i imperi Bizantí | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

imperi Bizantí

Sumari de l’article

Nom amb el qual és conegut també l’Bizanci, SinònimImperi de Bizanci
Evolució territorial de l’Imperi Bizantí del 565 a final del s X
© fototeca.cat
Part oriental de l’imperi Romà, dit també imperi Romà d’Orient, imperi d’Orient, imperi de Bizanci o, simplement, Bizanci.

Fou conegut també amb el nom de Romania pels pobles cristians occidentals, entre ells els catalans, durant l’edat mitjana. Els grecs l’anomenaven imperi dels Romans. Amb extensió canviant al llarg de la seva dilatada història, el nucli fonamental de l’imperi era constituït per la part culturalment grega o hel·lenística dels dominis romans situats a la Mediterrània oriental, més l’afegit de les províncies danubianes orientals. El 286 Dioclecià instituí la tetrarquia, amb divisió de l’imperi Romà en les parts d’Orient i d’Occident per a garantir millor la defensa contra els bàrbars. Era un primer símptoma de feblesa de l’antic imperi. En la represa que produí la divisió administrativa, la preponderància de la part oriental es feu palesa quan Constantí, en restablir la unitat imperial (325-327), fundà una nova capital que portava el seu nom: Constantinoble. Allí es desenvoluparen durant tot el s IV les activitats més importants del món romà. Teodosi I (395) reprengué la divisió i instituí Honori com a emperador d’Occident, i Arcadi d’Orient. Aquesta divisió portà a la constitució de l’imperi Bizantí, en resistir aquest les invasions dels pobles bàrbars que dugueren, per contra, l’imperi d’Occident a la seva caiguda definitiva el 476. Aquesta contínua resistència com a baluard europeu contra els bàrbars germànics, búlgars, turcs, àrabs, marcà profundament la seva existència durant prop d’un mil·lenni, fins a la caiguda de Constantinoble en poder dels otomans (1453). Bizanci, conscient de continuar l’imperi Romà, mantingué durant molt de temps la idea de restablir la seva universalitat amb diversos intents, a la llarga frustrats. D’altra banda, preservà l’herència de la civilització grecollatina desenvolupant-la amb aportacions pròpies.

Emperadors bizantins

Emperadors romans d'Orient i/o d'Occident

  1. Constantí I el Gran (324-337)
  2. Constantí II (337-361)
  3. Julià l’Apòstata (361-363)
  4. Jovià (363-364)
  5. Valent (364-378)
  6. Teodosi I el Gran (379-395)

Dinastia teodosiana

  1. Arcadi (fill de Teodosi I) (395-408)
  2. Teodosi II el Jove (fill d’Arcadi) (408-450)
  3. Pulquèria (filla d’Arcadi) (450)
  4. Marcià (marit de Pulquèria) (450-457)

Dinastia tràcia

  1. Lleó I el Gran (457-474)
  2. Lleó II el Jove (associat a Lleó I i net de Lleó I; fill de Zenó Isàuric) (473-474)
  3. Zenó Isàuric (marit d’Ariadna; filla de Lleó I) (474-75)
  4. Basilisc (germà de Verina, vídua de Lleó I) (475-76)
  5. Zenó Isàuric (segona vegada) (476-491)
  6. Anastasi I (marit d’Ariadna, filla de Lleó I) (491-518)

Dinastia justiniana

  1. Justí I el Vell (518-527)
  2. Justinià I el Gran (fill de Vigilància, germana de Justí I) (527-565)
  3. Justí II el Jove (fill de Vigilància, germana de Justinià I) (565-578)
  4. Tiberi II (associat a Justí II el 574; adoptat per Justí II) (578-582)
  5. Maurici (marit de Constantina; filla de Tiberi II) (582-602)
  6. Focas (602-610)

