i Castellfollit de la Roca | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Castellfollit de la Roca

Sumari de l’article

El poble de Castellfollit de la Roca sobre la cinglera basàltica excavada pel Fluvià
© C.I.C-Moià
Municipi de la Garrotxa, a l’interfluvi del Fluvià i del Turonell.
Població: 
1.043 h
[2009]
Extensió: 
1 km2

Situació i presentació

És envoltat pels termes de Montagut i Oix (N i E) i de Sant Joan les Fonts (S, W i N). El municipi inclou un esperó rocós alçat a la confluència del Fluvià i el Turonell format per una alta cinglera de materials basàltics que tots dos corrents fluvials han enfondit a banda i banda (d’uns 60 m d’alçada i prop d’1 km de llargada). Damunt d’aquest esperó s’alça la vila de Castellfollit de la Roca. Travessa el terme una carretera que enllaça amb la variant de la N-260 de Figueres a Olot i amb la C-26 d’Olot a Ripoll. Tot el municipi és integrat dins el Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa.

La població i l'economia

La població (castellfollitencs) registrava 139 focs de cavallers (més de 500 h) en el fogatjament de vers el 1380, que en el del 1553 havien davallat a 30 (unes 135 persones). En aquesta pèrdua tingueren una gran influència els terratrèmols del 1427 i, sobretot, el del 1428, que produí la mort de 85 persones i enderrocà la major part de les cases i masies de Castellfollit. La població es mantingué estancada fins al segle XVIII: el 1718 hom registrava només 84 h, que augmentaren fins a 186 el 1787. A partir d’aleshores el creixement fou lent però ininterromput; la crisi de la postguerra alentí el creixement (1 150 h el 1960), si bé les xifres del 1979 (1 213 h) assenyalaven una certa recuperació, que fou seguida posteriorment per una nova davallada demogràfica: dels 1 144 h del 1981 es passà als 1 029 h el 1991 i als 964 h el 2005.

L’extrema petitesa del terme fa que el poc espai que tradicionalment hom dedicava a l’agricultura hagi quedat envaït per l’expansió urbana, i també que algunes empreses industrials tinguin les instal·lacions fabrils ja dins els termes veïns. La principal activitat econòmica de Castellfollit de la Roca és la indústria, centrada sobretot en els sectors tèxtil i alimentari (l’empresa Cal Enric fabrica galetes des del 1932 i la família Sala va elaborar embotits del 1843 al 1998, que tancà la fàbrica); també hi ha indústria extractiva. La peculiar situació geogràfica de la vila atreu un bon nombre de visitants.

La vila de Castellfollit de la Roca

La vila de Castellfollit de la Roca (296 m d’altitud i 993 h el 2006) és integrada per la vila vella i un petit eixample encara a l’interfluvi del Fluvià i el Turonell.

El poble de Castellfollit de la Roca coronant la cinglera basàltica excavada pel Fluvià
© C.I.C-Moià
L’espadat cau d’una manera espectacular sobre els dos rius i al seu cim l’església vella i les cases del nucli antic formen un conjunt pintoresc, inaccessible des del camí que ve de llevant, i forma una silueta característica coneguda i difosa per tot el país. A un costat de la cinglera hi ha la Plaça Vella, i a l’extrem la primitiva parròquia de Sant Salvador de Castellfollit; havia estat refeta després dels terratrèmols del segle XV en diverses etapes fins que restà acabada al segle XVII, en l’estil renaixentista tardà propi de l’època i amb un campanar de torre quadrat; incendiada i molt malmesa amb els fets revolucionaris del 1936, a la fi de la guerra civil hom convertí unes noves escoles que s’estaven construint a la banda de l’eixample en la nova església parroquial. Per iniciativa dels Amics de Castellfollit, l’església antiga fou restaurada i s’hi va crear un mirador i un espai apte per a acollir activitats culturals.

El nucli antic és completat per tres o quatre carrers estrets i tortuosos, amb les cases dels extrems construïdes arran de l’esperó rocós. Les cases modernes, amb les botigues, les fondes i els bars, s’arrengleren al llarg de la carretera que remunta al cingle i continua vers Olot. A la Plaça Vella hi ha l’edifici de Can Castell, que hom ha identificat amb una antiga casa forta. La vila havia estat emmurallada i resten encara a l’indret dit la Rossolada uns panys de murs que hom ha datat als segles XII i XIII, abans dels terratrèmols. Les monges dominicanes de l’Anunciata hi establiren un convent el 1890.

