i Camarasa | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Camarasa

Sumari de l’article

Vista aèria de Camarasa
© Fototeca.cat
Municipi de la Noguera, al Marquesat.
Població: 
991 h
[2009]
Extensió: 
157 km2

Situació i presentació

El municipi de Camarasa, de 155,09 km2 d’extensió, limita amb els termes d’Àger, a l’W i al N, Vilanova de Meià, al N, Alòs de Balaguer i Cubells, a l’E, la Sentiu de Sió, Balaguer i Os de Balaguer (enclavament de Gerb), al S, i amb les Avellanes i Santalinya a l’W. Al N del territori principal del municipi hi ha l’enclavament de Rúbies, entre els municipis de Vilanova de Meià (E) i d’Àger (W), mentre que per tramuntana confronta amb Llimiana, del Pallars Jussà. El terme de Camarasa és situat a la zona de contacte entre la Depressió Central i els Prepirineus. Constitueix el centre de la zona que tradicionalment s’anomenava el Marquesat, ja que el marquesat de Camarasa centrava la jurisdicció d’una àmplia extensió de la Noguera. El terme tradicional tenia una extensió de 83,8 km2, però amb l’annexió de l’antic municipi de Fontllonga el 1970, d’una extensió de 71,7 km2, va passar a tenir la superfície actual.

L’antic terme de Camarasa era delimitat a tramuntana per la resclosa del pantà de Camarasa, a la Noguera Pallaresa, prop de la seva confluència amb el Segre. Aquest entra a l’antiga demarcació pel congost de Camarasa, entre la Serra Carbonera i la de Mont-roig, i circula de NE a SW. Aigua avall de la vila de Camarasa es troba el pantà de Sant Llorenç de Montgai. A llevant, l’antic terme a més de confrontar amb el municipi d’Alòs, limita amb el de Cubells, sota la collada de Boada i fins a les Quatre Creus. A migdia termeneja amb la Sentiu de Sió per la Carrerada i la Boga fins al Segre. A ponent confronta, en part seguint el curs del Segre, amb l’antic terme de Gerb (d’Os de Balaguer) i amb les Avellanes i Santalinya pel coll de Sant Llorenç; per la serra de Mont-roig (951 m), seguint la carena d’aquesta serra fins a la Noguera Pallaresa, limita amb l’antic municipi de Santalinya (les Avellanes i Santalinya). Altres accidents d’aquest sector són el tossal de Sant Jordi (679 m), la Serra Negra, la Serra Blanca i Monteró (579 m) a l’esquerra del Segre i el tossal de Sant Salvador (594 m) i la Coma de Nou a la dreta.

Les terres de l’antic municipi de Fontllonga s’estenen majoritàriament a l’esquerra de la Noguera Pallaresa, des del Pont Penjat i el barranc del Taulet (prop de l’estació de ferrocarril d’Àger), a tramuntana, fins prop de la central hidroelèctrica del pantà de Camarasa, i la confluència amb el Segre, a migdia. Comprèn, també, un sector a la dreta de la Noguera Pallaresa, el que correspon als antics termes de l’Ametlla de Montsec i d’Oroners, des del barranc dels Colls (vora l’estació d’Àger), seguint el barranc del Terentí i pel dret, sota Torres de Cas, al límit amb el municipi d’Àger. Aquest sector de la dreta del riu pertany morfològicament a la vall d’Àger. El termenal de llevant passa pels estreps més occidentals de la serra de Sant Mamet (la Cova de Senderó, 1 290 m; Montservó, 1 125 m, i el tossal de Tresvalls, 844 m), que separa aquestes terres de la conca de Meià.

El pantà de Camarasa fou construït el 1920 per La Canadenca. El pantà de Sant Llorenç de Montgai fou construït el 1935 per La Canadenca; la resclosa és uns 2 km al S del poble homònim. És dedicat sobretot a l’obtenció d’electricitat i, també són aprofitades les seves aigües per als conreus de regadiu. Vora el llac ha crescut una esponerosa vegetació de ribera que ha condicionat un important hàbitat per a una destacada fauna d’ocells aquàtics. Per aquest motiu la zona ha estat declarada reserva natural de fauna salvatge. A aquest pantà s’ha d’afegir la minicentral (1991) que la Companyia Mediterrània d’Energies va construir en el curs del Segre, vora la seva confluència amb el Noguera Pallaresa.

