i Càller | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Càller

Nom italià de la ciutat deCagliari (it), Nom llatí deCàralis
Nom italià de la ciutat deCagliari (it), Nom llatí deCàralis
Capital de la província homònima i de la regió autònoma de Sardenya, Itàlia.
Població: 
156.488 h
[est. 2011]

És situada a la desembocadura del Flumini Mannu, vora el golf de Càller. De clima temperat i sec, és el centre administratiu, econòmic i cultural de l’illa. Les indústries principals són la química, l’alimentària, la construcció de vaixells i la fabricació de ciment i maquinària. Altres recursos són l’explotació de la sal i la pesca. El port, molt actiu, exporta sal, suro, pells, formatge, minerals i vi. Té aeroport internacional. És el centre comercial de tota la Sardenya central i meridional. Centre d’ensenyament superior: Università di Cagliari, fundada el 1606, restaurada el 1764 i reformada el 1923; la biblioteca universitària conserva els volums del bibliòfil Montserrat Rosselló, del s. XVI. És seu arquebisbal; la catedral, gòtica, restaurada al s. XVII, conserva el mausoleu barroc (1675-86) del rei Martí el Jove, mort a Sardenya el 1409. A la casa de la ciutat hi ha el Tríptic dels Consellers, taula de Pere Cavaro (s. XVI). Fou un actiu centre impressor, el primer de l’illa (documentat el 1493), amb impremta fixa des del 1566 (la de Nicolau Canyelles), on eren impresos llibres en català encara el 1850 (Compendi de la Doctrina Cristiana). La llengua catalana hi fou oficial fins ben entrat el s. XVII, i del s. XIV al XVIII fou parlada o entesa pels seus habitants. Les armes de la ciutat, fins el 1766, foren les barres catalanes. Fou el principal taller monetari de Sardenya. S'hi fabricaren la major part de monedes d’or, d’argent o de billó sardes, fins el 1821 ( moneda calleresa). Habitada des d’època neolítica, fou fundada pels fenicis vers el s. VII aC. Fou un centre comercial important sota els cartaginesos (han estat descobertes prop de la ciutat importants necròpolis feniciopúniques). Des de la conquesta romana (després del 238 aC) fou la ciutat principal de l’illa, amb el nom de Caralis; d’aquesta època es conserva un amfiteatre. El port, base militar, tingué un actiu comerç de sal i de cereals. En caure l’Imperi Romà fou ocupada pels vàndals (455-633); transformada en seu arquebisbal, hi habitaven en exili els bisbes africans que no acceptaren l’arianisme. Passà al domini bizantí, i després dels triomfs musulmans a la Mediterrània occidental s’hi establí un govern autònom. Amb algunes terres de l’interior formà el jutjat de Càller; els jutges afavoriren el comerç amb donacions de terres als ciutadans de Pisa i als monjos de Sant Víctor de Marsella (s. XII i XIII). El tràfic de la sal fou motiu de lluita entre marsellesos i pisans. La penetració genovesa al nord de Sardenya es féu sentir també a Càller, per mitjà del jutge callerès Pere de Torres. Els pisans foragitaren els genovesos (1189) i ocuparen el territori, però s’inicià una lluita entre famílies pisanes que durà fins el 1258. La vida de la Càller pisana, centrada al barri del castell (el Castell de Càller), regida per uns cònsols i un parlament, fou novament orientada cap al comerç amb els ports mediterranis, entre els quals Barcelona. Quan Bonifaci VIII donà Sardenya en feu al rei català Jaume II (1297), els pisans reforçaren les fortificacions i construïren les torres de Sant Pancraç i de l’Elefant (1305-07), encara subsistents, i la del Lleó, desapareguda. L’infant Alfons, fill de Jaume II de Catalunya-Aragó, assetjà Càller (1324) i ocupà el Castell (1326), on, des de llavors, només habitaren catalans. Fou introduïda l’administració catalana, amb un governador i diversos oficials. Fins el 1354 el governador tingué el poder suprem de l’illa, compartit des de llavors amb el del governador del Logudor (cap de Càller). El municipi fou organitzat segons les institucions del de Barcelona. La ciutat sofrí freqüents epidèmies (deu entre el 1348 i el 1688) i un incendi que en destruí una tercera part (1388). Els jutges d’Arborea l’assetjaren el 1375, però fou alliberada per l’estol català. Hi foren celebrades corts de Sardenya el 1355, el 1421 i el 1481. Els jueus hi tingueren call des del s. XIII, però en foren bandejats el 1492. Al seu port es reuniren les flotes de les expedicions a Tunis d’Alfons el Magnànim (1432) i de Carles V (1535) i la dels sards que acompanyaren Joan d’Àustria i Lluís de Requesens a la batalla de Lepant (1571). Al s. XVI tingué lloc una controvèrsia amb Sàsser per la primacia de l’illa, que acabà amb el triomf de la seu calleresa. Els lloctinents o virreis, que havien substituït els antics governadors, residiren a Càller. Durant la Guerra de Successió, que dividí l’illa, Càller, partidària de Felip V, passà al bàndol austriacista després d’un bombardeig de l’esquadra anglesa (1708). Lliurada Sardenya a l’Imperi pel tractat d’Utrecht (1713), el cardenal Alberoni organitzà una expedició que assetjà la ciutat, la qual es rendí a Felip V el 1717, després d’una heroica defensa dirigida pel coronel català Jaume Carreres. Víctor Amadeu de Savoia, que incorporà Sardenya als seus estats pel tractat de Londres (1718), establí a Càller els seus virreis. Els partidaris de la Revolució Francesa provocaren avalots, però un intent de desembarcament francès fou rebutjat (1792). Durant l’ocupació francesa del Piemont, la cort savoiana es traslladà a Càller (1799). Durant el s. XIX foren millorats el port i les comunicacions. El progrés de la ciutat només fou interromput per la Segona Guerra Mundial, durant la qual sofrí violents bombardeigs dels aliats.

Col·laboració: 
MGA / JMA / MCo
Llegir més...