i Bigues i Riells | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Bigues i Riells

Sumari de l’article

Nom antic deSant Pere de Bigues
Bigues i Riells, Vallès Oriental
© C.I.C-Moià
Municipi del Vallès Oriental, a la vall de la riera de Tenes, que travessa el sector W del terme després del seu aiguabarreig amb el Rossinyol.
Població: 
8.401 h
[2009]
Extensió: 
29 km2

Situació i presentació

Situat a l’W de la comarca, limita amb els termes de Sant Quirze Safaja (N), el Figaró i Montmany (N-E), l’Ametlla del Vallès (E), Santa Eulàlia de Ronçana (S), Caldes de Montbui (SW) i Sant Feliu de Codines (W).

El terme, que té com a eix central la vall de la riera de Tenes, és limitat per la part N pels cingles de Bertí, amb una altitud propera als 700 m i forts espadats, que es bleguen a la raconada de Sant Miquel del Fai per iniciar una nova cinglera que es perd prop de Sant Feliu de Codines i es confon amb el massís que culmina amb Sant Sadurní de Gallifa; per la part S té el turó de Montbui (544 m d’altitud), que configura l’altre pendent de la vall. A més d’aquesta gran vall, n'hi ha d’altres perfectament definides com la vall de Riells del Fai, encaixada entre els cingles de Bertí i la cinglera del Perer, que va del Fitor al pla de Pregona, al límit amb Sant Feliu de Codines, i se subdivideix o ramifica en la Vall Blanca i la de Vallderrós, i la Vall Roja, a sota mateix de la cinglera de Bertí, que s’origina sota l’antiga parròquia de Sant Bartomeu de Mont-ras o de les Vespes.

La riera de Tenes, que entra al municipi per la gran cascada de Sant Miquel del Fai, on s’ajunta també el Rossinyol, recull les aigües de tots els torrents que solquen aquest terme essencialment muntanyós, com el de Vallderrós, el de la Torre i la riera del Villar. El terme és ric en aigua i fonts, molt conegudes i en algun cas explotades, com les fonts de la Pineda, de Barbotes i de l’Avencó.El terme comprèn els pobles del Rieral de Bigues, cap de municipi, el poble de Riells del Fai, el barri de la Fàbrica, i les caseries del Pla, el Veïnat, la Torre, la Vall Blanca i Vallroja. Com la resta de municipis de la vall de Tenes, el terme de Bigues i Riells es caracteritza per la gran profusió d’urbanitzacions, moltes d’elles conurbades de manera desigual entorn del Rieral de Bigues. Destaquen especialment Can Barri, Can Carreres, Can Regassol, Can Traver, el Castell de Montbui, el Turó, els Saulons d’en Déu, la Font del Bou i la Font Granada.

La vall de la riera de Tenes és travessada en la seva major part per la carretera BP-1432 de la Garriga (on entronca amb la C-17) a Sant Feliu de Codines (per on passa la C-59, provinent de Santa Perpètua de Mogoda) que enllaça, a l’extrem SE del terme, amb una carretera que mena a Granollers i Parets.

La població i l'economia

Les primeres dades sobre la població (biguetans) registren 46 focs l’any 1553. El 1719 tenia 372 h i 546 h el 1787; conegué un notable augment la primera meitat del segle XIX, amb un màxim de 2 168 h el 1842, per davallar novament fins a 908 h el 1900. La població es mantingué estable al voltant del miler d’habitants, amb lleugeres oscil·lacions, durant la primera meitat del segle XX, fins a la dècada del 1960, que passà de 1 004 h a 1 214. El desenvolupament industrial i urbanístic del terme accelerà extraordinàriament el creixement de la població els últims vint anys del segle XX, amb 1 467 h el 1981, 2 807 h el 1991, 3 969 h el 1996 i 5 703 h el 2001. L’any 2005 arribà a 7 155 h.

Els sectors econòmics predominants al terme són els serveis i la indústria, per bé que es manté encara una migrada producció agrícola, especialment al sector S. Els conreus principals són els farratgers i l’horta (al fons de la vall), els cereals, l’olivera i l’avellaner. Destaca la cria d’aviram i de bestiar boví.

Bigues conegué en temps moderns una petita industrialització, inicialment tèxtil, amb la construcció de la Fàbrica Vella, que més tard s’ha diversificat considerablement en empreses dels sectors de la perfumeria, la fusta i els mobles, els articles farmacèutics, la il·luminació, els plàstics i l’alimentació. La majoria d’aquestes empreses es troben al polígon industrial de Can Barri. El segon cap de setmana de setembre se celebra la Fira d’Indústria, Comerç i Turisme, de caràcter multisectorial.

