Jaume I d’Anglaterra

(Edimburg, 19 de juny de 1566 — Londres, 27 de març de 1625)

Rei d’Escòcia (Jaume VI: 1567-1625) i d’Anglaterra (1603-25), fill de Maria I i d’Enric Stuart.

Feble de caràcter i de salut, deixà el govern a les mans de diferents privats (Moray, Marton, Lennox), que no impediren les lluites entre les diverses faccions de la noblesa. El 1582 fou raptat pel partit protestant, però fou alliberat l’any següent. El 1585, amb l’ajut d’Elisabet I d’Anglaterra, tingué un èxit relatiu en la lluita contra el faccionalisme i les prerrogatives dels barons escocesos. Vacil·lant en la polèmica entre catòlics i protestants i temorós de perdre l’ajut d’Elisabet i l’oportunitat de regnar a Anglaterra en morir aquesta, no feu res per a salvar la vida de la seva mare, que fou executada el 1587.

Ja rei d’Anglaterra, la seva convicció de l’origen diví de l’autoritat reial l’enemistà així amb els catòlics com amb els protestants. Els catòlics, descontents en veure rebutjats tots els intents d’intervenció papal, dugueren a terme la conjura de les Pólvores (1605). Els protestants puritans, partidaris de la primacia de l’Església anglicana sobre l’Estat, també foren contrariats i perseguits. Jaume I no fou capaç d’entendre mai la funció del Parlament, el qual dissolgué en diferents ocasions. S’envoltà d’escocesos, que foren afavorits amb càrrecs i donacions. El seu privat Buckingham es feu especialment insuportable als anglesos, cada dia més desconfiats davant la idea d’unir ambdós països. En política exterior, Jaume I s’aproximà a les potències catòliques, com Castella. Feu traduir la Bíblia a l’anglès (1611), versió considerada oficial per l’Església anglicana.