i Cabanelles | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Cabanelles

Sumari de l’article

Cabanelles
© Fototeca.cat
Municipi de l’Alt Empordà.
Població: 
236 h
[2009]
Extensió: 
56 km2

Situació i presentació

El terme municipal de Cabanelles, territorialment força extens (55,62 km 2 ), és situat a l’extrem de ponent de la comarca, al sector dit les Garrotxes d’Empordà. La població és pràcticament del tot disseminada, i comprèn els petits pobles de Cabanelles, cap de municipi, Espinavessa, l’Estela, Queixàs, Sant Martí Sesserres i Vilademires, els veïnats de Casamor (o Sant Romà de Casamor) i la Palma, i l’antic lloc deshabitat de la Cirera, a més de nombroses masies escampades. L’antic terme d’Espinavessa constitueix un enclavament que es troba a l’extrem sud-oriental del municipi, a la vall del Fluvià, entre els termes de Navata i Crespià.

El territori, accidentat pels contraforts orientals del massís de la Mare de Déu del Mont al N, arriba a migdia fins al Fluvià i comprèn la vall de la riera de Sant Jaume, afluent de l’anterior, i, ja dins la conca de la Muga, part de les capçaleres del Manol i de la riera d’Àlguema. Els punts més alts del terme, al sector septentrional, es troben a la serra de la Cirera (621 m), al límit amb els termes d’Albanyà i Sant Llorenç de la Muga. Altres límits del municipi són amb els termes de Beuda i de Maià de Montcal, a l’W, tots dos de la Garrotxa; al S amb els del Pla de l’Estany de Crespià, Esponellà i Vilademuls; del SE al N, amb els altempordanesos de Navata, Lledó, Cistella i Terrades.

La carretera N-260 de Figueres a Olot per Besalú travessa el terme de llevant a ponent i en surt una carretera local a Banyoles a l’indret de lgHostal d’en Vilar. Des d’aquesta mateixa cruïlla s’inicia el camí que puja al santuari de la Mare de Déu del Mont.

L’extensa zona boscosa i abrupta del N del terme és deshabitada. Al sector més planer, més apte per als conreus, el despoblament també ha estat important, però menys greu.

La població i l'economia

L’evolució demogràfica ha estat la pròpia d’un municipi eminentment rural, d’economia basada en una bona part en l’explotació del bosc. Tingué un gran augment al segle XVIII i part del XIX (413 h el 1718, 574 h el 1787, 1 162 h el 1860), però inicià una davallada motivada per la crisi agrària i l’atracció dels centres industrials: 964 h el 1900, 616 h el 1960, 293 el 1979, accelerada amb la desaparició dels darrers llenyataires i carboners davant la difusió dels moderns combustibles (butà), fins arribar a 225 h el 2001 i 249 h el 2005.

Les espesses boscúries d’alzines i pins havien estat la principal riquesa: hom n'extreia fusta i llenya, i es produïa carbó en les característiques carboneres a les clarianes del bosc. Als encontorns dels petits poblets i de les masies encara habitades es planten cereals i farratge, i resten algunes oliveres; ha esdevingut un recurs important la cria de bestiar porcí, oví i també l’avicultura. El terme és dins l’àrea del mercat de Figueres, i en algun cas, com Espinavessa, dins el de Banyoles.

El poble de Cabanelles

El poble de Cabanelles, de població (cabanellencs) dispersa, tenia 80 h el 2005. Se centra en l’església parroquial, vora la qual s’agleven tres masies i on hi ha la casa del comú. El petit conjunt es troba en un pujol a la dreta de la riera d’Àlguema, a 194 m d’altitud. Des del 1204 el priorat de Santa Maria de Lledó exercia sobirania feudal sobre el lloc de Cabanelles i el mateix any és documentat un Guillem de Cabanelles. El poble i tot el terme actual formaren part del comtat de Besalú. L’església parroquial de Santa Coloma de Cabanelles existia ja el 1017, any en què Benet VII confirmà al monestir de Banyoles les propietats que hi tenia. El temple actual és un edifici romànic dels segles XII i XIII. Els afegitons posteriors no desvirtuen gaire el monument: són el campanar de planta quadrada, amb arcs de mig punt i coberta de terrat, i capelles adossades als murs laterals, tot del segle XVIII; a la banda del N de l’absis hi ha la sagristia (segle XIX), i els murs de la nau foren sobrealçats en fer-hi un terrabastall.

Cabanelles celebra la festa major a l’octubre, en honor de la seva patrona santa Coloma.

Al sector meridional del terme de Cabanelles van aparèixer restes de la capella de Sant Jaume de la Garriga, esmentada al segle XIV. També en aquest sector del terme hi ha la masia del Castell, amb elements de l’antiga fortificació i altres dels segles XVII i XVIII.

