Caixmir

Kashmīr (hi)

Confluència dels rius Indus i Zaskar, a la regió de Ladākh (Caixmir)

© Fototeca.cat

Regió del subcontinent indi dividida entre l’Índia (Jammu i Caixmir), el Pakistan (Azad Kashmir) i la Xina.

La geografia

Àrea de relleu complicat, hom hi distingeix, de NE a SW, sis subregions: les muntanyes del Karakoram, amb nombrosos cims de més de 7.000 m; la vall de l’Indus, que corre en direcció SE-NW i baixa de 4.200 m fins a 1.200; les muntanyes de l’Himàlaia, que s’estenen paral·lelament a la vall de l’Indus; la vall del Caixmir, conca al·luvial d’uns 130 km de llargada i 40 km d’amplada, drenada pel riu Jhelum i amb centre a la ciutat de Srīnagar; les muntanyes del Pir Panjal, que atenyen 4.500 m; i una part de la plana del Panjab. Mentre que a les muntanyes altes predominen el clima i la vegetació alpins, el SE és gairebé tropical; la pluviositat és molt elevada a les muntanyes, però la vall del Caixmir, protegida del monsó pel Pir Panjal, presenta una forta sequedat. Hom estima la seva població total en uns 17 milions de persones (2008), dues terceres parts de les quals habiten a Jammu i Caixmir. El poblament és predominantment rural, i la població es distribueix molt desigualment (algunes àrees són completament despoblades). La majoria de la població —unes tres quartes parts— és musulmana (Jammu i Caixmir és l’únic estat de l’Índia de majoria islàmica), i la resta és hindú, tret d’una minoria budista. El recurs econòmic principal és l’agricultura; la majoria dels conreus es concentren a la vall del Caixmir: arròs, ordi, blat, blat de moro, cacauets, tabac i arbres fruiters. L’explotació forestal, la sericicultura i la ramaderia de llana hi ocupen també un lloc important; aquestes dues últimes activitats constitueixen la base d’una indústria tèxtil tradicional. Hi ha jaciments de lignit, ferro, plom i argent. Com a nuclis urbans s’hi destaquen Srīnagar i Jammu.

La història

De l’antiguitat a la colonització britànica 

Colonitzat des de temps antics pels aris, el Caixmir caigué sota el domini de diverses dinasties hindús, fins que, al segle III aC, fou incorporat a l’imperi de l’Índia i adoptà el budisme. No obstant això, en morir el rei Aśoka l’hinduisme ressuscità sota la forma de nombroses sectes. Durant els segles VII i VIII hagué d’aliar-se amb la Xina, a causa de les freqüents invasions dels musulmans, els quals finalment conqueriren el país (segle XIV). L’afgà Shāh Mūr Swatī s’entronitzà al Caixmir (1334) amb el nom de Sams al-Dīn A‘zam. La població fou islamitzada per la força en el regnat de Sikandar Shāh (1386-1410). El Caixmir esdevingué una florent província mogol (1586), fins que fou annexat a l’Afganistan per Aḥmad Shāh Durrānī (1752). Fou incorporat al regne sikh per Ranjīt Singh (1819), en morí el qual (1839), després d’un període d’anarquia, els britànics el cediren al maharajà Gulāb Singh (tractat del 1846), i es constituí el Principat de Jammu i Caixmir, vigent fins el 1947.

La partició i el conflicte subsegüent

Fins a la guerra indopakistanesa (1947-71)

En dividir-se l’imperi Britànic de l’Índia en els estats independents de l’Índia i el Pakistan (1947), la possessió del Caixmir esdevingué motiu de discòrdia entre aquests dos estats. El maharajà hindú de Jammu i Caixmir, Haru Singh, davant la invasió del territori nord-occidental per tribus veïnes pakistaneses, determinà la incorporació del Caixmir a l’Índia (26 d’octubre de 1947), d’acord amb la Conferència Nacional del Caixmir, de majoria musulmana, comandada pel xeic Mohammed Abdullah.

El govern indi envià tropes al Caixmir i s’inicià la lluita. La Comissió de les Nacions Unides per a l’Índia i el Pakistan (UNCIP), creada el 1948, obtingué una cessació de les hostilitats el 1949 i hom inicià negociacions (fins el 1953) amb vista a arribar a un plebiscit, infructuoses. Mentrestant, el mateix 1947 el Caixmir sota control indi fou constituït en estat de la Unió amb el nom de Jammu i Caixmir, que incloïa també la regió de Ladākh, fronterera amb la Xina i el Pakistan, d’altituds molt elevades i població escassa (2% del total de l’estat), predominantment budista i musulmana. A través de l’article 370 de la constitució (vigent fins el 2019), l’Índia atorgà a Jammu i Caixmir un estatut especial, amb un nivell d’autogovern superior al de la resta dels estats de la Unió i una constitució pròpia. També prohibia, entre altres clàusules, la compra de terres o propietats a ciutadans de la resta d’estats. Tanmateix, el conflicte persistí i fins i tot s’agreujà, i arribà a constituir un dels focus principals de tensió internacional. Per la seva banda, el Caixmir sota control pakistanès constituí la demarcació nominalment autònoma de l’Azad Kashmir (literalment, ‘Caixmir Lliure’), mentre que altres parts del Caixmir pakistanès s’integren a la demarcació especial de Gilgit-Baltistan.