Dinastia heracliana

  1. Heracli I (610-641)
  2. Constantí III (associat a Heracli el 613; fill d’Heracli I) (641)
  3. Heracionas (associat a Heracli el 638; fill d’Heracli I) (641)
  4. Constant II (fill de Constantí III) (641-668)
  5. Constantí IV (fill de Constant II) (668-685)
  6. Justinià II Rinotmet (‘Nas Tallat’; fill de Constantí IV) (685-695)
  7. Leonci (estrany a la dinastia) (695-698)
  8. Tiberi III (estrany a la dinastia) (698-705)
  9. Justinià II (segona vegada) (705-711)
  10. Filípic (711-713)
  11. Anastasi II (713-716)
  12. Teodosi III (716-717)

Dinastia isàurica

  1. Lleó III Isàuric (717-741)
  2. Constantí V Coprònim (‘el Merdós’; associat a Lleó III el 720; fill de Lleó III) (741-775)
  3. Lleó IV el Khàzar (associat a Constantí V el 751; fill de Constantí V) (775-780)
  4. Constantí VI (associat a Lleó IV el 776; fill de Lleó IV) (780-797)
  5. Irene (esposa de Lleó IV; mare de Constantí IV) (797-802)
  6. Nicèfor I el Logoteta (802-811)
  7. Estauraci (fill de Nicèfor I) (811)
  8. Miquel I Rangabe (marit de Procòpia, filla de Nicèfor I) (811-813)
  9. Lleó V l’Armeni (813-820)

Dinastia armoriana o frígia

  1. Miquel II el Tartamut (820-829)
  2. Teòfil (fill de Miquel II) (829-842)
  3. Miquel III l’Embriac (842-867)

Dinastia macedònia

  1. Basili I el Macedoni (associat a Miquel II el 886) (867-886)
  2. Lleó VI el Filòsof (associat a Basili I el 870; fill de Basili I) (886-912)
  3. Alexandre (associat a Basili I el 886, i a Lleó VI; fill de Basili I) (912-913)
  4. Constantí VII Porfirogèneta (fill de Constantí VII) (913-959)
  5. Romà I Lecapè (associat a Constantí VII; pare d’Helena, esposa de Constantí VII) (919-944)
  6. Romà II el Jove (fill de Constantí VII) (959-963)
  7. Nicèfor II Focas (marit de Teòfan, vídua de Romà II) (963-969)
  8. Joan I Tsimiscès (‘el Menut’; marit de Teodora, filla de Constantí VII) (969-976)
  9. Basili II Bulgaròctonos (emperador de drert el 963; fill de Romà II) (976-10125)
  10. Constantí VIII (emperador de dret el 963; associat a Basili II del 976 al 1025; fill de Romà II) (1025-1028)
  11. Romà III Argir (marit de Zoe, filla de Constantí VIII) (1028-1034)
  12. Miquel IV el Paflagoni (marit de Zoe, filla de Constantí VIII) (1034-1041)
  13. Miquel V Calafat (nebot de Miquel IV) (1041-1042)
  14. Zoe (filla de Constantí VIII) (1042)
  15. Teodora (filla de Constantí VIII) (1042)
  16. Constantí IX Monòmac (marit de Zoe, filla de Constantí VIII) (1042-1055)
  17. Teodora (segona vegada) (1055-1056)
  18. Miquel VI Estratiòtic (1056-1057)
  19. Isaac I Comnè (1057-1059)

Dinastia Ducas

  1. Constantí X Ducas (1059-1067)
  2. Eudòxia Macrembolítissa (muller de Constantí X) (1067-1068)
  3. Romà IV Diògenes (marit d’Eudòxia Macrembolítissa) (1068-1071)
  4. Eudòxia Macrembolítissa (segona vegada) (1071)
  5. Miquel VII Ducas Parapinac (emperador de dret el 1067; fill de Constantí X) (1071-1078)
  6. Nicèfor III Botaniat (marit de Maria, vídua de Miquel VII) (1078-1081)

