i regla de sant Benet | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

regla de sant Benet

Portada de l’edició del 1499 de la regla de Sant Benet

religió relig
Codi de vida monàstica, obra de Benet de Núrsia, escrita en llatí els anys 534-550, d’una importància cabdal per la seva influència en tot el monaquisme d’Occident.

Consta de tres parts: doctrinal, litúrgica i disciplinària o d’ordenació interna del monestir. Les seves fonts principals són les regles i els escrits asceticomonàstics anteriors d’Agustí, Jeroni, Basili, Joan Cassià i Cesari d’Arle, i especialment l’anònima regla del Mestre , base gairebé literal de la primera part. La regla de sant Benet ha sabut extreure'n l’essència i, tot i conservar-ne l’esperit, n'ha ordenat i adaptat les pràctiques amb una mens romana jurídica. Els nombrosíssims manuscrits conservats transmeten bàsicament dues recensions antigues, potser primitives: la del text dit pur , caracteritzada pel primer mot, Obsculta , i la del text dit interpolat , que comença amb Ausculta . Els arquetips d’ambdues recensions sembla que es difongueren des de Roma ja a partir de la fi del segle VI. Una bona còpia del text pur fou enviada per Pau Diaca a Carlemany després del 787 (el millor manuscrit és el de Sankt Gallen, del 914; de l’interpolat, el manuscrit d’Oxford, dels segles VII-VIII). Un subarquetip (caracteritzat per Absculta ) és conegut per manuscrits d’origen català i de la Narbonesa (on probablement fou conegut ja al començament del segle VII). L’única edició incunable catalana (Montserrat 1499) pertany al text Obsculta amb interpolacions, però potser prové d’un còdex de Montecassino, car monjos d’aquest monestir anaren a Montserrat a mitjan segle XV. La regla de sant Benet fou observada als comtats catalans ja des del segle IX, portada pels carolingis, mentre que a la resta de la península Ibèrica no ho fou fins al segle XI, per influència dels cluniacencs, que bandejaren les antigues regles visigòtiques de sant Isidor i sant Fructuós. La regla de sant Benet fou traduïda diverses vegades al català, del segle XIV al XVIII. N'hi ha dues versions modernes (Montserrat 1918 i 1966).

Col·laboració: 
AMM
Llegir més...