Benet XV

(Gènova, 21 de novembre de 1854 — Roma, 22 de gener de 1922)

Benet XV

© Fototeca.cat

Nom que adoptà Giacomo Della Chiesa en esdevenir papa (1914-22).

Es doctorà en dret a Gènova i començà els estudis de teologia a la Universitat Gregoriana de Roma. Ordenat prevere el 1878, passà a l’Accademia dei Nobili Ecclesiastici. Fou secretari del nunci Mariano Rampolla a Madrid (1883-87). Passà a ajudar aquest a la secretaria d’estat, i el 1901 n'esdevingué substitut. Pius X el nomenà arquebisbe de Bolonya el 1907, i cardenal el 1914. La seva elecció com a papa, tot just esclatada la Primera Guerra Mundial, fou tant pels seus dots diplomàtics com pel desig del col·legi cardenalici de superar l’integrisme prevalent els anys anteriors. A l’encíclica Ad beatissimi del novembre del 1914 examinà lúcidament les causes de la guerra, en la qual mantingué una neutralitat que desplagué a ambdues bandes bel·ligerants. Procurà el bé dels presoners, sense distinció de llur confessió religiosa, i s’esforçà a favor de la pau, amb l’ajut del seu secretari d’estat, cardenal Pietro Gasparri: el document Dès le début d’agost del 1917 és tot un programa doctrinal amb vista a un armistici. Itàlia s’oposà a la presència de la Santa Seu a la conferència de la pau. La guerra féu veure a Benet XV la conveniència de resoldre la Qüestió Romana per tal d’assolir una plena independència d’actuació. El 1919 alçà la prohibició als catòlics italians d’intervenir com a tals a la vida política del regne, afavorí Don Sturzo en la creació del Partito Popolare (origen de la democràcia cristiana) i inicià els primers passos concrets envers una conciliació amb Itàlia per mitjà del seu enviat a París, Cerretti, que s’entrevistà amb aquest fi amb Vittorio E. Orlando, quan aquell havia estat tramès a França per tal d’assegurar la sort de les missions catòliques a les antigues colònies alemanyes. La seva encíclica Maximum illud del 30 de novembre de 1919 és una fita en la història de les missions. Dos anys abans promulgà el Codex iuris canonici , preparat per Gasparri ja des del pontificat anterior, i creà la Congregació per a l’Església Oriental (1917) i l’Institut per als Estudis Orientals (1917). Home universitari, erigí la nova Congregació de Seminaris i Universitats. Diplomàtic, establí novament relacions oficials amb Portugal i amb França, i les inicià amb els nous estats sorgits del desmembrament de l’imperi austríac.