Dinastia Comnè

  1. Aleix I Comnè (1081-1118)
  2. Joan II (fill D’Aleix I) (1118-1143)
  3. Manuel I (fill de JoanI) (1143-1180)
  4. Aleix II Comnè (fill de Manuel I) (1180-1183)
  5. Andrònic I (associat a Aleix II el 1182; net d’Aleix I) (1183-1185)

Dinastia Àngel

  1. Isaac II Àngel (1185-1195)
  2. Aleix III (germà d’Isaac II) (1195-1203)
  3. Isaac II (segona vegada) (1203-1204)
  4. Aleix V Ducas Murzufle (marit d’Eudòxia; filla d’Aleix III) (1204)

De l'imperi llatí de Constantinoble

  1. Balduí I (1204-1205)
  2. Enric I (1206-1216)
  3. Pere I (1216-1217)
  4. Violant I (1217-1218)
  5. Balduí II (1228-1261)

Residents a Nicea. Dinastia Làscaris

  1. Teodor I Làscaris (1204-1222)
  2. Joan III Ducas Vatatzes (marit d’Irene, filla de Teodor I) (1222-1254)
  3. Teodor II (fill de Joan III) (1254-1258)
  4. Joan IV (fill de Teodor II) (1258-1261)
  5. Miquel VIII Paleòleg (associat a Joan IV el 1258) (1261)

Restablerts a Constantinoble. Dinastia constantinopolitana

  1. Miquel VIII Paleòleg (conquerí Constantinoble el 25 de juliol de 1261) (1261-1282)
  2. Andrònic II el Vell (fill de Miquel VIII) (1282-1328)
  3. Andrònic III el Jove (net d’Andrònic II) (1328-1341)
  4. Joan V (fill d’Andrònic III) (1341-1376)
  5. Joan VI Cantacuzè (associat a Joan V; pare d’Helena, esposa de Joan V) (1347-1354)
  6. Andrònic IV Paleòleg (fill de Joan V) (1376-1379)
  7. Joan V (segona vegada) (1379-1390)
  8. Joan VII (fill d’Andrònic IV; associat a Andrònic IV del 1376 al 1379) (1390)
  9. Manuel II (fill de Joan V; associat a Joan V el 1373) (1391-1425)
  10. Joan VIII (fill de Manuel II) (1425-1448)
  11. Constantí XI (fill de Manuel II) (1448-1453)

De la mort de Teodosi I a la fi de la dinastia d'Heracli (395-717)

