La geografia
Limita al N, a l’W i al SW amb Croàcia, a l’E amb Sèrbia i al SE amb Montenegro. La capital és Sarajevo. És un país molt muntanyós, amb dos vessants: el mediterrani, amb el riu Neretva, i el danubià, representat pel riu Sava i pels seus afluents, que drenen la meitat septentrional de la República. El clima és mediterrani al sud (Hercegovina), mentre que Bòsnia, al nord, té un clima fred i plujós. La meitat de l’àrea dedicada a l’agricultura (blat, blat de moro, bleda-rave, tabac, arbres fruiters), desenvolupada sobretot a la vall del Sava, és ocupada per pastures; la ramaderia (ovina, bovina, porcina, equina) és el principal recurs econòmic; també és molt important l’explotació minera (lignit, hulla, ferro, limonita, siderita, coure, manganès, zinc, crom, mercuri, argent, bauxita). Després de la Segona Guerra Mundial la indústria tingué un cert desenvolupament (siderúrgia, tèxtil i química). Les ciutats principals són Sarajevo, Mostar i Banja Luka. És, tradicionalment, un estat multiètnic: bé que el serbocroat és la llengua compartida per la població, les confessions religioses i altres factors han donat lloc a tres comunitats diferenciades: sèrbia, de religió ortodoxa (31,3% el 1991), croata de religió catòlica (17,3%), i bosniana musulmana (49,2%).
Aspecte del centre històric de Sarajevo
© Lorpic99 | Dreamstime.com
La història
República integrant de l’antiga República Popular Federativa de Iugoslàvia, fundada el 1945, en desmembrar-se aquest estat entre les seves diverses repúbliques (1991), esclatà una guerra civil que durà fins al 1995. El 1992 l’ONU reconegué l’estat de Bòsnia i Hercegovina. Fou província de l’Imperi Otomà, constituïda arran de l’annexió d’Hercegovina al vilayet de Bòsnia (1482), territori que havia estat conquerit prèviament (1463) per Mehmet II. Durant el s XIX l’enemistat latent entre els soldans i el poble esclatà diverses vegades, i amb especial virulència el 1875. La repressió d’aquesta revolta per part d’Abdülhamit II provocà la intervenció d’Alexandre II de Rússia, que declarà la guerra a Turquia el 1877. En acabar aquesta, el congrés de Berlín (1878) atorgà l’administració de Bòsnia i Hercegovina a Àustria-Hongria (com a compensació a la seva neutralitat), la qual cosa provocà la radicalització del nacionalisme i, en darrer terme, conduí a l’assassinat de l’arxiduc Francesc Ferran, hereu de la corona, a Sarajevo (1914), fet que constituí el detonant de la Primera Guerra Mundial. En acabar aquesta, Bòsnia i Hercegovina s’integrà dins el nou Regne dels Serbis, Croats i Eslovens, anomenat Iugoslàvia a partir del 1929. Desmembrat aquest país durant la Segona Guerra Mundial, Bòsnia i Hercegovina fou inclosa en el regne de Croàcia del 1941 al 1945, data en què esdevingué una de les sis repúbliques de la República Popular Federativa de Iugoslàvia. Amb l’augment de la violència a la província sèrbia de Kosovo —on se succeïren els enfrontaments entre serbis i albanesos—, la república federada de Bòsnia i Hercegovina contemplà, decebuda, l’adopció d’una reforma constitucional (primavera del 1989) que autoritzava Sèrbia a reforçar el control sobre Kosovo, actitud aquesta que induí Eslovènia a retirar de Kosovo el seu contingent de policia i que agreujà les discrepàncies entre la intransigència centralista de Sèrbia i els desigs independentistes d’Eslovènia, de Croàcia i de la mateixa Bòsnia i Hercegovina.
Procés del conflicte bèl·lic a l’antiga Iugoslàvia
Després de la proclamació de la independència d’Eslovènia i Croàcia (25 de juny de 1991) i quan Croàcia era sacsejada per la violència, també augmentava la tensió dins Bòsnia i Hercegovina, on les tres nacionalitats de serbis, croats i musulmans que hi conviuen temien tant la intransigència pansèrbia com la possibilitat d’haver de prendre part en una guerra serbo-croata. Juntament amb Macedònia, Bòsnia i Hercegovina intentà d’actuar de mitjancera entre federalistes i confederalistes, fins que finalment s’hi imposaren les tesis d’una confederació. En conseqüència, Bòsnia i Ercegovina es declarà independent el 15 d’octubre de 1991. Malgrat tot, per l’abril del 1992 hi eren continus els enfrontaments entre la novella república —per a la qual hom preveu una federació entre musulmans, croats i serbis— i els centralistes serbis —tot i existir encara la remota possibilitat d’una entesa entre les repúbliques de Sèrbia i Croàcia per repartir-se el territori bosnià—. El maig del 1992 era tan caòtica la situació a Sarajevo, que els cascs blaus decidiren abandonar el país a la seva sort i el dia 22 del mateix mes l’ONU li reconeixia la independència —juntament amb la de Croàcia i la d’Eslovènia—. La guerra civil a l’interior del nou estat s’agreujà considerablement a partir del 1993. El conflicte oposava d’una banda la comunitat serbobosniana (que, amb el suport de la Federació Iugoslava, pretenia annexar Bòsnia i Hercegovina a aquest estat) a croats i musulmans, els quals, al seu torn, també s’enfrontaren mútuament, tot i que amb menys intensitat. La guerra adquirí una dimensió especialment cruenta a causa dels intents de neteja ètnica duts a terme per les forces sèrbies sobre la comunitat musulmana, especialment vulnerable per la seva inferioritat militar. A Srebrenica i Zepa es produí, al juliol del 1995, una de les massacres més grans des de la Segona Guerra Mundial.
