i el Camp de Morvedre | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

el Camp de Morvedre

Sumari de l’article

Nom amb el qual també és conegutel Baix Palància

Comarca del País Valencià, a la regió de València.
Població: 
89.824 h
[2009]
Extensió: 
271 km2

Cap de comarca, Sagunt (58.287 h [2003]). La serra de la Calderona a l’W-SW i les derivacions de la serra d’Espadà (serra d’Almenara) al NW són les dues cadenes que delimiten la comarca i enclouen la vall del Palància al centre; les dues cadenes s’inicien perpendiculars a la costa i paral·leles entre elles; són derivacions triàsiques, de distribució i orientació sovint confuses, i amb elevacions considerables dins la comarca: a la serra de la Calderona, el Garbí (670 m) i la mola de Segart (565 m), i a les derivacions de la d’Espadà, la Creu de Quart (346 m). Els terrenys plans es distribueixen entre la plana costanera quaternària, formada amb les aportacions del Palància (i, a les valls de Segó, per dessecament de les marjals) i, al llarg de la vall del Palància, també per les aportacions d’aquest riu i emissaris. Aquesta disposició del terreny ha configurat tres zones diferenciades dins la comarca: el curs baix del Palància (o les Baronies), amb municipis que comparteixen les característiques del secà i l’horta al País Valencià, amb una considerable proporció d’erms, pinars i pasturatges, i amb una població estacionària o que tendeix a la regressió; la plana costanera, amb els municipis de la capitalitat i Canet de Berenguer, zona d’agricultura intensiva, i en certa manera prolongació de l’Horta, on predomina el tarongerar, amb alguna contribució del secà i el pinar-pasturatge, i amb una població de creixement lent i continuat i amb un nucli industrial important i modern; i, finalment, les valls de Segó (o Valletes de Morvedre), subcomarca amb elements de les anteriors però amb unes característiques pròpies; la cadena derivada de la serra d’Espadà l’envolta i protegeix contra tots els vents, excepte el de la mar; el clima és especialment benigne, i els cítrics s’hi troben en monocultura. La costa, rectilínia, dins el golf de València, no presenta cap accident notable, excepte la desembocadura del Palància, entre el Port de Sagunt i Canet de Berenguer, que forma un petit delta, i el cap de Canet, llengua de terra al·luvial; el litoral és pla, i a tot el llarg es formen les marjals (en gran part dessecades per a l’aprofitament agrícola i en part dedicades al conreu de l’arròs). L’únic riu és el Palància, de règim gairebé torrencial, amb un fort estiatge i sovint sec a causa de l’aprofitament exhaustiu de les seves aigües; també és emprat per a regar el petit barranc de les valls de Segó. Al Camp de Morvedre hi ha quatre Llocs d’Interès Comunitari (LIC), un dels quals, la Marjal dels Moros, s’emplaça íntegrament en l’espai de la comarca, al terme de Sagunt. Els altres tres són la serra de la Calderona, que es distribueix per les comarques del Camp de Túria i l’Alt Palància; el curs mitjà del Palància inclou el terme municipal d’Algar i la comarca de l’Alt Palància, i, finalment, la Marjal d’Almenara, que es distribueix per la Plana Baixa i pels municipis de Benavites, Quartell i Sagunt (Camp de Morvedre). Predomina la vegetació mediterrània meridional corresponent al domini de la màquia, de garric i margalló. Actualment les terres incultes solen ésser cobertes de brolles de romaní i bruc d’hivern, de garrigues i de bosc clar de pi blanc.

Camp de Morvedre El Palància al seu pas pel municipi d’Algar
© Fototeca.cat
El clima, menys plujós que el de la majoria de les comarques veïnes, afavoreix la persistència d’un cert nombre de plantes nord-africanes i bètiques, que tenen ací llur límit extrem cap al nord.