El municipi comprèn la vila de Camarasa, cap del municipi, els pobles de Sant Llorenç de Montgai, Figuerola de Meià, la Baronia de Sant Oïsme i l’Ametlla de Montsec, la urbanització de la Maçana, que reb el nom d’un despoblat, el llogaret de Sant Just, i els despoblats i antics llocs ddOroners, Montaspre, Merita, Palous, Valldarnàs i Monteró.

La principal via de comunicació del municipi és la carretera C-13 entre Balaguer i Tremp, anomenada del Doll, que passa per l’esquerra del Segre i té alguns trencalls que porten a diferents indrets del terme, com el que va a Fontllonga o el de Figuerola. Aquesta carretera connecta amb la C-12 provinent d’Àger a llevant de l’Ametlla de Montsec. La Noguera Pallaresa es travessa per una passera o Pont Penjat prop de Sant Oïsme (el 1114 és documentat el pont de la Noguera, per on passava el vell camí dels Terradets). Una pista forestal comunica el poble de Fontllonga amb Santa Maria de Meià, passant per Figuerola de Meià. Per la dreta del Segre passa el traçat del ferrocarril de Lleida a la Pobla de Segur, amb estació a Sant Llorenç de Montgai. L’Ametlla de Montsec té a prop l’estació d’Àger, ja dins dlaquest municipi veí, prop del Pont Penjat.

La població i l’economia

En el fogatjament de 1378 l’antic terme de Camarasa comptabilitzà 82 focs i el de Fontllonga, 62 focs; ambdós tenien 92 i 10 focs respectivament, el 1553. El 1381 el castell d’Oroners tenia 6 focs i el llogaret de Sant Just, 7 focs; ambdós del donzell Berenguer de Sosa, senyor també d’Oroners. Fins a la crisi del 1640 Camarasa tenia un centenar de famílies, però amb les dos guerres que s’esdevingueren, la població ( camarasins) es reduí a 285 h el 1718, si bé amb la recuperació econòmica del segle XVIII augmentà a 887 h el 1787; el terme figurava el 1857, amb el contingent de població més alt, 2 192 h. Fontllonga també incrementà el nombre d’habitants, passà de 216 h (1718) a 318 h (1787); el 1860 arribà el màxim de població amb 1.342 h. Tanmateix, fins a mitjans del segle XX, Fontllonga perdia habitants.

En el període 1887-1920, Camarasa minvà moderadament, però, el 1936 la població tornà a ascendir amb 2.035 h; a partir d’aquell moment la pèrdua d’habitants fou gradual. El nou municipi, amb l’agregació de Fontllonga, el 1970 indicava la mateixa disminució de població. Aquest darrer any hi havien 1.233 h, 1.019 h el 1981, 929 h el 1991, 875 h el 1999 i 926 h el 2005, any que confirmava un canvi de tendència demogràfica.

Tot i que les activitats agràries tenen un pes important en l’economia del terme, és el sector dels serveis el que presenta un nivell d’ocupació més alt. Les terres de conreu són en una gran part de secà, però l’extensió de regadiu és destacable. Els principals conreus són els cereals (ordi, blat de moro, blat), però també cal esmentar el farratge (sobretot alfals), les oliveres, els ametllers, la fruita dolça (pomeres, pereres, presseguers), els conreus industrials (gira-sol, colza) i les lleguminoses; més minoritaris són la vinya, les hortalisses i les patates. La Cooperativa Agrària de Camarasa, fundada el 1954, es dedica principalment a la mòlta d’oli i al proveïment de pinsos. Pel que fa a la ramaderia, hom cria majoritàriament bestiar porcí, oví, aviram i boví. Cal destacar també el notable nombre de ruscos, que denoten la importància de l’apicultura al terme.

El mercat setmanal es fa el dimecres. D’altra banda, en les darreres dècades del segle XX l’espeleologia, els esports d’aventura i aquàtics, la caça i la pesca han convertit el turisme en un dels principals sectors d’activitat en aquestes terres. Hom disposa de diversos tipus d’allotjament (càmpings, pensió, hostal).