Des del començament, tant l’ONU com la Unió Europea intentaren intercedir, però les diferències entre les grans potències (França, la Gran Bretanya, Alemanya, Rússia i els EUA) impediren posar en pràctica cap acció militar fins a l’agost del 1995, any en què l’OTAN llançà una sèrie d’atacs aeris contra les posicions dels serbis que els obligà a negociar un tractat de pau. Reunits a la ciutat nord-americana de Dayton i amb mediació dels EUA, els presidents de Croàcia, Iugoslàvia i Bòsnia, Tudjman, Milošević i Izetbegović, respectivament, decidiren les condicions de pau. L’acord de pau, ratificat a París el 14 de desembre de 1995, dividia la república de Bòsnia i Hercegovina en dues entitats separades per una línia de demarcació que seguia, en general, la línia d’alto el foc establerta el 5 d’octubre. A l’oest de la frontera interior s’establia una federació croatomusulmana que ocupava el 51,4% del territori; a l’oest la república sèrbia ocupava el 48,6% del territori. La presència de 58.000 soldats de la Força d’Interposició (IFOR) liderada per l’OTAN fou determinant per a impedir la reactivació del conflicte. Les eleccions generals del 14 de setembre de 1996 donaren la victòria als partits nacionalistes de les tres comunitats: el Partit d’Acció Democràtica (SDA, musulmà), la Comunitat Democràtica Croata (HDZ) i el Partit Democràtic Serbi (SDS) obtingueren cadascun d’ells un representant a la presidència col·legiada: Alija Izetbegović, Kresimir Zubak i Momcilo Krajisnik, respectivament. El més votat de tots tres, Alija Izetbegović passà al capdavant de la presidència. Al novembre del 1996 el president Clinton autoritzà la permanència de 8.500 soldats nord-americans en el marc de la SFOR (Forces d’Estabilització), un exèrcit multinacional de 30.000 homes que, al gener del 1997, substituí l’IFOR.
Des del 1997, la vida política, social i econòmica de Bòsnia i Hercegovina estigué marcada pels successius intents de fer valdre els acords de Dayton (1995) i intentar reconstruir l’estat amb la participació de les tres comunitats implicades: croata, musulmana i sèrbia. No obstant això, fets internacionals com el bombardeig de l’antiga Iugoslàvia, o la intensa crisi econòmica que afectà el país —la taxa d’atur superà el 50%—, dificultaren la possibilitat d’avançar en la reconciliació i la reconstrucció. L’any 1997 hi hagué una absoluta paralització de les institucions a causa de l’actitud intransigent i poc negociadora dels líders polítics d’un bàndol i l’altre. Seguia sense resoldre’s l’estatut definitiu de la ciutat de Brcko, ni tampoc s’havia aconseguit repatriar una part significativa dels refugiats. En aquest context, la comunitat internacional atorgà nous i reforçats poders a l’Alt Comissionat de l’ONU a la zona (càrrec que successivament ocuparen Carlos Westendorp fins a l’agost del 1999, Wolfgang Petritsch fins al maig del 2002, Paddy Ashdown fins al gener del 2006, Christian Schwarz-Schilling fins al juliol del 2007, Miroslav Lajcak fins al març del 2009 i, des d’aquesta data, Valentin Inzko), el paper del qual fou crucial per a arbitrar i imposar decisions en els habituals bloqueigs de les institucions compartides. La feblesa de les bases sobre les quals es construïren el acords de Dayton seguia present. Així, mentre que les eleccions municipals, celebrades entre el 13 i el 14 de setembre de 1997, suposaren un clar revés per als partits més radicals, les eleccions del setembre del 1998 tornaren a donar-los l’hegemonia, tant a la Federació Croatomusulmana com a la República Sèrbia. Al mateix temps, s’havien celebrat les eleccions federals al novembre del 1997, per la pressió exercida per Westendorp, i en les quals els serbis més radicals, el Partit Democràtic Serbi (SDS) i el Partit Radical Serbi (SRS), perderen la batalla política, en favor d’una coalició que proposà el socialdemòcrata Milorad Dodik com a primer ministre. Aquest atragué les simpaties de la comunitat internacional, que intensificà els seus ajuts econòmics per a la reconstrucció i la recuperació del país, ajuts que repercutiren de manera desigual sobre els diferents territoris, atès que es continuà donant un pitjor tractament a la República Sèrbia, ja de per si amb més atur i uns salaris més baixos que la resta de la Federació. El 5 de març de 1999, el mateix dia que Westendorp destituïa el radical Nikola Poplasen de la presidència sèrbia, un laude de l’àrbitre internacional Robert Owen, que decidia la cogestió de la ciutat de Brcko per part de les dues entitats, provocà la destitució de M. Dodik de la seva funció de primer ministre i la ruptura de la coalició moderada governant. El bombardeig de l’antiga Iugoslàvia no feu sinó agreujar la situació política, que evolucionà cap a una progressiva radicalització enmig d’una gran quantitat de problemes socials i econòmics sense resoldre.
