i Canyelles | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

Canyelles

Municipi
Garraf
Canyelles
© Fototeca.cat
Municipi de Garraf, als darrers contraforts de la Serralada Litoral, al límit meridional de l’Alt Penedès.
Població: 
4.104 h
[2009]
Extensió: 
14 km2

Situació i presentació

Limita a l’E amb Olivella, al SE amb Sant Pere de Ribes, al S amb Vilanova i la Geltrú, a l’W amb Castellet i la Gornal i al N amb Olèrdola, aquests dos últims termes pertanyents a la comarca de l’Alt Penedès. Forma una cubeta envoltada per diverses elevacions, entre les quals es destaquen els puigs de Sant Miquel (358 m), Rodó i de l’Àliga (465 m), al N, o el Montgròs (358 m) al SE. Els terrenys són calcaris i cretacis a la muntanya i als fondals hi ha clapes del Miocè i el Quaternari (gredes argiloses).

La riera de Santa Digna, coneguda al terme com a riera de Canyelles, procedent d’Olèrdola, desguassa a la riera de Ribes ja dins el terme de Sant Pere de Ribes. De les muntanyes davallen diversos torrents que desemboquen a la riera de Canyelles, com el de Cal Deus, que ho fa per la dreta, a llevant del poble. Canyelles és ric en aigua subterrània i contribueix a assortir Vilanova. Hi ha fonts com les de Can Ferrer de Llacunalba, al SW del poble, i la de Cal Girabals, a llevant, i algunes codines o fonts cocó en les quals els degotalls omplen petits jubs, com la font de la Codina i el cocó del Bou. Hi ha un predomini de boscos i garrigues arreu del terme. El terme comprèn, a més del poble de Canyelles, cap municipal, un nombre important d’urbanitzacions esparses arreu del municipi (Califòrnia, Les Palmeres, Vora-Sitges, etc.). Travessen el terme antics camins de carro, que s’han millorat per poder arribar a les zones residencials. Travessa el terme de N a S la carretera C-15 d’Igualada a Vilanova i la Geltrú, que enllaça, prop del poble de Canyelles, amb la C-15B provinent de Sitges i Sant Pere de Ribes.

La població i l'economia

Les primeres dades de població (canyellencs) es remunten al fogatjament del 1358 on hi havia enregistrats 24 focs que baixaren a 11 el 1553. La població ha estat tradicionalment escassa, com ho demostra el fet que al final del segle XVIII encara no tenia ni 300 h. El 1820 hi havia un total de 330 h i durant la resta de la primera meitat del segle XIX es donà un increment considerable en el ritme de creixement que portà el municipi a doblar, gairebé, la població en el moment en què es realitzà el primer cens modern, el 1857. El procés es prolongà durant bona part de la segona meitat del segle fins que el 1887 s’assoliren els 647 h. A partir d’aquesta data la població inicià una davallada progressiva fins el 1950, en què registrà 361 h. El descens, però, semblà aturar-se durant les dècades del 1960 i el 1970, i en la dècada dels vuitanta i, sobretot, dels noranta, es reprengué l’evolució demogràfica positiva a conseqüència, en bona part, de la proliferació de segones residències. El 1991 la població era de 730 h, el 2001 de 2 158 h i el 2005 de 3 127 h.

El total de terres conreades al terme és important. Hi ha un predomini dels conreus dedicats a la vinya, encara que també es poden trobar petites extensions d’hortes i farratge. Cap a la segona meitat de la dècada del 1990, la dedicació ramadera es basava especialment en l’aviram.

La indústria té una gran importància en el conjunt econòmic del terme, especialment el sector químic. El sector de la construcció també hi té una representació notable, però cal dir que una part important de la població treballa en el sector dels serveis.

El poble de Canyelles

El poble (3 440 h el 2006) de Canyelles es troba a 142 m d’altitud, en un turonet, arrecerat rere el castell i la contigua església parroquial de Santa Magdalena.

Les restes del castell que es conserven daten del segle XV, són fonamentalment una torre, de planta circular, i un fragment de muralla amb cinc merlets. La façana contigua a l’església, amb la qual forma angle, té un porxo amb dos arcs escarsers, damunt del qual hi ha un terrat. La documentació relativa al castell és molt escassa, a causa dels diversos saqueigs i de l’incendi que es produí el 1936. L’edifici és esmentat per primer cop el 1478, com a propietat de mossèn Francí de Ferrer, cavaller de Tarragona. L’església és un edifici de planta rectangular, d’una nau amb capelles laterals i coberta de quatre vessants, de teula. La façana té una porta d’accés rectangular, amb dovelles de pedra i un escut damunt la clau central de la llinda pertanyent al baró de Canyelles. Sobre el portal, al qual s’accedeix per una escalinata de pedra, hi ha una obertura circular que il·lumina la nau. El campanar és situat a l’esquerra, té dues obertures d’arc de mig punt per a les campanes i un rellotge. L’església és documentada des del segle XVII, que fou erigida com a parròquia (1627) i s’independitzà de la de Sant Miquel d’Olèrdola. El conjunt format pel castell i l’església fou restaurat el 1858 per Ramon de Bouffard, aleshores baró de Canyelles.