La vila de Camarasa

La vila de Camarasa (321 m, 671 h el 2005) es troba a l’esquerra del Segre, al peu del turó dominat per l’antic castell de Camarasa i les restes de l’església romànica. En la descripció que Francisco de Zamora va fer d’aquestes terres el 1788 parla, entre d’altres coses, del pont romànic, segons la tradició d’origen romà, “de siete ojos, mal conservado y se cobra peazgo”; donà notícia també de l’església vella, encara sencera, i en ponderà la bellesa i els ornaments, però digué que pel fet que amenaçava ruïna s’havia bastit al pla la nova parròquia; també parlà dels nous ravals i carrers, ben pavimentats, de la cova del Tabac (on afirmà que els contrabandistes guardaven les tres espècies de tabac en pols malgrat les mesures del rei per a tancar-la), dels regadius amb aigua del Segre a través d’una sènia, de forns de calç i de guix, dels conreus (cereals, oliveres, hortalisses i també cànem), i de l’explotació del cuc de seda.

De l’antic castell de Camarasa resten unes torrasses malmeses i alguns murs. L’església primitiva de Sant Miquel, dalt el turó però al peu de la vella suda, fou bastida al segle XIII i, bé que l’estructura és encara romànica, té elements gòtics, com la volta del creuer; a més, té interessants arcuacions a l’absis. Al Museu Nacional d’Art de Catalunya, a Barcelona, es conserven uns capitells romànics que procedeixen d’aquesta església del castell de Camarasa.

El nucli urbà medieval davalla pels vessants fins al Segre i conserva alguns dels antics portals d’accés, com el de la Sitja o el que donava al Segre, i carrerons i cases antigues que li donen un caràcter típic. La nova església de la parròquia de Sant Miquel, dedicada a sant Antoni i sant Jordi, és obra del 1737; segons Zamora l’arquitecte s’anomenava Santamaria i era de Linyola. Dins l’estil propi de l’època, la portada és ornada per dos mitges pilastres i un frontispici triangular. L’altar major i la desapareguda estàtua de Sant Miquel eren obra del gran escultor barroc Lluís Bonifaç, autor del cor de la Seu Nova de Lleida i conservava també un altar del Roser, procedent de l’església primitiva. Dins la vila hi ha el convent del Sagrat Cor de Jesús.

Se celebra la festa major d’hivern per Sant Antoni Abat (17 de gener), diada en què es feien els tradicionals Tres Tombs. La festa major d’estiu es fa per Sant Jordi (23 d’abril i cap de setmana més proper); entre els actes es fa un aplec al santuari de Sant Jordi, situat a la Serra Carbonera (prop del cim del tossal homònim). Per les festes de Nadal s’escenifica un Pessebre Vivent.

Altres indrets del terme

Sant Llorenç de Montgai, Merita, Palous, Valldarnàs i Monteró

A la dreta del Segre, sobre el pantà de Sant Llorenç de Montgai, hi ha el poble que li dóna el nom: Sant Llorenç de Montgai (dit antigament Llorenç de Balaguer o de Montgai) que l’any 2005 tenia163 h. És situat a 290 m d’altitud, sota el coll de Sant Llorenç, per on passa el camí del santuari de Montalegre. L’actual església parroquial és dedicada a sant Llorenç. També hi ha l’antiga església romànica de Santa Maria del Castell, d’una sola nau capçada per un absis semicircular ornat interiorment amb un fris. La volta, sobre arcs torals, és lleugerament apuntada. A migdia té una arcada gòtica tapiada i sobre aquesta façana hi ha el campanar de paret. La capella de la Mare de Déu dels Dolors, a l’antic fossar, té una volta gòtica estrellada. Se celebra festa per Sant Llorenç, el 10 d’agost, i es fa un aplec a lmermita de la Mare de Déu del Castell el 25 de maig.

Prop de Sant Llorenç de Montgai, a ponent, hi ha la capella en ruïnes de Sant Cristòfol. L’antic lloc i castell de Monteró, a 574 m d’altitud, és a l’esquerra del Segre, davant Sant Llorenç. El despoblat de Merita, al S de la vila de Camarasa i de Monteró, a l’esquerra del Segre, sembla que desaparegué a la fi del segle XIV, durant la guerra del comte Mateu de Foix contra Joan I. El de Palous és una masia, al S del terme, damunt un tossal a l’esquerra del barranc de la Vall. El despoblat de Valldarnàs, que era al S de la vila de Camarasa, sembla que desaparegué entre els segles XIV i XV.