Altres indrets del terme

Espinavessa

El poble d’Espinavessa, cap d’un antic terme independent, forma un enclavament al SE del municipi de Cabanelles, a banda i banda del Fluvià. És integrat per un escampall de masies i un reduït nucli agrupat vora l’església parroquial, que tenia 72 h el 2005. Les cases, de dues o tres plantes són dels segles XVII i XVIII. L’església és a la riba esquerra del Fluvià, vora la confluència de la riera de Sant Jaume.

Espinavessa estigué també sota el domini feudal del priorat de Santa Maria de Lledó, i el 1698 formava part de la batllia de Navata, domini dels Rocabertí. L’església de Sant Llorenç d’Espinavessa és esmentada el 1279 i el 1280 (Spinaversa). L’edifici actual fou construït en 1790-1804; és d’una nau amb capelles laterals i capçalera poligonal, amb porta rectangular i fornícula i rosassa al frontis i una torre campanar de planta quadrada amb arcades apuntades. Hi ha alguns elements de l’església anterior.

El poble d’Espinavessa celebra la festa major de Sant Llorenç, a l’agost.

Dins la rodalia d’Espinavessa també hi ha el veïnat de la Palma, format per cinc masies, a la dreta del Fluvià, en un indret boscós. En forma part Can Vidal, mas dels segles XVII i XVIII amb elements anteriors, potser continuació del casal dels cavallers de la Palma, documentats el 1226; un membre del llinatge és enterrat a Espinavessa. Tenia un oratori, avui abandonat.

L'Estela

El poble de l’Estela es troba al sector accidentat del nord-est del terme, a 11 km del cap de municipi, a ponent de Cistella, població des d’on s’agafa el millor camí per a arribar-hi (s’hi pot anar també des de Lledó). És format per masies escampades, la major part deshabitades ja que el 2005 només hi vivien 3 persones. L’església parroquial de Santa Maria de l’Estela es dreça en un planell enlairat. Prop seu hi ha una masia, deshabitada, al costat de la qual hi ha les restes de la cel·la monàstica de Sant Cristòfol. Des d’aquest indret es domina una vasta panoràmica, amb la plana empordanesa a llevant i la muntanya del Mont i el puig de Bassegoda a ponent.

En una butlla de Benet VIII a favor del monestir de Sant Pere de Camprodon del 1017 s’anomena el lloc de Stella. L’actual església és un petit edifici del romànic tardà, de tipus cistercenc, d’una sola nau i capçalera carrada, sense absis destacat. La portada, al mur de migdia, és de tres arcs de mig punt en degradació, llinda i timpà. Sobre el frontis hi ha l’actual campanar, torre de planta quadrada que substituí als segles XVII i XVIII l’anterior, de cadireta. Aquesta església de Santa Maria passà a dependre del priorat de Lledó el 1270.

Tant el Mas de Sant Cristòfol com l’església homònima, que es troba dins el clos de la masia, es troben abandonats i arruïnats.

Queixàs

El poble de Queixàs és situat uns 4 km al SW de Cabanelles. L’any 2005 hi vivien 54 h. L’agrupament principal és format per l’església parroquial, la rectoria i un parell de masos, a la vora de la carretera de Figueres a Olot. L’església parroquial de Sant Martí de Queixàs conserva restes constructives de diferent datació. Són d’època romànica primitiva (segle XI) la nau central i el seu absis semicircular, i escasses restes d’una altra nau i absis convertits en part en sagristia i rectoria. Són del segle XVIII diversos afegitons tardans: les capelles meridionals (1752 i 1759) i el campanar.

L’església de Sant Martí de Queixàs va ser consagrada el 1046. El 1204 Dalmau de Creixell i la seva mare Berenguera vengueren al priorat de Lledó la senyoria feudal de la parròquia de Chexans i també altres llocs d’aquesta rodalia (Sant Martí Sesserres, Cabanelles i Cistella). El poble celebra la festa major el segon diumenge d’agost.

Casamor

A 1,5 km al SE de Queixàs, dins el seu terme parroquial, hi ha el veïnat de Casamor o de Sant Romà de Casamor. És format per tres masies a l’esquerra de la riera de Sant Jaume. Sant Romà de Casamor fou una cel·la monàstica dependent inicialment del monestir de Sant Pere d’Albanyà, i així consta en un precepte de Carles el Calb datat el 844 que confirma les propietats del cenobi, entre les quals “in altero loco que dicitur Casa Mauri, ecclesia in honore Sancti Romani constructa”. Al darrer quart del segle XIII l’església havia esdevingut parroquial, però el delme era encara percebut pel monestir d’Arles i apareix en els nomenclàtors del segle XIV amb una altra dedicació, la de Sancti Tiburtii de Casamor, però encara avui l’ermita de Casamor és coneguda popularment amb el nom de Sant Romans. Aquesta ermita, avui sense culte i ruïnosa, s’alça en un pujol a tramuntana del veïnat, i és una construcció del segle XVIII, d’una nau, sense cap vestigi de la cel·la medieval. En canvi, hi ha restes constructives, amb parament antic, al primer edifici del veïnat per la banda meridional des de la carretera de Figueres a Besalú, i la gent del lloc manté viva la tradició que aquestes són les ruïnes del convent de Sant Romà.