El sector de Bigues i Riells s’ha configurat els últims anys com a un important centre residencial i d’estiueig, gràcies a l’atractiu del seu entorn, el seu patrimoni arquitectònic (Sant Miquel del Fai) i la proximitat a centres importants d’indústria i serveis com Granollers.

El sector de Bigues

El municipi, creat a partir del 1831, en què es va desfer l’antiga baronia de Montbui, va prendre el nom de Sant Pere de Bigues, una de les parròquies més importants de l’antiga baronia. L’església actual es troba en un turó, a 309 m d’altitud, a l’esquerra de la riera de Tenes, unida per un brancal propi a la carretera del fondal que centra el municipi. Té al seu davant una plaça que és un excel·lent mirador de la vall i li fa costat la rectoria i algunes cases antigues.

Una tradició antiga diu que l’església primitiva es trobava vers Can Tàpies, a mitja hora al N de l’església actual. Aquesta consta bàsicament d’un edifici romànic, consagrat el 1156, del qual resta la nau d’entrada a l’església actual, amb una antiga portada, ara tapiada, al cementiri, que tenia un arbre de la vida pintat al seu timpà. Aquesta església fou ampliada amb altars laterals al segle XVI, i amb un creuer, naus laterals i cúpula al segle XVII. El 1878 es féu el portal actual. El campanar és també del segle XVIII. L’església guarda un valuós retaule renaixentista del principi del segle XVII, dedicat a la Mare de Déu del Roser, amb plafons pintats amb escenes de misteris de rosari. També guarda un antic sagrari barroc i notables peces d’orfebreria dels segles XVI i XVII (creus processionals, custòdia, canelobres).

Sant Pere de Bigues fou tradicionalment un terme rural sense cap nucli important fins al segle XIX, en que es començà a configurar el raval del Rieral que ha esdevingut un veritable poblet anomenat el Rieral de Bigues (1 367 h el 2005), on és emplaçat l’ajuntament.

El sector de Bigues, almenys en els vessants que s’aboquen a la riera de Tenes, té l’aspecte d’una immensa urbanització, amb múltiples torres i xalets. Les urbanitzacions, amb entrades senyalitzades des de la carretera de la Garriga a Sant Feliu, tenen carrers asfaltats i són habitades normalment només els caps de setmana i en època estival. Són urbanitzacions d’aquest sector Can Barri, el Turó, Can Febrera, la Font del Bou, entre d’altres.

Les celebracions més importants de Bigues són la festa de Sant Sebastià, que se celebra el 20 de gener amb motiu de la guarició d’una pesta l’any 1808, i la festa major de Sant Pere, que s’escau el 29 de juny. També té tradició la celebració de la festa de Sant Antoni Abat, el diumenge més proper al 17 de gener.

Altres indrets del terme

Riells del Fai i el monestir de Sant Miquel del Fai

El sector del poble de Riells del Fai (687 h el 2005) i la seva vall és un altre notable centre residencial i d’estiueig, amb un sector de torres i xalets entorn de la població i de la Font de la Pineda, al peu de la riera de Tenes.

La segona parròquia important de l’antiga baronia de Montbui, passada el 1957 a la diòcesi de Vic, és la de Sant Vicenç de Riells del Fai, documentada des del 971. El 1045 el bisbe de Barcelona Guislabert la va cedir al monestir de Sant Miquel del Fai. L’església actual fou refeta a partir del 1618 i completada al segle XVIII; no guarda cap vestigi notable de les que la precediren. Es troba al poble de Riells del Fai, un xic enfilat a l’entrada de la vall de la riera de Tenes, que acaba en les penyes del Fai. Des de l’any 1937 fins al final de la guerra civil va ser municipi independent.El poble de Riells celebra la festa major per l’agost, el dia 7, en honor de sant Gaietà, i pel gener, el 22, la festa de Sant Vicenç.

Dintre la seva demarcació es troba el famós monestir de Sant Miquel del Fai, construït en una elevada cornisa de la cinglera o fall que li ha donat el nom, sota una balma per sobre de la qual es despenya amb una cascada espectacular el Rossinyol. A l’angle de la cornisa del Fai hi ha la gran cascada, de la riera de Tenes, que s’aboca per un fall o caiguda de prop de tres-cents metres, en tres salts graonats. Per sota del primer passa el camí o cornisa, ocupat pel monestir i un recorregut turístic de prop de dos quilòmetres, vorejat de fonts, coves i corrents d’aigua, que acaba en la capella romànica de Sant Martí del Fai, antiga parròquia dels masos i terres súbdits del monestir.

