i Cap Verd | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

Cap Verd

Nom oficial deRepública de Cabo Verde (pt)
Estat
Cap Verd
Nom oficial deRepública de Cabo Verde (pt)
Vista de Mindelo (Cap Verd)

Estat insular de l’Àfrica, a l’oceà Atlàntic, format per l’arxipèlag homònim, situat uns 500 km a l’W de Dakar, Senegal; la capital és Praia, a l’illa de São Tiago.
Població: 
504.000 h
[est. 2012]
Extensió: 
4.033 km2

La geografia

La geografia física

Les illes, en nombre de 10 (Santo Antão, São Vicente, Santa Luzia, São Nicolau, Sal, Boa Vista, Maio, São Tiago, Fogo i Brava), a més de nombrosos illots, són d’origen volcànic i presenten un aspecte muntanyós; el cim culminant és Pico (2 830 m alt.), a l’illa de Fogo. El clima és càlid i sec (25°C de temperatura mitjana i 437 mm de pluja anuals a Praia).

La geografia econòmica i l'economia

El principal recurs econòmic és l’agricultura: cafè, blat de moro, cocos, batates, canya de sucre, mandioca, en general per a l’alimentació, i sobretot, les bananes, conreus regats al fons de les valls i destinats a l’exportació. Hi té també importància la pesca (crustacis, sobretot, i tonyines) i la indústria conservera que en deriva. La pesca és l’únic subsector primari amb un futur clar, car els subsectors pateixen de la manca de pluges, lògica en unes illes properes al tròpic i batudes per vents secs, que ajuden a erosionar els sòls seminús. Hom intenta de resoldre la situació amb l’extracció d’aigües freàtiques, que permeten de regar els bons sòls volcànics arrecerats, i amb la repoblació forestal. En el sector industrial, a part les indústries originades per la pesca, té més importància la construcció (infraestructura d’obres públiques i de turisme) que les manufactures. Hom ha començat d’explotar pedreres de putzolana per a l’exportació. Modernament, les illes són escala freqüent de les línies aèries i marítimes de l’Atlàntic; Mindelo i Praia tenen els ports més importants. L’aeroport transoceànic és Espargos, a l’illa de la Sal, escala freqüent en les línies d’Europa a Sud-amèrica. El comerç exterior és molt desequilibrat, car les exportacions són més de vint vegades inferiors a les importacions. Aquestes han de fornir el 90% dels aliments i tot el petroli, que és l’única font d’energia. Per això les importacions que pugen més són les d’origen mineral, seguides per queviures i altres productes vegetals, maquinària i material elèctric i material de transport. L’exportació se centra en tres productes: peix, sal i bananes. Els principals proveïdors són Portugal, els Països Baixos, la Gran Bretanya i els Estats Units d’Amèrica. L’únic client important és Portugal. Malgrat tot, la renda per habitant fa del Cap Verd el vuitè estat de l’Àfrica Occidental, darrere Ghana i davant el Togo. Això s’explica per les transferències dels emigrants (que tripliquen la població del país) i, sobretot, per l’ajut exterior, que li arriba de Portugal i la resta de la Unió Europea i d’altres estats. Segons l’índex de desenvolupament humà ocupà el 91è lloc del món. La unitat monetària és l’escut de Cap Verd, convertible amb l’escut portuguès des del 1998.

La geografia humana i la societat

La densitat de població de l’estat és de 108 h/km2. La taxa de natalitat és del 30,8‰ (1999), i la de creixement natural, del 23,2‰. Ètnicament, el 71% de la població és mulata de negre i portuguès, el 28% negra i l’1% blanca. La llengua oficial és el portuguès, però els indígenes parlen un dialecte crioll, ple d’elements lingüístics africans. La religió majoritària és el catolicisme, practicat pel 96% de la població. República independent des del 5 de febrer de 1975, la primera constitució fou aprovada el 1980 i el 1992 hom n'aprovà una de nova. Cap Verd és una república; la legislatura consisteix en una assemblea nacional unicameral, els 72 membres de la qual són elegits per cinc anys. El president de la república és elegit cada quinquenni per l’assemblea nacional. Cap Verd és membre de l’ONU, de l’OUA i de la CEDEAO, i és associat a la Unió Europea.

