i Pere Miquel Carbonell i de Soler | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Pere Miquel Carbonell i de Soler

Signe de Pere Miquel Carbonell i de Soler en un registre de signes autògrafs dels diversos escrivans reials
© Fototeca.cat
filosofia filos i història hist
Historiador i humanista.
Barcelona, 1434 — Barcelona, 1517

Fou nomenat per Alfons IV de Catalunya-Aragó (1458) notari públic, i per Joan II (1476), arxiver reial i escrivà de la seva casa. Era cosí de l’humanista Jeroni Pau i amic de l’ardiaca Lluís Desplà i del protonotari Joan Peiró. En les crisis constitucionals que agitaren la Catalunya de la segona meitat del segle XV mantingué el punt de vista de la Biga, fou reialista fervent i panegirista de la inquisició. Afeccionat a les lletres clàssiques, reuní una notable biblioteca, copià (era un remarcable i envanit cal·lígraf) i anotà ell mateix molts dels seus còdexs (que contenien el seu inconfusible exlibris) i, fins i tot durant el setge de Barcelona per Joan II (1472), s’aplicava a transcriure críticament Sal·lusti. Entusiasta de la transformació produïda en la cultura catalana des de mitjan segle XV, rebutjà una gran part de la tradició cultural anterior. Preocupat, tanmateix, per la llengua catalana, hom li deu les Regles d’esquivar vocables o mots grossers o pagesívols, de les quals fou probablement l'autor únic, i és autor també de moltes cobles en català i d’una Dansa de la mort adaptada del francès, de poca qualitat literària i seguint encara les normes de la Gaia Ciència. Sostingué relació literària amb els juristes Francesc Casa-saja i Joan Vilar, amb el bibliòfil Guillem Fuster i amb els humanistes Antonio i Alessandro Geraldini, Teseu Valentí i Jeroni Pau. El càrrec d’arxiver l’allunyà, però, dels estudis clàssics i el decantà vers els històrics. La seva primera obra historiogràfica sembla ésser una relació minuciosa, en català (malgrat el títol llatí), de la malaltia, mort, exèquies i enterrament de Joan II, manada fer pel fill d’aquest, Ferran, el 1479. Compongué, en llatí, De viris illustribus catalanis suae tempestatis, quinze biografies breus d’erudits dels Països Catalans. El 1495 començà la seva obra més extensa, Cròniques d’Espanya. El 1496 escriví, per ordre de Ferran II, una Genealogia dels comtes reis catalans, i el 1507 féu una extensa addició, en llatí, a la Genealogia regum Navarrae et Aragoniae et comitum Barchinonae de Jaume Domènec; en tots dos texts inclogué Bernat de Septimània com a primer comte de Barcelona. El 1516 acabà un recull, comentat en català, de processos de la inquisició a Barcelona, corresponents als anys 1487-1507: Liber descriptionis reconciliatonisque purgationis et condemnationis haereticorum, la font més important per al coneixement dels judaïtzants. Deixà també un recull d’inscripcions llatines de Roma, Barcelona i Tarragona, facilitades segurament en gran part per Jeroni Pau, un Episcopologi de Barcelona i un text curiós, De la conservació e duració de la ciutat de Barcelona, el qual parafraseja i modifica un conegut judici sobre la ciutat, atribuït a ‘Alī Rafal. Escriví també Super factis templariorum, obra perduda i un manuscrit sobre coneixença de les monedes intitulat Memoriale privilegiorum et concesionum factorum super moneta. El seu fill Francesc Carbonell (Barcelona 1461 — ?), notari públic i arxiver (1483), el substituí progressivament (especialment des del 1510) a l’arxiu reial i el succeí en el càrrec a la seva mort. El càrrec passà al seu fill Francesc Miquel Carbonell per privilegi de Carles V (1519).

Col·laboració: 
MCA / EDG
Data de revisió: 
2014-11-19
Llegir més...