L’indret del Fai, amplament descrit i dibuixat per antics viatgers de Catalunya com F. de Zamora o Alexandre de Laborde, i cantat per poetes de l’època romàntica com F. Camprodon o Víctor Balaguer, és un lloc eminentment turístic, el que ha condicionat la millora dels seus accessos i la seva urbanització. Es comunica per una carretera asfaltada amb Sant Feliu de Codines i per una bona pista amb la carretera de Centelles a Sant Feliu. Un petit corriol que marradeja entre feixes abans plantades de vinya hi puja des de Riells del Fai.

La balma que cobricela l’església troglodítica de Sant Miquel i el gran mur de pedra que hi és adossat formen el límit entre el municipi de Bigues i Riells i el de Sant Quirze Safaja, i marcava tradicionalment la frontera entre els bisbats i els antics comtats de Barcelona i d’Osona. Des del 1957, el lloc del Fai amb tota la parròquia de Riells és del bisbat de Vic.

Les esglésies del Fai, Sant Martí i Sant Genís

i Sant Feliu, són citades des de l’any 878 com a dependents de Sant Cugat del Vallès; aquesta dependència es va perdre pràcticament a l’inici del segle XI, quan l’església de Sant Martí i Sant Genís va passar a propietat del monestir de Sant Miquel i la de Sant Feliu de Codines va adquirir la plena potestat parroquial.

El monestir de Sant Miquel fou fundat per Gombau de Besora, senyor del castell de Montbui, a partir del 997, i el mateix fundador el 1042 el va unir en qualitat de priorat a Sant Víctor de Marsella. Fou un petit priorat que tenia una comunitat de tres o quatre monjos i un parell de sacerdots beneficiats. Fou secularitzat el 1567 i unit a l’ardiaconat menor de Girona, que curà de mantenir-ne la vida i el culte a través d’una família d’arrendataris i un o dos sacerdots beneficiats. Va passar a propietat privada amb la desamortització.

De l’època monàstica li resta l’església, amb la façana romànica i el presbiteri refet en època gòtica, i un gran casal gòtic, el priorat, ara convertit en restaurant i hotel. Alguns sarcòfags, antigues làpides, una creu romànica d’orfebreria, ara al Museu Diocesà de Barcelona, una imatge gòtica de la Mare de Déu, ara a la col·lecció Pérez Rosales del Museu Maricel de Sitges, i alguns altres paraments, donen idea de la riquesa que abans havia tingut el monestir.

De la capella de Sant Martí, sense culte i refeta en època romànica tardana (final del segle XII), procedeixen unes pintures murals goticoromàniques, ara en una col·lecció privada de Barcelona. El sector del monestir fou afectat per un incendi el 1994. La inauguració dels arranjaments de les parts malmeses tingué lloc l’any 2000.

Sant Bartomeu de Mont-ras o de les Vespes

La darrera parròquia del municipi és Sant Bartomeu de Mont-ras o de les Vespes, situada a la part alta de la Vall Roja, sota els cingles de Bertí, a tocar del límit municipal de l’Ametlla del Vallès, envoltada de casetes residencials. És esmentada el 1156 com a sufragània de Bigues, i poc després surt com a parròquia independent, però, fou unida a la fi del segle XIV a la parròquia de Montmany i més tard en qualitat de simple capella a l’Ametlla.

La seva església és un edifici rectangular de base romànica del segle XII, dividit en tres trams per arcs torals, que té l’antiga porta romànica a migdia i que ha estat capgirada amb la construcció d’una porta nova i l’espadanya, del segle XVII, al mur de llevant.

El sector de Montbui

Tot el terme de Bigues i Riells, amb les parròquies de Sant Pere de Bigues, Sant Mateu de Montbui, Sant Vicenç de Riells del Fai i Sant Bartomeu de Mont-ras, pertanyia a la baronia de Montbui, que tenia el seu centre en el castell de Montbui, que es troba dintre el seu terme.

El castell de Montbui es dreça al cim d’una muntanya que ateny els 544 m d’altitud i que es troba entre les poblacions de Sant Feliu de Codines, Bigues i Caldes de Montbui. Avui dia és envoltat per les carreteres de la urbanització dita del Castell de Montbui (565 h el 2005). Resten notables llenços de murs d’estructura poligonal, fets amb filades de pedra inclinada que recorden l' opus spicatum . Als peus i al mateix llom de la serra hi ha l’antiga església parroquial de Sant Mateu de Montbui, un edifici notable d’època preromànica, amb un absis de planta de ferradura i nau, en part refeta en època romànica. Té volta de mig punt i restes d’una antiga rectoria a la part de migdia. El portal i la porta de ponent són més tardans.