La història

Les illes de Cap Verd foren explorades per navegants al servei de Portugal, primer per Alvise Ca da Mosto (1456), i posteriorment (1460) per Diogo Gomes i António da Nola. Alfons V de Portugal les cedí al seu germà Ferran, a la mort del qual (1470) revertiren a la corona. Joan II les donà al príncep Manuel, que pujà al tron el 1495 i les incorporà definitivament a la corona. Després del descobriment d’Amèrica es convertiren en un dels centres més importants del tràfic d’esclaus. D’ençà de la dècada del 1950, els independentistes de l’arxipèlag anaren units amb els de la Guinea portuguesa (ara Guinea Bissau), tot formant el Partido Africano da Independência de Guiné e Cabo Verde (PAIGC). Guinea Bissau assolí la independència el 1974, i Cap Verd l’obtingué el 1975. Aristedes Pereira, secretari general del PAIGC, esdevingué el primer president de l’estat. Després del cop d’estat produït a Guinea Bissau el 1980 hom s’allunyà del seu veí continental, rebutjà constitucionalment (1981) una futura unió amb ella i convertí (1981) el PAIGC en Partido Africano da Independência de Cabo Verde (PAICV). L’alliberament de l’ex-president de Guinea Bissau, Luis Cabral, contribuí a restablir les relacions entre ambdós països des del 1982. Aquest mateix any, hom constatà alguns avalots arran de la nova legislació de reforma agrària. El Partido Africano da Independência de Cabo Verde (PAICV), abans de Guinea y Cabo Verde (PAIGC), i el seu líder Aristides Pereira foren confirmats en el govern en les eleccions de desembre del 1985-gener del 1986. La reputació de no-alineament i d’independència feu de les illes del Cap Verd un país privilegiat amb vista a la celebració de conferències internacionals. El 1985 hom acceptà d’acollir diversos membres d’ETA deportats per l’Estat espanyol. Sota la pressió de l’oposició, el PAICV es veié forçat a anunciar eleccions legislatives i presidencials mitjançant sufragi universal. Les primeres (gener del 1991) donaren la victòria al Moviment per la Democràcia (MPD), i les segones, celebrades el febrer, situaren al capdamunt de l’estat Antonio Mascarenhas Monteiro, ex-jutge del Tribunal suprem. El Moviment per la Democràcia (MPD) impulsà la liberalització econòmica i una reducció dràstica del nombre de funcionaris. Però aquestes mesures no tingueren l’efecte desitjat: pocs capitals estrangers invertiren al país, l’atur es disparà i els serveis socials es degradaren. Cap Verd, tot i el suport econòmic dels EUA, veié agreujada la seva dependència de les trameses de divises dels 700 000 emigrants. La política de l’MPD ocasionà un fort desencant, que es féu patent amb l’aparició de dissidències al si del partit, però tot i així no es formà cap alternativa sòlida al moviment oficialista: el cap d’estat, Antonio Mascarenhas Montero, fou l’únic candidat en les eleccions presidencials del 1996. Els darrers anys de la dècada dels noranta, el govern de Cap Verd intensificà els seus esforços cap a la integració en l’espai lusòfon i un major tracte amb les institucions financeres internacionals. Així, vinculà la seva divisa, l’escut capverdià, a l’escut portuguès, mitjançant un sistema de canvi fix, i també signà tractats comercials i de lliure circulació de persones amb Angola. D’altra banda, després d’haver-se negat en un principi a aplicar els plans d’ajust estructural requerits pel Banc Mundial, es mostrà més sol·lícit en la reforma estructural en canvi de crèdits. Aquests crèdits es destinaren, juntament amb altres fons rebuts de la Unió Europea, a l’expansió de la capacitat del seu port i aeroport, la modernització de la flota pesquera i la indústria de processament del peix. D’aquesta manera, Cap Verd es convertí en un dels països amb més ajuts internacionals per capita del món (bé que eren condicionats a un programa de liberalització consistent sobretot en la privatització i la contenció de la despesa pública) i, malgrat la feblesa del sector agrícola, el turisme, la pesca i les divises dels emigrants contribuïren a un creixement considerable al llarg dels anys noranta. Carlos Veiga, líder del Moviment per a la Democràcia, fou reelegit el 1996, però el 2001 guanyà les eleccions generals el PAICV i el seu líder, Pedro Pires, esdevingué president del país. El nou govern accelerà les reformes econòmiques: introduí l’impost del valor afegit (2004) i encetà un pla de privatització d’empreses. En les eleccions del gener del 2006, el PAICV) s’imposà de nou al MPD, i obtingué 41 dels 72 escons al parlament. Un mes després, Pedro Pires (PAICV) fou reelegit president, amb el 51% dels vots. En les municipals del 2007, l’MPD obtingué les dues principals ciutats, Praia i Mindeto, cosa que reforçà el bipartidisme. El creixement econòmic sostingut elogiat per l’FMI i derivat del turisme, unes finances austeres i les transferències dels emigrants —que suposen el 20% del PIB— no revertiren en benestar social —un terç de la població està en la pobresa i hi ha un elevat índex d’atur—. Tot i així, des del 2008 Cap Verd ja no és inclòs dins el grup dels països menys desenvolupats.

Llegir més...