El fet que Bizanci resistís les invasions dels pobles germànics fou degut bàsicament a la concentració a l’Orient de totes les forces vives del món romà, entre les quals els quadres militars i la vida cultural, i llur situació estratègica i marítima, ensems amb una economia de tipus comercial i industrial —centre de les grans rutes mercantils—. El 448 Bizanci aturà la invasió d’Àtila a Tràcia i Macedònia, el qual s’obligà al pagament d’un tribut. En els regnats d’Arcadi (395-408) i de Teodosi II (408-450) s’accentuaren les lluites religioses, que foren un dels elements que marcaren l’existència de tot l’imperi. Hom lluità contra el paganisme i les diverses heretgies sorgides al marge dels grans concilis: l’arianisme, el nestorianisme i el monofisisme; aquest darrer assolí una forta expansió i es mantingué fins a l’època moderna. Els emperadors intervingueren activament en totes les lluites religioses; el 485 sorgí el primer cisma amb Roma, que durà fins el 518. S'iniciaren incursions dels eslaus al Danubi i esclatà la primera guerra contra els perses, que fustigaren constantment l’imperi per la banda de l’est. El regnat de Justinià I el Gran (527-565) es desenvolupà en diversos plans: en l’aspecte militar intentà de restablir la unitat de l’imperi duent a terme (533-540) diverses accions en les quals reconquerí Itàlia i una part de l’Àfrica del nord, gràcies al domini del mar que tenia el seu general Belisari, el qual, entre les altres illes de la Mediterrània occidental, prengué als vàndals les Balears el 534. Les tropes bizantines de l’emperador Justinià, menades per Liberi, antic prefecte de les Gàl·lies, desembarcaren el 551 a Hispània, dominada pels visigots, als quals prengueren una bona part de la Bètica, el sud de la Lusitània i la part costanera de la Cartaginense, almenys fins al Xúquer (regió anomenada aleshores Oròspeda); portaven ajut al noble Atanagild, que s’enfrontava amb el rei Àkhila, partidari de l’arianisme, el qual fou així vençut. Respectant la tradicional ordenació romana, hi establiren una organització colonial (anomenada oficialment Mauritània II), amb la capital a Cartagena. Però la reacció visigòtica no es feu esperar. Atanagild inicià la reconquesta de la Bètica; Leovigild creà per al seu fill Hermenegild la circumscripció militar de Sevilla-Còrdova en terres preses als bizantins. No fou, però, fins als regnats de Sisebut i de Suintila que els bizantins foren expulsats de l’Oròspeda (624). A les Balears, el domini bizantí, més nominal que real, durà fins a mitjan s XI. Mentre la reconquesta de l’imperi occidental no fou assolida (malgrat les victòries obtingudes, parcials i inestables, puix que la major part continuà en poder dels nous pobles germànics), a l’Orient esclatà amb nova força la guerra contra els perses. En la qüestió religiosa, Justinià I arribà a una teocràcia imperial: volia ésser l’àrbitre de la doctrina catòlica. Tot i les seves intromissions i les dels emperadors següents, que arribaren fins a emmenar captiu a Constantinoble més d’un papa de Roma, i malgrat els intents d’aconseguir la unitat entre ortodoxos i monifisites, les diferències s’agreujaren. L’obra de Justinià I fou important tant en el pla jurídic, cultural i artístic (Corpus Iuris Civilis, nova construcció de la basílica de Santa Sofia, l’edificació de les de Ravenna, la renovació de les escoles literàries i el foment de la historiografia, etc), com en el polític: reforma administrativa de l’estat i de la vida eclesiàstica. Els successors de Justinià es trobaren amb la tasca immediata de defensar l’imperi, amenaçat per tots cantons: els ostrogots primer, i de seguida els longobards, s’apoderaren de la major part d’Itàlia, mentre els àvars continuaven fent pressió sobre la frontera del Danubi; tribus eslaves s’instal·laren als Balcans i a Grècia, mentre hom reprenia la guerra contra els perses. La situació a l’interior s’agreujà amb l’adveniment del tirà Focas (602-610), derrocat per Heracli, que salvà l’imperi en concentrar tots els esforços a l’Orient, en especial en la lluita contra els perses, els quals vencé el 628, i recobrà Armènia, Síria, Palestina i Egipte. Aquest replegament, abandonant els intents de restablir l’imperi universal, feu que, si bé desaparegué l’antiga concepció de l'orbis romanus, l’imperi d’Orient se situés en el seu veritable quadre geogràfic i adquirís la unitat de territori, llengua i religió que mancaven a l’imperi Romà. L’imperi Bizantí tendí a esdevenir una nació amb un gran estat polític. Foren organitzades aleshores (s VII) les temes o guarnicions permanents, que durant el s VIII esdevingueren circumscripcions administratives, els caps militars de les quals depenien teòricament de l’emperador, però que es convertiren en forts poders locals. Un nou enemic sorgí a partir del 634: l’islam, que en un període de dotze anys dominà Palestina, Síria, Mesopotàmia, Armènia i Egipte, i que posà setge a Constantinoble (674-677) sota Constantí Pogonat (668-687), el qual, però, aconseguí de vèncer-lo.