No hi ha dades de població per a èpoques anteriors al segle XIII, i amb seguretat només des del segle XVIII; al temps de la conquesta proliferaren els nuclis de poblament musulmà, que perduraren fins a l’expulsió del 1609, i els cristians es concentraren a la capital comarcal. Ja des del segle XV destaca la macrocefàlia de Sagunt (dita Morvedre des de l’edat mitjana), nucli urbà en contraposició amb un hinterland de població rural i disseminada. El 1609 el camp es veié despoblat (més de 1079 focs de moriscs, unes 4.885 persones, foren expulsats, xifra que en conjunt representà la pèrdua d’un 45% de la població total); el 1646 cap dels pobles moriscs no havia arribat a la població del 1602; els intents de repoblació foren llargs i costosos, i només al segle XVIII, en iniciar-se l’explotació sistemàtica de les terres i els conreus, el Camp retrobà l’antiga esplendor: 14.500 h el 1787, 5.700 a Sagunt. El segle XIX fou de lent creixement durant la primera meitat (1.900 h el 1860) i d’estancament durant la segona (1.900 h el 1900). L’impacte de la construcció del port de Sagunt el 1907 per a l’embarcament del ferro de Sierra Menera (Aragó) i, sobretot, la construcció de la planta siderúrgica el 1923, donaren un gran impuls a Sagunt amb l’aparició del nucli del Port de Sagunt, que aviat superà la població de la ciutat vella. El creixement demogràfic comarcal durant la segona meitat del segle XX fou molt ràpid fins a mitjan anys vuitanta (54.553 h el 1960, 61.573 h el 1970 i 69.600 h el 1981; és a dir, el 28% en 20 anys), i concentrat al municipi de Sagunt, però arran de la crisi industrial iniciada el 1975 es frenà considerablement i finalment s’estancà, àdhuc amb un lleu retrocés (70.728 h el 1991, 74.702 el 1996 i 74.149 h el 2001). El cap de comarca, que concentrava el 77% de la població comarcal, reflecteix fidelment aquesta evolució. L’altre municipi litoral, Canet de Berenguer, fou el que més cresqué en termes relatius (un 106% d’augment en 1981-2001). A l’interior, a les Valls del Segó (Benavites, Benifairó de les Valls, Faura, Quart de les Valls i Quartell) el creixement va ser més moderat: 15% en 36 anys (1960-96) i estancament el quinquenni posterior; als municipis del baix Palància (Albalat dels Tarongers, Alfara de la Baronia, Algar, Algímia de la Baronia, Estivella, Petrés, Gilet, Segart i Torres Torres) després d’un període de lleu regressió els anys 1960-80, l’augment, també lent i sostingut en conjunt, fou del 18% en 40 anys (1981-2001). El 2003 la població era de 76.862 h (283,5 h/km2), xifra que suposa un creixement absolut de 5 741 persones en el període 1991-2003. Sagunt (58.287 h), el cap comarcal, concentrava el 2003 el 75,8% de la població de la comarca. Per trams d’edat, l’11,9% del cens tenia menys de 15 anys, el 69,4% era població adulta i el 18,7% sobrepassava els 65 anys. El 2008 tenia 88.884 h, amb una densitat de 327,7 h/km2. A Sagunt hi residien 65.821 h, que equival al 74,1% de la població total de la comarca. Respecte de l’any 2003, el territori ha augmentat en 12.022 h, cosa que representa un increment del 15,6%. Quant a la seva estructura per edats, el 13,3% eren menors de 15 anys, el 69,4% tenien entre 15 i 64 anys, i el 17,3% eren majors de 65 anys. La immigració ha estat molt important (murciana, andalusa i aragonesa) en la formació del nucli del Port de Sagunt. Fora de la capital, cap municipi supera els 3.000 h.

