Bé que des de la Revolució Francesa hi hagué un corrent a Itàlia que propugnava la secularització dels béns eclesiàstics —i, amb ells, la dels Estats Pontificis, dels quals Roma era la capital—, la qüestió no esdevingué seriosa fins a la revolució del 1848, que menà a la proclamació de la República Romana (1849). Esclafada aquesta i restaurat el poder papal, Pius IX adoptà una política reaccionària, hostil a la possibilitat que la unificació italiana es produís sota la corona de Savoia (Risorgimento), que volia absorbir els seus estats, i això el féu dependre de la protecció de Napoleó III de França. El problema s’agreujà amb la proclamació del regne d’Itàlia (1861). En retirar-se les tropes franceses i caure Napoleó III (1870), Roma fou presa pels italians. Tanmateix, cap papa no acceptà els fets fins el 1929, que foren signats els pactes del Laterà.