Dinasties isàurica i amoriana (717-867)

El final del s VII es caracteritza, ultra els greus perills exteriors, per una sèrie de conflictes a l’interior. Justinià II (685-694) fou derrocat per l’aristocràcia, i s’inicià un període de convulsions (695 i 716) en què arribaren a succeir-se sis emperadors. Mentrestant, a part la constitució d’un estat búlgar a Tràcia, es produïren noves amenaces dels eslaus sobre Constantinoble i un altre avanç dels àrabs, que fou aturat per un general de l’exèrcit d’Anatòlia, Lleó (717-741), el qual, coronat emperador, restablí l’ordre a l’Imperi i inicià la dinastia isàurica, que es caracteritzà per la defensa de l’Imperi enfront dels enemics exteriors i per l’organització interna de l’estat. Continuaren les lluites contra els àrabs, els quals, en retrocedir a l’est, saquejaven les illes i els ports de la Mediterrània. Als Balcans, alhora que continuava el perill eslau i hom lluitava contra els búlgars, s’expandí la civilització bizantina (conversió dels búlgars, el 860); l’Occident fou abandonat, i els papes es decantaren clarament cap als francs, que oferien més garanties de protecció. Amb la coronació imperial de Carlemany feta pel papa Lleó III (800) com a emperador august, hom pretengué de restaurar l’imperi Romà d’Occident. De les possessions d’Itàlia, Bizanci només pogué retenir Venècia i una part del sud de la península italiana. S'inicià una recrudescència de la problemàtica religiosa amb la lluita iconoclasta iniciada per l’emperador Lleó III (726) contra els monjos, que tenien una gran veneració per les imatges; hom posà fi a la violenta persecució iconoclasta arran del concili de Nicea (843), que en restablí el culte. La doctrina iconoclasta, fortament condemnada per Roma, fou un dels elements que preparà el cisma definitiu entre ambdues Esglésies. Finalment, la inestabilitat interna feu que el poder passés, d’una manera efímera, a una nova dinastia, l’amoriana o frígia (813-867).

La dinastia macedònia i l'apogeu de l'Imperi (867-1057)

Sota una sèrie de notables emperadors, soldats i, alhora, bons administradors, iniciada per Basili I (867-886), començà una època d’esplendor. Els àrabs, que es mantenien a Sicília, hagueren de retrocedir considerablement a l’est; hom reconquerí en diverses campanyes Mesopotàmia, Armènia, Cilícia i Síria. Aquests esdeveniments facilitaren l’aproximació momentània amb Occident, especialment en casar-se (968) la princesa Teòfana amb l’emperador alemany Otó II. Al nord, els búlgars foren definitivament vençuts a la batalla de Strowitza (1014). El 1054 esclatà definitivament el cisma entre l’Església de Roma i la d’Orient. Les diferències sobre qüestions litúrgiques, disciplinàries i doctrinals encobrien de fet el problema de la influència del papa a la Itàlia bizantina, així com la pretensió del patriarca de Constantinoble, Miquel Cerulari, d’assolir una preeminència igual a la de Roma. En aquest període l’Imperi esdevingué una forta potència militar, amb un estat ben centralitzat i administrat i amb un important aparell legislatiu. Hom assolí una gran prosperitat econòmica: Constantinoble es convertí en la primera potència comercial de la Mediterrània. Però els problemes continuaven presents: l’exèrcit era excessivament professionalitzat i s’aguditzaren les lluites socials, provinents ja dels temps de Justinià I, amb l’intent de l’aristocràcia de constituir un feudalisme terratinent, com havia succeït en altres llocs, acaparant la petita propietat. Al s IX s’havien produït ja en contra d’això diversos aixecaments populars. Al cap de dos-cents anys el problema amenaçà el poder imperial mateix quan Basili II (976-1025) estigué a punt d’ésser derrocat per la revolta dels terratinents d’Àsia Menor. Tanmateix, malgrat l’oposició del poder imperial (repressions, confiscacions, etc), el feudalisme continuà amb el seu predomini. Posteriorment, després de la mort de Basili II, ocorreguda l’any 1025, es produïren revoltes de diversos pobles: búlgars, serbis, normands a Itàlia, turcs, etc, fins que el cop d’estat d’Isaac Comnè posà fi a la dinastia (1057).

