i Blai Bonet i Rigo | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Blai Bonet i Rigo

literatura lit i poètica poètica
Poeta i novel·lista.
Santanyí, Mallorca, 1926 — Santanyí, Mallorca, 21 de desembre de 1997

De família humil, inicià estudis eclesiàstics, que hagué d’interrompre a causa d’una afecció pulmonar. Després d’una estada al sanatori de Caubet, tornà a Santanyí, on rebé la influència de l’escriptor Bernat Vidal i Tomàs. En els seus primers reculls de versos, Quatre poemes de Setmana Santa (1950) i Entre el coral i l’espiga (1952), a la tradició de l’anomenada escola mallorquina oposa, almenys en l’aspecte formal, la llibertat mètrica i una metaforització brillant i agosarada, que palesa la influència dels poetes castellans de la generació del 1927, influència que desaparegué en l’obra posterior. Amb Cant espiritual (1953, premi Ossa Menor 1952) derivà vers una inquietud religiosa prou confusa, centrada en el sentiment del pecat, del dolor humà i de l’absurd. La mateixa tònica, amb la incorporació al poema civil, apareix en els llibres Comèdia (publicat l’any 1968, però escrit cap al 1954, i que obtingué el premi de la Crítica el 1969), L’Evangeli segons un de tants (1967, premi Carles Riba 1965), Els fets (1974), Has vist, algun cop, Jordi Bonet, Ca n'Amat a l’ombra? (1976), El poder i la verdor, Teatre del gran verd (1983), El jove (1987, Lletra d’Or i premi Nacional de la Crítica i de poesia de la Generalitat de Catalunya) i Nova York (1991, premi Ciutat de Barcelona 1992). Pòstumament (2000) aparegué el recull Sonets, de poemes inèdits. El 1958 publicà la novel·la El mar (premi Joanot Martorell 1956 i versió cinematogràfica d’Agustí Villaronga l’any 2000), que, dins una estructura narrativa desordenada, recull la seva experiència del sanatori barrejada amb records d’infantesa. Dins una línia semblant se situen les novel·les Haceldama (1959), Judes i la primavera (1963, premi Ciutat de Barcelona), Míster Evasió (1969), la més reeixida formalment, i Si jo fos fuster i tu et diguessis Maria (1972). Conreà la crítica d’art (Tàpies, 1964; Juli Ramis, 1980) la crònica periodística i el teatre (Parasceve, 1958, premi Joan Santamaria 1957) i influí en el corrent renovador de la poesia mallorquina. Escriví també dos volums de memòries: Els ulls (1973) i La mirada (1975). Altres texts autobiogràfics són La vida i els meus instants (1987), La motivació i el film (1990) i Pere Pau (1992). Poemes i fragments de les seves novel·les han servit de base per a diversos muntatges dramàtics, entre d’altres La casa en obres (1999), de Pep Tosar.

Col·laboració: 
JMLl
Llegir més...