El castell, centre de la jurisdicció de la baronia de Montbui, és esmentat des del 987. Vers el 995 fou infeudat pels comtes de Barcelona a Gombau de Besora, que morí vers el 1050 i el traspassà a la seva filla Guisla, casada amb Mir Geribert, dit d’Olèrdola. La posició de rebel·lia de Mir Geribert contra Ramon Berenguer I féu que el comte s’oposés a aquest traspàs de domini fins el 1059, quan Mir Geribert i el comte pactaren les paus. El castell continuà en poder dels Santmartí, descendents de Mir Geribert, fins als volts del 1170. Després surten com a propietaris els Bell-lloc, se-nyors de la Roca del Vallès, els Cabanes i Pere de Sentmenat, que el 1178 el comprà a Ramon de Cabanes. Al segle XIII es perfila una família cognomenada Montbui que habita al castell i se'n diu senyora, però l’alt domini passà entorn del 1240 al bisbe de Barcelona, que el féu reedificar en part el 1308. A mitjan segle XIV el castell servia de presó per als clergues de la diòcesi de Barcelona que havien delinquit. El bisbe de Barcelona el tindria pel rei, car el 1381, l’infant Joan el va vendre a Ramon de Planella, malgrat els drets del bisbe, que més tard reclamà la seva possessió.

Des de la fi del segle XIV la història del castell es confon amb la de la baronia a la qual donà el nom. El 1384 els súbdits de la baronia es redimiren de Ramon de Planella i passaren de nou a la corona, que els donà els privilegis de carrer de Barcelona, però el 1408 el rei Martí I el vengué de nou a Ramon de Torrelles, senyor de la Roca del Vallès. El domini dels Torrelles finí el 1490, quan l’adquiriren els consellers de Barcelona, que posseïren la baronia fins el 1714. Els Torrelles continuaren amb la possessió del castell i alguns drets, que aconseguiren de retenir i, més tard, passaren als Sentmenat. El castell s’abandonà i s’arruïnà a partir de mitjan segle XIX.

L’antiga parròquia de Sant Mateu de Montbui fou algun temps sufragània de Bigues (segle XII), però aviat recuperà la independència, que mantingué fins al segle XVI. El 1567 s’intentà d’unir a Caldes, però fou definitivament unida a Bigues el 1622. Al principi del segle XVIII es va abandonar l’antiga església del castell i vers el 1870 es va construir una nova església sufragània amb el seu cementiri prop del mas Carreres, ara envoltada per la urbanització de Can Carreres (250 h el 2005).

Al sector del castell de Montbui, a la dreta de la riera de Tenes, hi ha un seguit d’urbanitzacions, entre les que destaquen els Saulons d’en Déu (424 h el 2005), Can Traver (307 h el 2005), Can Regassol (605 h el 2005) i el Castell de Montbui; aquesta darrera urbanització ocupa tot el vessant NE del turó de Montbui.

Els masos

Al terme de Bigues i Riells, hi ha un gran nombre d’antics masos, el més notable dels quals arquitectònicament és la masia fortificada de la Torre, amb bells finestrals del segle XVI; també són notables les cases de Can Ribes, un gran casal en part renovat amb una torre del 1585, Can Carreres i Can Vedell, totes ampliades en temps moderns, però amb finestrals del segle XVI; la Madella i la Pineda de Riells i en particular els masos Prat de la Riba i Masponç, pels llinatges que en descendeixen. Del mas Prat de la Riba era propietària la família del seu cognom, amb casa a Castellterçol, on va néixer Enric Prat de la Riba i Sarrà (1870-1917) i del Masponç descendeixen importants personatges de les lletres i la cultura catalana, com el folklorista Francesc Maspons i Labrós (1841-1901) o Maria del Pilar Maspons i Labrós (1841-1907), notable escriptora, que utilitzà el pseudònim de Maria de Bell-lloc.

A tocar del límit del municipi, sobre el casal del Villar de Sant Feliu de Codines, pertany al municipi de Bigues i Riells la capella aixecada en època romànica de Santa Maria del Villar, de la qual es parla en descriure aquell antic casal en la monografia de Sant Feliu de Codines.

Col·laboració: 
PBA
Llegir més...