Sant Martí Sesserres

El poble de Sant Martí Sesserres es troba 7 km al NW de Cabanelles. El 2005 tenia 7 h. És format per masies disseminades pels contraforts orientals del massís de la Mare de Déu del Mont, a la capçalera de la riera de Sant Martí. El lloc és centrat per lésia parroquial, que només té a la vora la rectoria i un mas, al cim d’un planell, a 341 m d’altitud. S'hi accedeix des d’un camí que parteix de la carretera que va al santuari del Mont, a l’inici del coll de Sant Martí. El lloc consta ja en un document del 1031, amb l’església, ambdós del terme de Lledó (“Sancti Martini que dicunt ad ipsa Serra ... in termino Latonense”). El 1204 la senyoria feudal del lloc fou cedida al priorat de Lledó per Dalmau de Creixell i la seva mare Berenguera.

L’església de Sant Martí Sesserres es troba en un bon estat de conservació, malgrat ésser abandonada. L’actual edifici no correspon al primitiu del segle XI, sinó a una construcció feta al segle XII, amb les característiques del romànic avançat en aquestes comarques. Té una sola nau i absis semicircular, amb la porta a la façana de ponent, amb quatre arcs de mig punt, amb llinda i timpà llisos i motllures encorbades. La part superior de l’absis és ornada amb un seguit de mènsules amb relleus geomètrics. La nau té la volta apuntada, com l’arc triomfal. La sagristia i el campanar foren bastits posteriorment, en època tardana.

Dins el seu antic terme parroquial hi ha el santuari de Sant Benet, a uns 300 m, a llevant del camí vell de Llorona, que surt del collet de Can Serra, a la carretera de la Mare de Déu del Mont, en terres del. Cal fer 3 km pel camí esmentat i travessar el torrent de Joncanat per a accedir-hi. És una capelleta rectangular, amb restes d’un pòrtic destruït. A cada costat de la porta hi ha llargues inscripcions al·lusives a la construcció (1845) i renovació (1907) portada a terme per iniciativa de la gran pairalia del Noguer de Segueró (a la Garrotxa), de la qual el Mas Cantenys era una masoveria. Malgrat l’afirmació que el lloc és de culte molt antic, no hi ha vestigis anteriors a les dates consignades. Es troba molt abandonada.

La Cirera

El Mas de la Cirera, avui deshabitat, conserva el nom d’un antic lloc esmentat ja en documents del segle IX, on hi hagué una cel·la benedictina. És a l’extrem septentrional i més enlairat del terme de Cabanelles, en un replà de la serra de la Cirera, divisòria entre el Manol i la Muga. S'hi arriba des de Lledó o des de Sant Martí Sesserres per l’antic camí del coll del Bruc, o des d’un corriol de muntanya des d’Albanyà. Les ruïnes de l’església de Sant Miquel de la Cirera són a uns 500 m al SE del mas, i el document més antic que s’hi refereix és el primer diploma de Carles el Calb (844) a l’abat d’Albanyà, monestir del qual la Cirera era una possessió. Al darrer quart del segle XIII havia esdevingut parròquia. Posteriorment esdevingué sufragània de Sant Martí Sesserres. L’església és un petit edifici d’època romànica, probablement del segle XI.

Vilademires

El poble de Vilademires és uns 4 km a ponent de Cabanelles. Tenia 33 h el 2005. La seva població disseminada se centra en l’església parroquial, que només té a la vora la rectoria, al cap d’un serrat poc elevat, a la dreta de la riera de Sant Jaume. Es comunica per un camí amb la carretera de Figueres. El 1017, segons una butlla de Benet VIII, el monestir de Sant Esteve de Banyoles tenia possessions a Villa de Amires, i en una altra butlla del mateix any s’esmenta un alou de la parròquia de Sant Mateu de Villa Damires, propietat del monestir de Camprodon. Al segle XII Vilademires era lloc reial.

L’església de Sant Mateu de Vilademires va pertànyer a l’abadia de Santa Maria de Vilabertran, dependència confirmada en una butlla de Pasqual II del 1116. El temple actual és d’estil romànic tardà, notable exemplar del tipus senzill cistercenc, d’una nau amb capçalera carrada, sense absis, de la fi del segle XII o del XIII. Al frontis hi ha la portalada en tres arcs de mig punt en degradació, llinda i timpà. L’antic campanar de cadireta fou molt modificat als segles XVII o XVIII. La sagristia i el terrabastall són els afegitons tardans més destacats. La rectoria, al costat, és una casa del segle XVII amb una torre cilíndrica, espitllerada, a l’angle NW.

El santuari de Sant Roc és uns 200 m a ponent de l’església, petita capella del segle XVIII, molt arranjada al segle XX. Can Batlle, al N de l’església, és una casa pairal de grans dimensions (segles XVI-XVIII), i el Mas Coromines, de la mateixa època, té una capella bastida el 1586 dedicada a la Mare de Déu de la Misericòrdia.

Col·laboració: 
PBA
Llegir més...