Ingressà a l’Escuela Naval el 1918, on es diplomà. Participà en la campanya del Marroc (1924-26) i, després d’uns anys de servei a la secció de submarins de l’armada, exercí com a professor a l’Escuela Naval. En esclatar la Guerra Civil (1936) es refugià a les ambaixades de Mèxic i de França; s’incorporà a la zona del general Franco el 1937 i participà en l’ofensiva naval del bàndol franquista al golf de Biscaia. El 1941 fou nomenat sotssecretari de la Presidència del govern, càrrec que des d’aleshores li permeté exercir una gran influència en el dictador. El 1951 fou nomenat ministre de la Presidència i, el 1967, vicepresident del govern. En l’escalafó militar, el 1966 fou ascendit a almirall. Sis dies abans de la seva mort en un atemptat d’ETA fou nomenat president del govern. Corresponsable de l’execució de milers d’opositors, és considerat el principal ideòleg del franquisme pel seu catolicisme intransigent i artífex del relat sobre la suposada conspiració de jueus, maçons, marxistes i separatistes contra Espanya. Simpatitzant sense ambigüitats del nazisme, difongué en emissions radiofòniques sota els pseudònims de Ginés de Buitrago i Juan de la Cosa el seu pensament ultraconservador i antiliberal. En un terreny més pràctic, se li atribueix l’ascens dels tecnòcrates de l’Opus Dei en llocs claus de l’administració espanyola, així com la designació de Joan Carles de Borbó com a successor de Franco.
Luis Carrero Blanco
Almirall i polític castellà.