L’any 1993, per tal de commemorar els 150 anys de la primera llicència fiscal concedida per a la fabricació d’embotits, la família Sala va muntar un petit museu com a llegat del que ha estat la història i l’evolució de la conserva càrnia. Al museu hi ha tota mena d’eines utilitzades durant un segle i mig per a l’elaboració de la carn, velles màquines, antigues fotografies de les generacions de treballadors de l’empresa, i també uns diorames que representen l’antic procés.

Les festes més importants de Castellfollit són la festa major, que se celebra al setembre, en la qual destaca la comparsa de capgrossos (creats el 1979) i de gegants (ja n'hi havia el 1906). D’altra banda, té també tradició la festa del Roser, per la Pentecosta.

La història

El lloc de Castellfollit és esmentat en els documents des de la fi del segle XI, i el 1110 ja apareix la menció a la roca de Castellfollit (“ ipsam rupem de Castrofollit in Bisullunense ”) dins els dominis dels vescomtes de Bas. Aquest primitiu castell ha estat identificat amb unes restes de fortalesa dites la Torre (en resta la cisterna i trossos de paret) ja a la dreta del Turonell, al S de la vila, dins el terme de Sant Joan les Fonts, i també amb la casa forta esmentada ja dins el nucli (Can Castells). En tot cas, el castell fou infeudat pels vescomtes de Bas a Ramon de Colltort (1193) i el 1280 la vescomtessa Sibil·la el vengué al rei Pere el Gran, però aquest infeudà novament el castell als vescomtes el 1315 (ara vescomtes d’Empúries) fins que el 1339 Pere el Cerimoniós l’incorporà altra vegada a la corona.

La població esdevingué després, a la fi del segle XIV, centre de la baronia de Castellfollit de la Roca, jurisdicció feudal que el 1515 comprenia els termes de Castellfollit, Castellar de la Muntanya, Montagut, Sant Joan les Fonts i Begudà. Inicialment estigué vinculada a la família dels Santapau i passà per matrimoni (vers el 1460) als Cruïlles de Santapau, que a la fi del segle XVI reberen la baronia de Llagostera (Selva) i el títol de comtes de Montagut. Passà per herència, el 1701, a Rafaela de Negrell, i després als Bou i als Croix.

La vila vella, que es trobava emmurallada en els seus punts accessibles, sofrí diversos incidents al llarg dels segles. Després dels terratrèmols del 1428, ja esmentats, en què fou pràcticament destruïda, patí la revolta dels remences a la segona meitat del mateix segle XV, quan la vila i el castell foren ocupats per les forces dels remences des del 1462 fins a la fi de les lluites (1485), poc abans de la sentència de Guadalupe.

A la fi de la guerra dels Segadors (1657), les tropes franceses hi foren derrotades quan pretenien recuperar el castell que el seu governador havia cedit a les forces hispàniques; el marquès de Mortara els infligí una forta desfeta i perderen tota l’artilleria. Més endavant, en la guerra de la Lliga d’Augsburg, els francesos assetjaren el castell (1691-93) i sembla que després d’ocupar-lo el demoliren. Encara durant la guerra de Successió hi hagué enfrontaments prop de Castellfollit entre els austriacistes i els partidaris de Felip V.

D’altres combats hi tingueren lloc a la guerra del Francès: el 24 de juny de 1809 els sometents d’en Rovira hi derrotaren la divisió francesa del general Guillot, que venia des d’Olot, i al desembre del mateix any les tropes franceses procedents de Besalú atacaren les partides de sometents de Castellfollit i Montagut, però només pogueren conquerir Montagut. Encara, el 1810 el baró d’Eroles, juntament amb els sometents i els terços d’Olot, derrotaren els francesos davant Castellfollit amb la decisiva col·laboració que prestà la gent del poble.

Ja a la fi del segle XIX, durant la tercera guerra Carlina, hi hagué un greu enfrontament entre les forces carlines del general Savalls i les republicanes del general Nouvilas (1874), que foren derrotades; Nouvilas es rendí amb grans pèrdues humanes i al cap de pocs dies queia la vila d’Olot.

Col·laboració: 
TLlC
Llegir més...