i Carles I d’Anglaterra | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Carles I d’Anglaterra

Carles I d’Anglaterra (1628), per Daniel Mytens
© Royal Collection Trust 2012, Her Majesty Queen Elizabeth
història hist
Rei d’Anglaterra, Escòcia i Irlanda (1625-49), fill i successor de Jaume I.
Dunfermline, Escòcia, 1600 — Londres, 30 de gener de 1649

El 1625 es casà amb la catòlica Enriqueta de França, germana de Lluís XIII. Defensor dels drets de la monarquia, derivats del seu origen diví, Carles I estigué constantment en conflicte amb el parlament, format a la Cambra dels Comuns per representants de la burgesia comerciant interessada a controlar el poder polític. Els motius religiosos (la pugna del monarca per imposar l’anglicanisme a puritants i a presbiterians, les sospites de complicitat amb els catòlics) foren un altre factor de tensions.

En no aconseguir els subsidis necessaris per a la consecució dels seus objectius (formació d’un exèrcit permanent sota control reial, empreses exteriors contra Espanya i França), dissolgué el parlament dues vegades (1625 i 1626) i en convocà un de tercer (1628), el qual obtingué la Petition of Right . Poc temps després el duc de Buckingham, favorit del monarca, fou assassinat. Carles I dissolgué encara el parlament (1629) i governà fins el 1640 com a rei absolut, servint-se d’un Consell Privat i especialment dels seus assessors en matèria política i religiosa, el comte de Strafford i el de Williamland. L’establiment del Ship Money (1634), impost per al manteniment de l’armada, i la imposició de la litúrgia anglicana a Escòcia (1637) foren fites d’aquest període. La unió de l’oposició presbiteriana (National Covenant) i les guerres entre Escòcia i Anglaterra (1638-39 i 1640-41) contribuïren a preparar la guerra civil ( Anglaterra ).

El 1640 Carles convocà el parlament per demanar subsidis, però el dissolgué aviat. Aquest Parlament Curt (abril-maig 1640) anà seguit del Parlament Llarg (a partir del novembre del 1640), durant el qual l’oposició al monarca, dirigida per Pym, assolí la destitució i el processament dels principals col·laboradors del rei i imposà a aquest la renúncia a poder dissoldre el Parlament sense el consentiment del mateix organisme. El rei decretà aleshores l’empresonament de diversos caps de l’oposició, mesura que originà l’aixecament de Londres, i l’obligà a fugir de la capital. Amb el monarca s’agruparen els membres de la noblesa, mentre comerciants i petits propietaris rurals seguiren la causa parlamentària. Els parlamentaris, sota la direcció militar de Cromwell, assoliren victòries decisives a Marston Moor (1644) i a Naseby (1645). El rei, refugiat a Escòcia (1646), fou lliurat al Parlament (1647). Carles I intentà encara d’aprofitar les dissensions sorgides entre el Parlament i Cromwell per a negociar un acord amb els parlamentaris moderats, però l’exèrcit es féu amo de la situació i, després de purgar el Parlament (1648), jutjà el rei i el condemnà a mort. Fou decapitat a Whitehall (Londres) el 30 de gener de 1649.

Col·laboració: 
EsC
Llegir més...