Els carrers davallen fins al nivell de la carretera. A mitjana alçada hi ha la plaça de l’Ajuntament, amb la casa del comú reconstruïda el 1933. Al carrer Major destaca Can Saba, casal que fa cantonada amb el carrer del Corraló; és format per un edifici principal, diversos cossos afegits i un jardí. L’edifici és de planta baixa i un pis, amb coberta de dos vessants, de teula. La façana principal presenta un portal d’arc de mig punt, adovellat, de pedra, diverses obertures distribuïdes irregularment emmarcades en pedra i una finestra gòtica amb mainell i un capitell decorat amb motius relatius a la vinya. Hom creu que podria ser la figura heràldica de Berenguer de Savit, gendre de Bertran de Canyelles. La casa ha estat restaurada.

L’antic raval de les Cases del Xum, format a migdia del poble, a l’W de la carretera de Vilanova, abans d’accedir a la pujada de Canyelles, resta integrat dins el que es considera nucli urbà del poble.

El 1966 s’inauguraren tres fonts públiques dedicades a tres personatges del llinatge Canyelles, que sembla originari del poble: Bertran de Canyelles (segle XIII), conseller de Jaume II i veguer del Penedès i de Montblanc, Pere de Canyelles (segle XIII), frare dominicà orientalista i missioner que féu apostolat a València i a Tunis i Tomàs de Canyelles (segle XIV), secretari escrivà de Pere III. Una quarta font fou dedicada a la Mare de Déu, a la placeta del seu nom. El tipisme de la població ha captivat els paisatgistes, entre els quals destaca l’impressionista Joaquim Mir, seguit per una llarga nòmina de pintors penedesencs o forans.

La festa major se celebra al juliol, en honor de santa Magdalena, i la festa major petita al setembre.

Altres indrets del terme

Els antics veïnats de les Masies de Dalt i de les Masies de Baix, coneguts també com els Giravalts de Dalt i de Baix, incloïen 27 masos al començament del segle XX, una bona part dels quals han quedat deshabitats o en estat ruïnós, llevat d’alguna casa convertida en nucli d’urbanització.

L’antic veïnat de Llacunalba s’esmenta ja el 1002 (“ Laccuna Alba vel Canellas ”), en una donació a Sant Cugat del Vallès, cosa que fa pensar que Llacunalba fou el primer lloc poblat del terme. El topònim de Llacunalba s’ha conservat unit a la masia de Can Ferrer, prop de la carretera de Vilanova, passat el revolt de la font de la Codina, però l’indret ha canviat de fesomia ja que es troba integrat dins de la urbanització dita de les Palmeres.

Arreu del terme hi ha nombroses urbanitzacions. Les Amèriques, a l’E del municipi, que s’estén també pel terme de Sant Pere de Ribes, Califòrnia, al S, i la Muntanya del Mar, també al sector meridional, a tocar del terme de Vilanova i la Geltrú, són, de fet, les més importants, però també destaquen Can Roca, Selva Maravillas i Vora-Sitges, entre d’altres.

La història

El primer esment conegut del lloc de Canyelles és del 992 com a límit de Viladellops; formà una quadra del gran terme d’Olèrdola, de la parròquia de Sant Miquel. Al segle XIV la quadra de Canyelles era possessió dels Marquet, ciutadans de Barcelona, amb 29 focs. Sembla que el castell fou una obra tardana; s’esmenta a partir del 1478 en possessió de Francí de Ferrer, cavaller de Tarragona. La parròquia de Santa Magdalena s’independitzà de Sant Miquel el 1627 en virtut d’una concòrdia entre el baró Joaquim de Terrer i la comunitat de Vilafranca (s’afegiren a la nova parròquia els masos de Girbals i del Caldori); l’església era del patronat del baró i així fou fins el 1955 (que s’extingí en declarar-se el baró en lloc ignorat).

La seva situació entre les viles del Maresme del Penedès i la capital de la vegueria féu que el poble es ressentís dels conflictes bèl·lics; així, el 1714 patí les represàlies dels filipistes i durant la guerra del Francès tingué gairebé sempre guarnicions d’un exèrcit o altre. Durant les guerres carlines, els voltants de Canyelles eren el lloc preferit per a les emboscades contra els transports de tropes o de viatgers; un capitost carlí conegut per Jaume Soler de Canyelles hi morí en combat el 1875. El 1886 hi hagué una autèntica revolta popular contra els recaptadors de contribucions, poc abans de la qüestió rabassaire, que tingué força incidència en un terme que havia fet del conreu de la vinya la principal font de treball i riquesa. El 1861 caigué dins el terme un aeròlit, prop la masia de la Casa Nova (els trossos anaren a diversos museus, entre els quals el Museo de Historia Natural de Madrid). Vora el puig de les Forques, prop del terme de Vilanova, al camí del Corral Nou, s’ha trobat ceràmica iberoromana.

Col·laboració: 
FTM
Llegir més...