Fill segon de Felip III de França i d’Elisabet d’Aragó. El seu besoncle Carles I de Nàpols assolí amb intrigues que el papa Martí IV li fes donació, a Roma, dels estats de Pere II de Catalunya-Aragó i l’en coronés rei (1284); d’altra banda, incità el seu pare Felip III contra Pere II. Al costat del seu pare entrà a Catalunya amb la fracassada expedició del 1285, l’anomenada croada contra Catalunya . A França i a Llers fou de nou coronat sobirà de la corona catalanoaragonesa; irònicament, Desclot i Muntaner l’anomenaren “rei del xapeu”. Renuncià definitivament a les seves pretensions pel tractat d’Anagni (1295). Cridat pel papa Bonifaci VIII, passà amb un exèrcit a Itàlia; fou proclamat senyor de Florència (1301-02). Ajudà Carles II de Nàpols contra Frederic II de Sicília, fins que la pau de Caltabellotta (1302) posà fi a la lluita per Sicília. Tornat a casar, amb Caterina I de Courtenay, emperadriu titular de Constantinoble, es féu proclamar emperador per Bonifaci VIII. En les seves infructuoses gestions per obtenir l’imperi, Bernat de Rocafort i els seus almogàvers passaren al seu servei (1307-10). Es distingí en les expedicions militars dels reis francesos contra Flandes, Guiena i Lió (1310). Es posà al capdavant de la reacció feudal contra el superintendent Enguerrand de Marigny (1324). Fou pare de Felip VI, que entronitzà a França la dinastia dels Valois.