Els intents de negociació directa (1953-54, 1962-64) i les noves intervencions de l’ONU (1957, 1962, 1964) foren igualment infructuosos. En 1959-62 forces xineses ocuparen un sector fronterer del Caixmir per tal de construir una carretera entre el Tibet i Xinjiang, fet que enfrontà la Xina amb l’Índia en una breu guerra (octubre-novembre de 1962) després de la qual la Xina controlà més de 40.000 km2 del territori; el 1963 el Pakistan signà un acord amb la Xina de cessió d’aquest territori, que de fet no controlava. Un nou conflicte bèl·lic, iniciat pel Pakistan, tingué lloc el 1965, el qual finalitzà per pressió del Consell de Seguretat de l’ONU, i el Pakistan i l’Índia signaren la declaració de Taixkent (URSS) el gener del 1966, per la qual es comprometien a cercar una solució pacífica. Arran de la guerra indopakistanesa del 1971, el Pakistan perdé part dels territoris del Caixmir, que passaren a la Unió Índia.

De les negociacions del 1972 a l’atemptat al Parlament de Delhi (2001)

El 1972 ambdós estats intentaren establir les bases per a una solució negociada de les disputes territorials. Hom establí l’anomenada Línia de Control per l’acord de Simla, que presentava poques variacions amb relació a l’anterior demarcació. 

El mercat de Srinagar al riu Jihlam (Caixmir)

© Fototeca.cat

No obstant això, a Jammu i Caixmir continuaren les protestes i els atemptats de grups paramilitars musulmans (sostinguts pel Pakistan), accions amb les quals hom reivindicava l’annexió al Pakistan o bé la independència, i a les quals les autoritats respongueren amb una dura repressió. Fins el 1989, el conflicte restà bàsicament circumscrit a la disputa entre els estats indi i pakistanès, però a partir d’aquest any sorgiren a Jammu i Caixmir diversos grups musulmans armats secessionistes que han dut a terme nombrosos atemptats, molts dels quals perpetrats per terroristes suïcides.

El govern indi acusà reiteradament el Pakistan de donar suport a aquestes milícies, i la tensió entre ambdues parts donà lloc a freqüents escaramusses entre els exèrcits regulars d’ambdós estats desplegats al llarg de l’anomenada Línia de Control, supervisada per les Nacions Unides, i a una població civil permanentment enfrontada. El 1994 el principal grup guerriller del Caixmir indi, el Front d’Alliberament de Jannu i Caixmir, decidí optar per la via política.

D’una manera indirecta, el conflicte es veié agreujat quan l’Índia i el Pakistan efectuaren, el 1998, una sèrie alternada d’assaigs nuclears, cosa que convertí la disputa en una de les potencialment més perilloses del món. El 1999 la infiltració des del Pakistan de milícies secessionistes desencadenà un breu enfrontament bèl·lic obert entre l’Índia i aquest país (el tercer per aquesta disputa, gairebé tan greu com les guerres del 1949 i el 1965), i el 2001 la situació s’agreujà novament quan un dels grups opositors protagonitzaren un atemptat al Parlament de Delhi (seguit d’un segon atemptat al Parlament de Jammu i Caixmir el 2002).

El conflicte del Caixmir en el context posterior a l’onze de setembre de 2001

Tanmateix, l’alineament del president pakistanès Pervaiz Musharraf amb l’ofensiva antiterrorista dels EUA després dels atemptats de l’onze de setembre de 2001 comportà una disminució considerable del suport del Pakistan a la guerrilla musulmana i també un inici de distensió: el maig del 2003 es reprengueren formalment les negociacions, en les quals, d’una banda, el Pakistan aparentment renuncià a l’exigència d’un plebiscit d’autodeterminació i l’Índia acceptà que grups musulmans moderats del Caixmir participessin en les negociacions (2004).

El novembre del 2003 entrà en vigor un alto el foc al llarg de la Línia de Control. L’any següent part dels efectius d’ambdós estats començaren la retirada d’alguns punts de la frontera. El 2004 s’inaugurà l’anomenat “Exprés de l’amistat”, servei ferroviari que connectava les línies de tren dels respectius estats a la frontera, i el 2005 s’establí un servei regular d’autobusos entre el Caixmir pakistanès i l’indi que permeté a moltes famílies retrobar-se després de la partició del 1947.

L’octubre del 2005 tingué lloc un terratrèmol devastador al Caixmir pakistanès en què, segons estimacions oficials, hi hagué uns 73.000 morts i uns 2,5 milions de damnificats. El Caixmir indi resultà molt menys afectat, i l’Índia va ser un dels primers països a trametre ajuda a la zona, cosa que no va evitar, però, les tensions arran de la participació de l’exèrcit indi en les operacions d’auxili. Els dos anys següents foren de relativa distensió, tot i que no es produïren avenços substancials (les negociacions directes cessaren el 2006).

L’any 2008 el conflicte entrà en una nova fase de recrudescència quan el govern indi cedí a una societat religiosa hindú uns terrenys adjacents a un important santuari. Tot i que la decisió fou revocada, desencadenà una espiral d’enfrontaments entre adeptes hinduistes i musulmans. El 2010, diversos incidents entre les forces de seguretat i manifestants comportaren una nova escalada de la violència, que entre el juny i el setembre causà prop d’un centenar de morts. El 2011 es descobriren més de 2.000 cadàvers no identificats prop de la Línia de Control, fet que el govern indi no accedí a investigar fins el 2017.

L’accés al govern federal del partit nacionalista indi Bharatiya Janata, encapçalat pel primer ministre Narendra Modi (2014), significà un enduriment de l’intervencionisme a Jammu i Caixmir: l’any 2016 hi imposà un toc de queda indefinit, mesura que, tanmateix, no aturà l’escalada de violència. L’agost del 2019 el govern federal anul·là l’article 370 de la constitució i assumí l’administració directa de Jammu i Caixmir. A l’octubre en rebaixà l’estatut d’estat autònom i el dividí en dos territoris: Jammu i Caixmir, de població hindú i musulmana, i Ladākh, de població musulmana i budista. El 2020 es produí l'enfronatment armat entre forces xineses i índies més greu des del 1962.