En les eleccions generals (estatals i de les dues entitats territorials) del novembre del 2000 (poc abans de les quals el líder musulmà Alija Izetbegović abandonà la presidència i morí a l’octubre del 2003), a la Federació Croatomusulmana semblaren imposar-se els moderats del multiètnic Partit Socialdemòcrata, que trencà les majories absolutes que fins aleshores detenien els nacionalistes, tant a la federació com al parlament estatal, en el qual la coalició moderada Aliança pel Canvi formà un govern encapçalat pel croat Božidar Matić. A la República Sèrbia, en canvi, els ultranacionalistes del Partit Democràtic Serbi (SDS) obtingueren un clar triomf. Accedí a la presidència de la república Mirko Sarović, i, en un intent d’oferir una imatge menys radical, fou nomenat primer ministre el moderat Mladen Ivanić, el qual, tanmateix, tingué un marge de maniobra molt reduït. Al març del 2001, el representant croat de la presidència col·lectiva Ante Jelavić fou obligat a dimitir quan el seu partit, l’HDZ, amenaçà de declarar la independència. En les noves eleccions de l’octubre del 2002, les primeres que se celebraren amb la previsió d’allargar la legislatura a quatre anys, i amb un primer ministre no rotatiu, els resultats reforçaren els partits nacionalistes. Fou elegit primer ministre de l’estat el musulmà Adnan Terzic. No obstant els obstacles per a la integració que el nou escenari polític comportà, a partir del 2002 els successius alts comissionats (fins al maig Petritsch i, posteriorment, Ashdown) aplicaren reformes constitucionals que reforçaven les competències estatals: sistema judicial, creació d’una televisió estatal i promulgació d’una llei que permetés ocupar càrrecs públics en termes d’igualtat i equitat interètnica. A l’abril del 2003, Borislav Paravać substituí el president de la República de Sèrbia Mirko Sarović després que es fes públic un escàndol de venda clandestina d’armes a l’Iraq. L’afer fou aprofitat per a l’Alt Comissionat per a clausurar l’exèrcit de la República Sèrbia, agent visible de l’operació, i accelerar les reformes tendents a la unificació, comminant les dues entitats a desmantellar els seus cossos militars i paramilitars i a iniciar negociacions per a la formació d’unes forces armades federals.
Després que al desembre del 2004 la Unió Europea assumís el comandament dels 7.000 soldats de la Força d’Estabilització (rebatejada amb el nom d’EUFOR), Ashdown esperonà la creació d’un sistema fiscal unificat i posà el cos supervisor per als drets humans, fins aleshores de titularitat internacional, sota la responsabilitat de les administracions locals, i a l’octubre del 2005 els tres parlaments (central i de les dues entitats) acordaren la creació d’un cos de policia conjunt. Les destitucions per corrupció, tanmateix, continuaren: al març del 2005 el representant croat a la presidència Dragan Čović fou substituït per Ivo Miro Jović. En les eleccions de l’octubre del 2006, els resultats a l’entitat croatomusulmana afavoriren les formacions partidàries d’una més gran integració, però a l’entitat sèrbia obtingueren un clar triomf els ultranacionalistes partidaris de la continuïtat de la partició i, eventualment, de la secessió. Com a resultat d’aquest nou bloqueig, la transferència dels poders de l’Alt Representant de l’ONU a les autoritats bosnianes prevista per al 30 de juny de 2007 fou posposada fins a la fi del juny del 2008. Haris Silajdzic, Zeljko Komsic i Nebojsa Radmanovic accediren a la presidència tripartida rotativa com a representants de musulmans, croats i serbis, respectivament. Al gener fou constituït un govern de coalició encapçalat pel serbi Nikola Spiric, el qual dimití al novembre del 2007 en protesta per la iniciativa de l’Alt Representant i de la UE d’introduir reformes constitucionals. Les eleccions locals de l’octubre del 2008, els resultats de les quals reforçaren els partits nacionalistes radicals, feren encara més profunda la divisió interètnica bosniana, reconeguda al juliol de l’any següent en un informe de l’Alt Representant i, a l’octubre, en el fracàs de les negociacions per a reactivar la reforma constitucional impulsades per la Unió Europea i els EUA.
