). Arribà a oferir el cardenalat al marquès de la Ensenada, el qual, però, hi renuncià. Mostrà condescendència amb els nuclis jansenistes romans. Per contra, es mostrà intransigent amb algunes de les pràctiques missioneres orientals, conegudes amb el nom de qüestió dels ritus xinesos i malabars, que prohibí, la qual cosa retardà lamentablement l’evangelització de l’Extrem Orient. Destaquen les seves obres De servorum Dei beatificatione et beatorum canonizatione (1734-38) i De synodo diocesana (1748). Les seves obres completes foren publicades en dotze volums. Sens dubte fou el papa més important del s XVIII.