La decadència imperial: els Comné i els Àngel (1057-1204)

Isaac I, originari d’una família de l’aristocràcia militar, hagué d’abdicar el 1059 davant la lluita aferrissada pel poder que es desencadenà durant vint anys, en la qual acabà imposant-se l’aristocràcia cortesana, la qual, per por d’augmentar el poder dels militars, negligí la defensa de l’Imperi precisament en uns moments que augmentaven els perills per tots cantons. L’accés d’un nou Comnè, Aleix I (1081-1118), que significava la imposició de l’aristocràcia militar i provincial, salvà l’Imperi de la crisi. El 1097 arribà la primera croada. Aleix I l’hauria benvista com a ajut en la lluita que sostenia contra els turcs. Però els croats hi anaven pel propi compte a deslliurar els territoris ocupats pels infidels. Això produí unes primeres relacions d’enfrontament, bé que després Aleix aconseguí de la majoria d’ells un homenatge de vassallatge amb què afermà la seva sobirania sobre els territoris conquerits. Els bizantins acabaren desinteressant-se de la finalitat primordial de les croades, però s’aprofitaren de la presència dels croats per a restablir l’autoritat de l’Imperi als Balcans. Manuel I (1143-80) inicià una infructuosa política d’apropament a Occident, que fou rebuda amb una reacció contrària a causa dels sentiments de xenofòbia regnants, especialment arran de l’arribada dels croats. La seva filla Eudòxia, promesa amb Alfons I de Catalunya-Aragó, es casà amb Guillem VIII de Montpeller (1174), avi de Jaume I de Catalunya-Aragó; per això els reis catalans descendien de la casa imperial de Bizanci. Així foren iniciats els enllaços matrimonials i les relacions diplomàtiques i comercials entre l’Imperi Bizantí i els Països Catalans, que duraren fins a la fi de l’Imperi. A l’últim terç del s XII hi hagué signes clars de debilitat dels Comnè: una part important d’Àsia Menor es perdé a les mans dels seljúcides (1176). A l’interior, Andrònic Comnè (1183-85) intentà d’abatre la propietat feudal. L’aristocràcia s’aixecà i produí l’adveniment d’una nova dinastia, els Àngel (1185-1204), el regnat de la qual es desenvolupà, de fet, en un clima de guerra civil que fou aprofitat pels serbis per a emancipar-se i formar un segon imperi búlgar, amb l’estímul dels papes i dels emperadors alemanys. Els venecians, veient en perill llurs activitats comercials per les reaccions xenòfobes, es proposaren d’apoderar-se de l’Imperi. Guanyaren per a aquest objectiu els caps de la quarta croada, que havia d’anar a Egipte i que es dirigí, de fet, contra Constantinoble, la qual fou assaltada per l’abril del 1204. S'inicià així un breu període de dominació llatina.

L'Imperi Llatí de Constantinoble (1204-61)

L’Imperi Llatí de Constantinoble restà circumscrit a la capital i a les regions properes de Tràcia i de l’Àsia Menor, sota el comandament de l’emperador Balduí de Flandes (1204), puix que els venecians s’havien atribuït, ultra una part de la capital, certes illes de l’Egea i nombroses places de la Grècia continental; diversos principats foren atribuïts als caps de la croada; i a l’Àsia i als Balcans subsistien tres estats grecs independents: el despotat de l’Epir, l’imperi de Trebisonda, i l’imperi de Nicea, que, estès de la mar Negra a l’Egea, envoltava l’Imperi Llatí de Constantinoble, i era on prosseguien totes les tradicions pròpies de Bizanci. Joan III Ducas Vatatzes (1222-54), aliat amb els búlgars, arribà a bandejar els llatins de gairebé tot Àsia, i Miquel Paleòleg reconquerí, sense gaire dificultats, Constantinoble (juliol del 1261), fou coronat emperador amb el nom de Miquel III, i inicià la darrera dinastia de Bizanci, la dels Paleòleg.