D’altra banda, la identificació, la detenció i el processament dels responsables de crims contra la humanitat en la guerra de 1992-95 als Tribunals Penals Internacionals de la Haia prosseguí els primers anys del segle XXI amb un curs irregular i ple d’entrebancs. Entre els esdeveniments més destacables en aquest àmbit cal esmentar, entre d’altres, la condemna del militar serbobosnià Radislav Krstić per la matança de milers de musulmans bosnians a la ciutat de Srebrenica el 1995 (2001), el descobriment de dues fosses amb més de 500 cadàvers el mateix any i l’autoinculpació per crims contra la humanitat de l’expresidenta de la República Sèrbia de Bòsnia Biljana Plavsić el 2002, de la qual resultà una condemna considerablement disminuïda. D’altra banda, el 2004 una comissió especial va concloure que les víctimes mortals a Srebrenica havien estat 7.800 i que s’havien localitzat 34 fosses. Tot i aquests progressos, restaren sense detenir els principals responsables bosnians dels genocidis, Ratko Mladić i Radovan Karadžić, els quals, segons nombroses fonts, obtenien protecció del govern de la República Sèrbia de Bòsnia. Malgrat que a l’octubre del 2002 el parlament d’aquesta entitat aprovà una llei de cooperació amb el Tribunal Penal Internacional, al juny del 2004 Ashdown destituí 60 alts càrrecs (entre els quals el president del parlament i el ministre de l’interior) pel fracàs en una operació de captura de Karadžić. Al febrer del 2006 s’inicià al Tribunal Penal Internacional de la Haia el judici a Sèrbia i Montenegro (estat hereu de l’antiga República Federal de Iugoslàvia) per delicte de genocidi imputat per l’estat de Bòsnia i Hercegovina, i al juny s’obrí el procés de la matança de Srebrenica del 1995, que conclogué al febrer del 2007 amb l’exempció directa de Sèrbia en aquest genocidi. Al maig del 2007 fou arrestat el general serbobosnià Zdravko Tolimir, un dels principals acusats en aquesta matança. La detenció més esperada, però, no es produí fins al juliol del 2008, quan Radovan Karadžić fou detingut a Belgrad després de passar tretze anys camuflat des que hom dictà l’ordre de detenció contra ell. El mateix mes fou extradit per a ser jutjat pel Tribunal Penal Internacional per a l’antiga Iugoslàvia de la Haia, procés que s’inicià a l’octubre de l’any següent. A l’octubre del 2007, l’inici de la construcció per part de Croàcia d’un pont sobre el mar per accedir a la ciutat de Dubrovnik que evitava el pas per territori bosnià donà lloc a enceses protestes per part de Bòsnia i Hercegovina. Les complicades relacions entre les dues regions autònomes de l’estat, la Federació de Bòsnia i Hercegovina i la República Srpska, accentuaren la degradació soferta des de l’arribada al poder de Dodik. Aquesta debilitat institucional motivà que la UE decidís aturar la retirada dels 2.500 soldats que integren una missió encetada fa tretze anys. Alhora, la UE aprofundí en les primeres passes cap a la integració europea de la Federació, amb la signatura al juny del 2008 de l’acord d’Estabilització i Associació, només rubricat després d’aconseguir que el parlament aprovés una important reforma dels cossos de seguretat, amb l’establiment d’un full de ruta que unifiqués dues policies que operen per separat des del 1995. Al febrer del 2009 el Tribunal Penal Internacional per a l’antiga Iugoslàvia absolgué el president de Sèrbia de crims de guerra a Kosovo, però condemnà durament l’ex-vice-primer ministre Nikola Sainovic i altres alts càrrecs pels crims contra la minoria albanesa.
En l’aspecte econòmic, tot i la importància dels ajuts internacionals, la recuperació del país restà bloquejada pel conflicte, amb la paralització de la producció i l’extensió de la misèria i la corrupció. Els baixíssims sous i el retard en els pagaments, a més, afavoriren els conflictes laborals constants. La taxa d’atur se situava aquests anys entorn del 40%. Malgrat tot, el país experimentà els darrers anys un 5% de creixement del PIB i una inflació quasi zero. A l’abril del 2002 Bòsnia i Hercegovina ingressà al Consell d’Europa.