Fontllonga, Figuerola de Meià i la Maçana

El poble de Fontllonga (650 m, 19 h el 2005) era el cap de l’antic terme del mateix nom. És situat al vessant occidental de la Cabeçola (801 m), enlairat sobre el pantà de Camarasa. L’església parroquial de Sant Miquel de Fontllonga és romànica. És d’una nau, amb absis semicircular, i a tramuntana té una porta tapiada; la de la façana de ponent, amb un guardapols tot al voltant, és lleugerament apuntada. Damunt aquesta façana hi ha un campanar de torre d’època moderna. Sobre la porta hi ha una llarga espitllera. La festa major és l’últim cap de setmana d’agost.

Prop del pantà, a l’W de Fontllonga, hi ha la capella romànica de Sant Bernabé, dita popularment de Sant Marrambeu. En ruïnes, la nau té la volta esfondrada i l’absis és esberlat; conserva la porta a migdia.

El poble de Figuerola de Meià (770 m, 5 h el 2005) és enlairat, sobre un dels contraforts nord-occidentals de la serra de Sant Mamet. A la població, amb restes de la muralla, s’accedeix per un petit portal. Del conjunt d’edificis sobresurt una alta torre quadrada. L’església parroquial és dedicada a santa Eulàlia. El lloc era de la jurisdicció del priorat de Meià i al segle XIX formà municipi independent. Hom celebra festa major el 14 de setembre.

Al NE de Figuerola hi ha el santuari de Sant Joan Baptista, sobre un esperó (752 m) de la serra de Sant Mamet, i al N el de Santa Margarida, vora el camí de Sant Oïsme a Peralba. Ambdós santuaris estan en ruïnes però d’aquest darrer en resta una part de l’absis i del mur de migdia.

El despoblat de la Maçana (3 h el 2005) i la urbanització del mateix nom són a l’esquerra de la Noguera Pallaresa, al sector meridional de l’antic terme de Fontllonga. A la urbanització, a tocar de l’embassament, es van edificar algunes cases de segona residència. L’església de Santa Maria de la Maçana depengué durant molts anys de la parròquia de Fontllonga. El lloc fou conquerit per Arnau Mir de Tost.

La Baronia de Sant Oïsme, Oroners i Sant Just

A l’esquerra de la Noguera Pallaresa, sobre el pantà de Camarasa, al N del terme, hi ha el poble de la Baronia de Sant Oïsme (530 m, 11 h el 2005), dit també simplement Sant Oïsme o la Baronia. És a la sortida del pas dels Terradets, davant la vall d’Àger. Seguint la carretera del Doll, el lloc es destaca com un dels més bells paisatges de la contrada. El nucli és agrupat sota mateix del castell i de l’església. Celebra festa major per Sant Bartomeu (24 d’agost).

Aspecte del castell de Sant Oïsme
© CIC-Moià
Del castell de Sant Oïsme resta una magnífica torre rodona, de parets gruixudes, amb el portal elevat, les dovelles del qual manquen, i una finestra de mig punt a la part superior. L’església és dedicada a sant Bartomeu. És romànica i té una sola nau capçada per tres absis disposats en creu. Sobre el creuer hi ha un petit campanar de torre amb finestres geminades, i es cobreix exteriorment amb lloses de llicorella. Sembla que hom hauria d’identificar el castell de Sant Oïsme amb l’antic castell superior d’Oroners. El 1059 Arnau Mir de Tost donà la meitat del castell superior d’Oroners a l’església d’Àger. El 1200 Arnau d’Àger, fill de Bernat, vengué a l’església de Sant Salvador d’Oroners (que depenia d’Àger) el castell superior d’Oroners, la vila i els colons. El 1831 Sant Oïsme era de la família Sobies de Boatella, que també posseïa Oroners. Hom destaca també les ruïnes de la capella de Santa Eufèmia.

