Vida i obra
Fill de Vicenç Caldés i Arús. Els primers tempteigs com a narrador els feu a l’Escola Mossèn Cinto, gràcies als estímuls de Josep Parunella, el seu mestre. Estudià disseny gràfic a l’Escola Superior de Belles Arts (1929-34), cosa que li permeté exercir de dibuixant i dissenyador. Es donà a conèixer com a dibuixant i com a escriptor. Col·laborà, entre altres publicacions, a Diari Mercantil, Avui, La Rambla, Papitu, Mirador, Amic, Meridià i L’Esquella de la Torratxa, que dirigí, juntament amb Avel·lí Artís i Gener, durant la guerra.
El 1936 publicà El primer arlequí, un recull de contes en què es posen de manifest moltes constants de la seva narrativa posterior (especialment la creació de situacions estranyes o sorprenents, a les quals es dona versemblança mitjançant el joc de llenguatge o de plans narratius) i la novel·la La Glòria del doctor Larén, la qual se situa en una línia propera al joc d’experimentació narrativa de Francesc Trabal i el grup de Sabadell. El 1938 fou finalista del premi Crexells amb la novel·la Gaeli i l’home déu (que no fou editada fins el 1986), i publicà la crònica de guerra Unitats de xoc, fruit de la seva experiència al front i amb un tractament literàriament innovador del gènere. També és d’aquesta època la novel·la La cèl·lula, presentada el 1937 al Crexells i encara inèdita.
El 1939 s’exilià a França i, després de relacionar-se amb el grup d’escriptors catalans hostatjats a Roissy-en-Brie, es traslladà a Mèxic. Treballà bàsicament en el món editorial (primer a Atlante i des del 1943 a UTEHA, en la qual dissenyà portades de llibres i feu de redactor). Hi fundà, amb Agustí Bartra i amb l’ajut de Josep Carner, la revista Lletres (1944-48), redactà pràcticament en solitari Fascicles Literaris (1958-59) i col·laborà a Revista dels Catalans d’Amèrica, Revista de Catalunya, Full Català, La Nostra Revista i Pont Blau, entre altres publicacions d’exili. A Quaderns de l’exili (núm. 6, 1944) publicà l’article Els films de propaganda de guerra.
Tot i que no publicà cap llibre fora del país —només una breu guia divulgativa i circumstancial (Acolman, un convento agustino del siglo XVI, 1945)—, continuà sense interrupció el procés de creació de la seva obra narrativa. El primer fruit palpable d’aquesta tasca fou la publicació, a Barcelona, del recull de contes Cròniques de la veritat oculta (1955, premi Víctor Català 1954), amb el qual es consagrà com un dels principals renovadors de la narrativa catalana de postguerra, gràcies a la seva capacitat de recreació de la realitat i de construcció d’unes situacions de ficció i imaginatives que es mouen en unes coordenades que per al lector són perfectament lògiques, precisament perquè el narrador les ha sabut elaborar minuciosament. Sense quedar exempts de reflexió moral, els contes posen de manifest una gran capacitat de síntesi i de precisió a l’hora dels matisos, la qual cosa denota la influència estilística de Josep Carner. Publicà després altres reculls —sempre a l’interior però escrits a l’exili—, que acabaren de confirmar les expectatives, tot i que no tingueren el mateix ressò: Gent de l’alta vall (1957), de tema mexicà, i Demà a les tres de la matinada (1959). A les pàgines de Lletres també donà a conèixer un fragment de la novel·la La ciutat cansada, la qual restà inacabada. Durant aquests anys escriví la novel·la Ronda naval sota la boira (1966), que fou la confirmació definitiva i magistral de la línia innovadora iniciada amb La Glòria del doctor Larén, tot i que —en part a causa del seu caràcter poc convencional, que feu desistir més d’un editor— no es publicà fins el 1966.
El 1962 tornà a Catalunya. Tot i la incertesa laboral dels primers moments, continuà dedicant-se professionalment al món editorial, a l’empresa Muntaner y Simón. Foren anys de reincorporació a la vida literària catalana, durant els quals col·laborà —sempre en català— a Serra d’Or, Cavall Fort, Tele-estel i Canigó (articles recollits parcialment a El desordre públic, 1985). Entre el 1985 i el 1994 exercí també de col·laborador habitual del diari Avui, amb articles, alguns dels quals recopilats a Mesures, alarmes i prodigis (1994, premi Crítica Serra d’Or).
El 1963 guanyà el premi Sant Jordi amb la novel·la L’ombra de l’atzavara (1964), en la qual, amb Mèxic i el tema de l’exili com a teló de fons, fa una intel·ligent adaptació de la seva concepció del gènere per adequar-lo aparentment a les circumstàncies del moment, més propenses al realisme i al testimoniatge. Les estratègies d’aquesta adaptació són més clares si es té en compte la publicació el 1967 d’una altra novel·la —aquest cop novel·la curta—, també de tema mexicà, Aquí descansa Nevares (1967).
La publicació el 1968 de Tots els contes fou un bon reconeixement a la seva trajectòria de contista, que es veié refermada amb la publicació posterior d’Invasió subtil i altres contes (1978), Tot s’aprofita (1983), De teves a meves (1984), Un estrany al jardí (1985) i L’honor a la deriva (1992).