Evolució territorial de l’Imperi Bizantí del 1081 fins al 1453
© fototeca.cat

La fi de l'Imperi Bizantí (1261-1453)

Aquest últim període resta marcat per l’afebliment de l’Imperi reconstituït després de l’expulsió dels llatins, que l’havien deixat completament arruïnat, i l’extensió del qual fou reduïda al nord-oest d’Àsia Menor, Tràcia, una part de Macedònia, l’Epir i alguns llocs del Peloponès. Pere II de Catalunya-Aragó s’alià amb l’emperador Miquel VIII Paleòleg en la lluita contra els Anjou, que ostentaven el títol nominal d’emperadors de Constantinoble. Al final del s XIII fou establert un consolat de catalans a Constantinoble, sota la protecció de l’emperador Andrònic II; el 1293 la colònia catalana era molt nombrosa. L’exèrcit hagué d’ésser mantingut a base de mercenaris mal pagats, sempre a punt de revoltar-se, entre els quals hi havia els almogàvers (almogàver 2), cridats per Andrònic II (1303), el qual nomenà Roger de Flor cèsar i Berenguer d’Entença megaduc; al cap de deu anys els catalans acabaren apoderant-se del ducat d'Atenes, on romangueren vuitanta anys. Els almogàvers i llurs caps militars posaren llurs conquestes sota l’alta sobirania dels reis de Catalunya-Aragó. La tradicional hostilitat de la clerecia i del poble bizantí envers les relacions amb Occident dificultaren els intents d’apropament fets pels diversos emperadors davant la constant amenaça dels turcs. Així, en el marc d’un Imperi aïllat i afeblit políticament i econòmicament, s’anà consolidant la força de l’enemic, que a l’últim se n'apoderà. El 1354 mercenaris catalans ajudaren Joan VI Cantacuzè contra Joan V Paleòleg. Entre el 1330 i el 1389 els otomans iniciaren un avanç fulgurant: s’apoderaren de Nicea, passaren a Europa assegurant el pas dels estrets per la presa de Gal·lípoli, traslladaren llur capital a Adrianòpolis i destruïren fàcilment l’estat serbi, que ja anteriorment s’havia independitzat de Bizanci, englobant Macedònia, Tessàlia, l’Epir i Albània. En emparar-se els turcs de Tessalònica (1430) fou proclamada solemnement al concili de Florència (1439) la unió entre l’Església Romana i l’Oriental. Però la dèbil ajuda dels occidentals —davant un perill que els afectava també—, consistent en un petit exèrcit de croats, i els intents de croada promoguts per Alfons IV de Catalunya-Aragó el 1452 no podien impedir la desfeta de l’Imperi d’Orient. El 29 de maig de 1453 l’últim emperador de Bizanci, Constantí XI (1448-53), morí defensant Constantinoble, que caigué a les mans dels turcs, dirigits pel soldà Mehmet II. En la defensa de la ciutat, els catalans, manats per Pere Julià i Joan de la Via, que foren executats pels turcs, lluitaren fins al final. La caiguda de Constantinoble i la fi de l’Imperi Bizantí tingueren àmplia repercussió als Països Catalans; fins i tot la poesia de l’època ho testimonia. Més tard sucumbiren les últimes restes de l’Imperi, el despotat de Mistràs (1460) i Trebisonda (1461). Durant prop d’un mil·lenni s’havia mantingut l’Imperi que, sorgit a l’Orient com a continuació de l’Imperi Romà, preservà durant aquest temps l’heretatge de la cultura i de la civilització grecollatines, enriquides amb elements propis, i aturà la penetració dels diversos pobles i civilitzacions orientals que, tanmateix, l’influïren. Alhora expandia també la seva cultura, ensems amb el cristianisme, sobre els pobles eslaus i àdhuc, bé que d’una manera més restringida, sobre el mateix islam. Després de la seva caiguda, nombrosos erudits grecs es refugiaren a Itàlia, on aportaren llur cultura i llur influència, i formaren part dels millors artífexs del Renaixement.

Llegir més...