L’antic lloc i poble d’Oroners, situat a la dreta de la Noguera Pallaresa, és despoblat d’ençà que el pantà de Camarasa (1920) el negà en gran part amb les seves aigües. Es conserva, bé que en ruïnes, l’església parroquial de Sant Salvador d’Oroners, vora les cases més alzinades del poble; romànica i modificada posteriorment, és d’una nau, la qual té la volta esfondrada, i conserva també l’absis semicircular. Fins el 1783 l’església depengué de la de Sant Pere d’Àger. El lloc d’Oroners fou conquerit per Arnau Mir de Tost el 1048. El fet que ja de ben aviat s’esmentà, a més del castell d’Oroners, el castell superior o de dalt, fa pensar que en realitat aquest darrer es referia al que hom coneix com a castell de Sant Oïsme, situat gairebé davant Oroners però a l’altra banda del riu. El 1129 el castell d’Oroners fou cedit a l’abat d’Àger pel vescomte Guerau Ponç de Cabrera, en nom d’Arnau. El 1831 Oroners pertanyia a la família Sobies de Boatella. En un repeu de la cinglera que domina el despoblat d’Oroners hi ha el santuari troglodític de la Mare de Déu del Remei; és romànic i té un absis amb arcuacions i bandes llombardes.

Al NW d’Oroners, a la dreta del Riu Fred i dins la vall d’Àger, hi ha el llogaret de Sant Just. La seva església de Sant Just depengué de l’abadia de Sant Pere d’Àger des del 1048 fins al 1783. Actualment depèn de la parròquia de la Régola, del municipi daÀger.

L’Ametlla de Montsec i Montaspre

A la dreta de la Noguera Pallaresa, a l’extrem NW del municipi, dins la vall d’Àger, hi ha el poble de l’Ametlla de Montsec (750 m, 54 h el 2005), al peu del Montsec d’Ares, dividida en l’Ametlla de Dalt i l’Ametlla de Baix. És el nucli de població més important de l’antic terme de Fontllonga. L’Ametlla de Montsec celebra festa major l’últim cap de setmana de juliol.

El lloc de l’Ametlla i el de Montaspre (el castell, l’església i l’antic vilatge són situats al NW del poble), fou adquirit per l’abat Hug de Sant Pere d’Àger a Ramon Cortit el 1133 per 37 000 sous. A partir d’aleshores el lloc restà vinculat a la susdita abadia, que en detingué la senyoria; així, l’església de Santa Maria de l’Ametlla, amb la de Sant Miquel de Montaspre (dit a vegades Aspremont) és citada en la butlla d’Alexandre III que confirma les possessions del monestir. Ambdues esglésies apareixen entre les possessions de l’abadia el 1373, el 1648 i el 1806.

Els castells d’Oroners, de Sant Oïsme i de l’Ametlla foren conquerits per Arnau Mir de Tost el 1034 i reconquerits definitivament als sarraïns el 1048. A l’origen foren considerats territoris de la Vall d’Àger i de la senyoria del dit cavaller de Tost. Posteriorment, però, foren incorporats al feu de Fontllonga, que després de la mort d’Arnau Mir era un terme del vescomtat d’Àger. El 1330, però, Fontllonga amb el seu territori fou annexat a la senyoria jurisdiccional del marquesat de Camarasa.

L’enclavament de Rúbies i les restes arqueològiques

L’antic municipi de Fontllonga comprenia també el poble i antiga quadra de Rúbies, que forma encara avui un enclavament separat del sector principal del terme de Camarasa. L’antic terme de Rúbies s’estén a l’esquerra de la Noguera Pallaresa des de la sortida del pas dels Terradets (al límit amb el Pallars Jussà), pel Peladet (1 446 m), la Portella Blanca (1404 m) i el puig de Migjorn, al cim del Montsec de Rúbies. El termenal d’aquest enclavament segueix després fins prop de la Pedrera de Meià o de Rúbies (que és un dels jaciments de fòssils més importants; hi ha, a més, refugis prehistòrics i una fauna rica i variada). Al despoblat de Rúbies, situat sota el Sentinella, hi ha l’església de Santa Maria de Rúbies, romànica i modificada, d’una nau i un absis semicircular amb arcuacions llombardes que fou sobrealçat posteriorment.