El 1996 es publicà pòstumament Cartes d’Amor. El 2009 es presentà l’edició crítica no comercial de dues altres novel·les inacabades, La marxa cap al mar i Sense anar tan lluny, escrites a inicis i a finals dels anys seixanta, respectivament.
Altres vies de reconeixement provingueren de l’adaptació teatral d’Antaviana (1978), que feu el grup Dagoll Dagom i, especialment, amb la difusió de la narrativa caldersiana als centres d’ensenyament secundari en el moment d’inici del procés de normalització lingüística a les escoles. També aparegué en diversos films familiars del "clan Artís". El seu llibre Cròniques de la veritat oculta donà peu al film Principi de la saviesa (O principio de sabedoria. O rico, o camelo e o reina, 1975-76) del portuguès António de Macedo, i més tard a La veritat oculta (1986-87), de Carles Benpar. Un parell de contes seus inspiraren, respectivament, el migmetratge amateur L’home i l’ofici (1981-82), de Toni Ferrer i Anna Vicens (Sant Feliu de Guíxols), i el curt El sistema Robert Hein (1985), de Lluís R. Aller (Barcelona). La rebel·lió de les coses donà peu al migmetratge Els dies del gran destret (1984) i La societat consumida al curtmetratge S. HA. I. (1986), ambdós d’Anton Viñas i Josep Rota (Sabadell).
El 1986 li fou concedit el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes i el 1992 fou investit doctor honoris causa per la Universitat Autònoma de Barcelona. El 1993 rebé el Premi Nacional de periodisme. La seva obra ha estat traduïda a diversos idiomes (anglès, francès, italià, japonès, búlgar, castellà, eslovè, suec i romanès).
Obra gràfica
Es formà a la Llotja de Barcelona com a escenògraf. Fou un gran afeccionat a la fotografia i a les seves màquines. Als anys trenta feu de grafista, decorador, periodista i ninotaire signant Kalders, Pere d’A o Caldés en el Diari Mercantil, Avui, Mirador, Moments (1936-38), Meridià, Amic (articles), L’Esquella de la Torratxa i Papitu. Fou membre fundador del Sindicat de Dibuixants Professionals, i dissenyà la capçalera i la pàgina cultural del Diari de Barcelona (1933). El 1932 creà l’Editora Amateur Film CCC, de la qual es conserva un fragment de guió fet a mà i un tràiler escrit, una mena de paròdia del cinema de terror.
El 1939, quan s’exilià a Mèxic, feu de grafista i dibuixant, i muntà un estudi gràfic on col·laborà el seu cunyat Tísner fent publicitat. Fou copropietari de la impremta Cal-Fer, on creà un mètode de fotogravat que abaratia el cost i millorava els resultats, però no aconseguí interessar la indústria, ni la Kodak.
Bibliografia
- Aulet, J. (1984): “Introducció”, dins Calders, P.: Obra completa. Barcelona, Edicions 62, p. 5-26.
- Bath, A. (1987): Pere Calders: ideari i ficció. Barcelona, Edicions 62.
- Blay, P. (1993): Entrevista a Pere Calders, Cultura, núm. 45, p. 10-17.
- Cabré i Monné, R. (1997): Pere Calders o la passió de contar. Barcelona / Vic, Eumo / Universitat de Barcelona.
- Campillo, M. (1996): Casacuberta, M. i Gustà, M. (ed.): De Rusiñol a Monzó: humor i literatura. Barcelona, PAM, p. 107-120.
- Castellanos, J. i Melcion, J. (2000): Calders. Els miralls de la ficció. Barcelona, CCCB / Diputació de Barcelona.
- Corretger, M. (1998): “Pere Calders i Massimo Bontempelli: fonaments ideològics, estètics i constructius de la seva obra”. Catalan Review, 12, p. 37-59.
- Diversos autors (1984): “Pere Calders”. Gra de Fajol, 10, p. 8-47.
- Duran, M. i Puigtobella, B. (1996): “Pere Calders and his contemporaries”. Catalan Review, X, 1/2, p. 13-328.
- Gregori i Soldevila, C. (2006): Pere Calders: tòpics i subversions de la tradició fantàstica. Barcelona, PAM.
- Guzman Moncada, C. (2006): Un exilio horizontal. Pere Calders y México. Zapopán (Jalisco), El Colegio de Jalisco.
- Melcion, J. (1978): “Pròleg”, dins Calders, P.: Invasió subtil i altres contes. Barcelona, Edicions 62, p. 5-15.
- Melcion, J. (1980): Aquí descansa Nevares i altres narracions mexicanes. Barcelona, Edicions 62, p. 7-31.
- Melcion, J. (1986): Cròniques de la veritat oculta, de Pere Calders. Barcelona, Empúries.
- Melcion, J. i Balaguer, J.M. (1984): Pere Calders, després de passar quaranta anys de cara a la paret, Avui lletres, 27.06.1984.
- Pons, A. (1998): Pere Calders, veritat oculta. Barcelona, Edicions 62.
- Puig i Molist, C. (2003): Pere Calders i el seu temps. Barcelona, PAM.