Vista aèria de la ciutat de Sagunt, cap de comarca del Camp de Morvedre
© Arxiu Fototeca.cat
L’agricultura ocupà, des de la construcció del Port de Sagunt, un lloc cada cop més secundari en l’economia de la comarca. Dominada per la propietat directa i el minifundisme, el 1999, d’un total de 5.417 explotacions, 5.105 no superaven les 5 ha. Els conreus ocupaven aquest any 9.084 ha (33% de la superfície comarcal). El secà, residual, ocupava els vessants de les muntanyes comarcals i era dedicat sobretot a la vinya i les oliveres (2,5% de les terres); posteriorment s’estengueren els fruiters, els quals, dominats sobretot pels cítrics, en règim de regadiu, el 1999 ocupaven el 88% de la superfície conreada. Les valls de Segó i a Sagunt són les àrees on aquests conreus eren més abundants. La ramaderia és una ocupació encara més secundària que l’agricultura i sense importància econòmica; tradicionalment els pasturatges comarcals eren aprofitats durant l’hivern pels ramats de l’Alt Palància i d’Aragó. L’any 1999 se censaren 476 caps de bestiar boví, 4.370 d’oví, 20 de cabrú i 55.100 caps d’aviram. El Camp de Morvedre té una de les indústries més importants del País Valencià que arrenca de la desapareguda planta siderúrgica del Port de Sagunt, al voltant de la qual s’han desenvolupat altres activitats metal·lúrgiques i de construcció. La reconversió de la planta siderúrgica ha comportat la inactivitat de la part antiga i la pèrdua de més de la meitat dels llocs de treball; ha estat posat en marxa un pla de desenvolupament industrial alternatiu per a crear noves indústries. El 2001, el Camp de Morvedre absorbí el 24% de la inversió industrial efectuada al País Valencià i, d’aquesta proporció, més del 90% corresponia a la ciutat de Sagunt. Els subsectors més importants són la metal·lúrgia i la maquinària, l’alimentació i les begudes, la fusta, el suro i els mobles. L’activitat comercial se centra en Sagunt i en el Port. Sagunt ha estat i és un punt fonamental de les comunicacions del País Valencià, ja que d’aquí surt la via natural del Palància cap a Aragó. Per la costa, en direcció N-S passen per la capital la carretera, autopista i ferrocarril de València a Barcelona. Malgrat la situació litoral de la comarca, el turisme hi és poc desenvolupat (6 hotels i 2 càmpìngs el 2001).

La història

De la prehistòria a la romanització

Hi ha testimonis de nombrosos poblats de la cultura del bronze valencià: el pic dels Corbs, el Picaio i el Pardalot, al terme de Sagunt; els Terrers, La Murta, el tossalet de les Panses, la lloma del Saler, la muntanya de les Raboses i la muntanya Redona a Albalat dels Tarongers, etc. Des del segle V aC, en època ibèrica, el nucli urbà fou Sagunt, famós per la resistència contra Anníbal a la Segona Guerra Púnica, i la densitat de poblats ibèrics fou alta; destaquen el de la Riera, a Alfara de la Baronia (terme on hi ha també diversos forns de terrisser), el de Raboser, a Torres Torres. Hom ha atribuït a Gilet la seca de les monedes ibèriques amb la inscripció Gili, cosa no demostrada. La comarca fou el límit nord de la zona dels edetans. La romanització donà una gran embranzida a Sagunt, la jurisdicció de la qual s’estenia a bona part de la comarca, que es poblà de vil·les agrícoles; la crisi del segle III dC afectà notablement Sagunt i gran part de les vil·les.

De la conquesta fins avui

A partir de la reconquesta, al Camp de Morvedre s’instal·laren catalans procedents, probablement, de Montblanc i Barcelona, i a la resta de la vall (Alt Palància), aragonesos. La fixació del límit entre les diòcesis de Sogorb i de València a Àrguines, aigua amunt d’Algar, i els canvis de població subsegüents a l’expulsió dels moriscs, consagraren el límit lingüístic entre el català i el castellà, límit que la divisió provincial del 1883 aprofità per a delimitar en aquest sector les províncies de València i de Castelló. La unitat de la comarca es reflectí en la inclusió, ja des d’època musulmana, de tots els pobles del Palància fins a Algar i de la veïna vall de Segó en la jurisdicció de Morvedre; des de la conquesta catalana fou organitzat el terme de general contribució (o terme general) de Morvedre, dins el qual la vila tenia la jurisdicció baixa (excepte l’alfonsina i el terç del delme que pertanyia als pobles de senyoria); els pobles del terme estaven obligats a contribuir a les obres de fortificació de Morvedre. Aquest terme general coincidia amb l’actual comarca, llevat d’Algar, antiga senyoria de l’orde de la Mercè, vinculada, tanmateix, econòmicament, per l’existència dins el seu territori de l’assut de la séquia major de Morvedre. La formació de municipis independents de tots els pobles a partir de la Nova Planta (1707) es féu de tal manera que deixà dins el terme de Sagunt territoris marginals, molt allunyats de la vila; la divisió corregimental borbònica dividí també els pobles del Camp de Morvedre entre les demarcacions de València i de Castelló (a la qual foren atribuïts Quart, Quartell i Benavites, a més d’Algar).

Col·laboració: 
MMC
Llegir més...