A l’entrada del pas dels Terradets hi ha el lloc pintoresc de la font de les Bagasses. La capella de Sant Quirze de la Capallera, que resta en ruïnes, és també dins les terres d’aquest enclavament.

Les excavacions de Maluquer de Motes al Marquesat sobre la cultura hallstàttica i fins abans del 1945 semblen confirmar l’origen cèltic de la vila de Camarasa, poblada per una cultura precursora de la ibèrica que al segle IV devia ja formar part del poble ilerget. La resta més interessant és sens dubte la cova del Tabac, a uns 5 km de la vila i a la dreta del Segre, a 300 m sobre el nivell del riu, en un extrem de la serra de Mont-roig. Sembla que el nom prové d’una terra polsina similar al rapè que hom trobà entre vestigis humans, ceràmica i utensilis de sílex a les diverses cambres del refugi; la diversitat de tipus de ceràmica i de braçalets de petxina i la presència de pedres de molins denoten una pervivència de molts segles. Té una gran llargària, amb diverses galeries i cavitats. A uns 165 m de desnivell hi ha la cova de l’Escaleta, amb moltes galeries. A la cova dels Bous hom practica l’escalada.

Pere Sanahuja esmentà una sèrie de troballes ibèriques fetes el 1930 per l’escolapi P. Pubill i el Centre Excursionista Balaguerí al despoblat de Monteró, amb ceràmica del segle III aC, semblant al poblat del Mormur, a Balaguer (a més de la terrissa, s’hi trobaren molins de tronc cònic, monedes i objectes metàl·lics); hi ha restes de fortificació i abundants sitges d’obra.

En un tossal entre Camarasa i Sant Llorenç aparegueren fragments de ceràmica i sitges també ibèriques. Segons Pita, en unes excavacions clandestines fetes en la dècada del 1970 a l’església vella de Camarasa, aparegueren restes romanes i paleocristianes, i suposa que hi hagué una església visigòtica anterior a la dominació àrab.

La història

Tradicionalment, ha estat dit que Camarasa era una població més antiga que Lleida, i semblen confirmar aquesta asseveració les nombroses troballes arqueològiques del terme, d’origen cèltic segons Holder (provindria de Camaracum, com Cambrai). Cal remarcar alguns paral·lelismes amb la capital del Segrià: ambdues poblacions nasqueren sobre una altura dominant el Segre, alçaren una fortalesa que en l’època musulmana s’eixamplà tot abraçant la vila antiga i (com Balaguer) esdevingueren a mitjan segle IX una suda sarraïna contra els cristians de la Marca Hispànica.

El 1048 Arnau Mir de Tost havia conquerit la Vall d’Àger i, juntament amb el comte d’Urgell, pactà amb Ramon Berenguer I de Barcelona, el qual pressionà el rei de Lleida Yūsuf al-Muzaffar (dels Banū Hūd) perquè li lliurés els castells de Camarasa i Cubells (sense el talent pactista de Ramon Berenguer la conquesta de les dues places en una sola empresa militar, el 1050, no hauria estat possible). El comte de Barcelona donà la imponent fortalesa de Camarasa (amb enormes baluards, torres alçades sobre pronunciats desnivells i grans panys de muralles) a Arnau Mir de Tost i els dos comtes li atorgaren, a més, les tres quartes parts de les rendes del mercat de Camarasa, aviat d’importància comarcal. La senyoria feudal corresponia al comte d’Urgell, però la vila fou incorporada a les possessions del comte de Barcelona. En 1062-63 era castlà de la força de Camarasa, en nom de la comtessa Almodis de Barcelona, el cavaller Bernat Ramon de Camarasa, vinculat a la família comtal barcelonina.

L’anomenada marca de Camarasa continuà sota la senyoria dels comtes-reis, mentre que la potestat del castell era dels hereus d’Arnau Mir de Tost, Guerau i Ponç de Cabrera, i la castlania era del llinatge Camarasa-Alemany. El 1199 Pere I el Catòlic féu un conveni amb el vescomte d’Àger, Guerau de Cabrera, sobre unes propietats seves al castell de Camarasa que sembla que atorgà el 1204 al monestir de les Franqueses, i el mateix any Pere I atorgà a la seva filla Constança la senyoria de la marca de Camarasa, possessió confirmada (amb Cubells i altres llocs) per Jaume I el 1233 a la seva germana. Ja el 1247, el mateix Jaume I creà la batllia reial de Camarasa, centrada en el castell, la qual, ampliada per Pere II el Gran el 1279, s’estengué fins als castells d’Anya i Montmagastre a llevant, Gerb a migdia, les Avellanes i Santalinya a ponent i la Conca de Meià i l’Ametlla de Montsec a tramuntana, territori que esdevingué, amb Montgai, la vegueria de Camarasa.

Les cartes de poblament de la marca de Camarasa foren atorgades per Ermengol VII d’Urgell i Alfons I. Sota la protecció reial la població anà prosperant: s’establí el mercat, la fira, molins de farina, premses d’oli i forns de terrissa i de guix i es construí l’antic pont romànic de sis arcs sobre el Segre, que esdevingué un dels punts estratègics en les comunicacions de la Catalunya occidental, alhora que es refeia la fortalesa i es bastia la primitiva església romànica. El 1330 es creà la jurisdicció senyorial coneguda pel marquesat de Camarasa, obra d’Alfons III el Benigne, que substituí l’antiga batllia reial. Comprenia, a més de la vila titular, Cubells, Sant Llorenç de Montgai, Privà, Santalinya, Alòs, Vilanova de Meià, Fontllonga, Llimiana, Vernet, el Puig o Castelló de Meià, Anet, Fabregada i d’altres llocs que havien format part del comtat d’Urgell i del vescomtat d’Àger. Inicialment el marquesat fou donat a l’infant Ferran (fill d Elionor de Castella, dins la política que aquesta reina seguí d’afavorir els seus). A la mort d’aquest (1363), revertí a la corona i el 1368 Pere III el donà a l’infant Martí, que el 1392 l’atorgà a la seva muller Maria de Luna, aleshores duquessa de Montblanc. Aquesta posà en venda el marquesat; l’oferí a Pere d’Urgell per 50 000 florins, però Joan I li aconsellà que el vengués als paers de Lleida. El consell de Lleida comissionà a la cort Francesc Basset i Guillem Colom, que (amb les pressions de la vila a favor de la paeria lleidatana i contra el comte d’Urgell) aconseguirien la realització de la venda el 23 de març de 1396.

El marquesat tornà a la corona el 1414. La paeria de Lleida havia incorporat la vegueria de Camarasa com a sots-vegueria dins la vegueria de Lleida, d’on no sortí fins el 1719, i després passà a dependre del corregiment lleidatà (la vila fou inclosa, però, dins l’alcaldia major de Balaguer). El marquesat havia passat per venda a Alfons d’Avinyó, secretari d’Alfons IV el Magnànim, i el 1428 fou cedit al futur Joan II de Catalunya-Aragó. El 1458 fou venut al noble aragonès Lluís de Coscó, resident a Lleida; passà el 1543 a Diego de Cobos i, successivament, als Luna i Guzmán, als Manrique i finalment als ducs de Medinaceli. Al títol de marquès de Camarasa s’afegí el 1626 la grandesa d’Espanya.

La situació estratègica de la vila motivà conflictes en època de guerres. En la guerra dels Segadors fou escenari d’una important batalla entre el comte d’Harcourt, lloctinent de Catalunya, i el general Cantelmo, al servei de Felip IV de Castella (22 de juny de 1645), i la vila restà en poder dels francesos fins el 1652, malgrat haver sofert alguns setges. En la guerra de Successió, una columna francesa de 200 soldats que des de Balaguer anava (desembre de 1707) contra Camarasa caigué en una emboscada dels austriacistes.

Durant la guerra contra Napoleó la resistència de la vila el 1812 ocasionà algunes víctimes davant les tropes del governador Henriot i el sometent de la Marca actuà des de Balaguer a Àger (1809-14). També hi hagué enfrontaments en la primera guerra Carlina, com el del 1835, quan els carlins actuaven per la contrada a les ordres dels capitans Borges i Cortassa. En la segona, la dels Matiners, el general Contreras disposà la reconstrucció del castell de Camarasa i hi posà un destacament i actuà una companyia de miquelets local.

Col·laboració: 
TLlC / MxC
Llegir més...