Situació i presentació
És, per molts aspectes, la segona població més important del Moianès i un dels punts aglutinants de la comarca, en algunes matèries tant o més que la mateixa vila de Moià, perquè l’esquarterament d’aquest altiplà entre el Bages i el Vallès Oriental fa que Castellterçol esdevingui pràcticament la capital del seu sector vallesà. Castellterçol confronta al S amb els termes de Granera i Gallifa, aquest últim de la comarca del Vallès Occidental; a l’W amb Monistrol de Calders; a l’E amb Sant Quirze Safaja i Castellcir, i al N amb Moià i l’enclavament de Marfà, pertanyent a Castellcir.
El terreny és format per solatges terciaris, especialment de gresos i calcàries de l’eocè i l’oligocè, i per tascons de conglomerats que es manifesten en un bon sector dels termes de Castellterçol i Granera. Les altituds més notables del terme es troben al sud, com per exemple el puig de Rosanes, de 828 m. Però és a la petita serra trencada i feréstega que marca el límit meridional del Moianès on es troba un dels cims més notables: el serrat de les Pedres, de 954 m. Un important nombre de torrenteres circulen pel terme i configuren el seu paisatge característic. A les parts més baixes, on els materials calcaris alternen amb margues impermeables, aflueixen fonts i petites deus d’aigua. Les rieres de l’Espluga i de Sant Joan s’escolen al Llobregat per la riera de Marfà, i la riera de Sant Quirze (capçalera de la riera de Tenes) desemboca al Besòs.
La seva demarcació és formada per dos sectors ben diferenciats: el de la part E del terme, planer i travessat per la carretera C-59, situat a la partió de les aigües entre les rieres de la Golarda, o de Marfà, i la de Tenes, i els sectors W i S, emboscats i muntanyosos, que són els territoris de les antigues parròquies de Sant Llogari de Castellet i Sant Julià d’Úixols.
L’únic nucli de població agregada del terme és la vila i cap de municipi de Castellterçol. La resta de població es reparteix en masies disseminades.
La vila de Castellterçol és un petit centre de comunicacions. A més de la carretera C-59 –que prové de Santa Perpètua de Mogoda, travessa el terme de S a N i enllaça a Moià amb la C-25, o Eix Transversal–, vers ponent surt de la població una carretera local que porta a Granera, i vers llevant, una altra cap a Castellcir.
El municipi i l’antic gremi de paraires féu servir des de molt antic un escut format per un castell i tres sols, però l’antiga documentació indica clarament que el nom del terme deriva del castell de Terçol, o castell de Castellterçol, propietat d’un magnat de nom Terçol (Terciolus), mort ja el 898, que el va edificar en terra de propietat o domini reial.
La població i l’economia
La població de Castellterçol (castellterçolencs) experimentà el creixement més espectacular al llarg del segle XVIII, que passà de 1.154 h el 1719 a 1.812 h l’any 1787. L’any que es registrà més població al llarg de la seva història fou el 1857, amb 2.083 h. Només trenta anys després, la població descendí fins a 1.367 h. Durant tot el segle XX la població experimentà un ritme irregular de creixement però mantenint sempre una tendència positiva, sobretot a partir dels anys quaranta. Dels 1.461 habitants registrats l’any 1920 es passà a 1.889 h el 1940, 1.905 h el 1970 i 2.057 h el 1981. El cens del 1991 registrà una lleugera davallada (1.903 h), de la qual ja s’havia recuperat el 2001, amb 2.018 h. El 2005 s’arribà a 2.195 h, i al llarg dels anys següents mostrà una lleugera tendència a l’alça, de manera que el 2014 ja en tenia 2.400.
Tot i l’intens dinamisme del municipi, el poblament es concentra només en un terç del territori (a llevant, a la zona més planera), on es troben les masies, bé que històricament no siguin les més antigues. La vila ha estat ampliada darrerament amb nombroses urbanitzacions, que han donat a Castellterçol la fesomia característica de població de repòs i d’estiueig.
El sector de serveis és el que ha experimentat la puixança més considerable els últims anys, en part gràcies al desenvolupament de l’oferta turística i residencial. La indústria ha disminuït, i l’activitat agrària, malgrat perdre actius any rere any, es manté amb certa vitalitat als grans masos que hi ha escampats a tot el terme, dedicats al conreu de cereals per a gra (ordi, civada, blat) i conreus farratgers. Predomina, però, el terreny boscós, principalment poblat per pinedes, que permet una considerable producció de bolets i tòfones.
Al final del segle XVIII hi tenia molta importància la indústria llanera, amb més activitat que Sabadell i Terrassa. L’any 1964, abans de la crisi de les dècades de 1970 i 1980, el tèxtil ocupava encara 380 persones. Modernament, es manté una certa dinàmica en la fabricació de teixits de polièster i cotó i tints per a la indústria cotonera. S’ha desenvolupat molt la indústria alimentària, amb empreses càrnies, de confiteria, menjar preparat i aliments ecològics. Una bona part d’aquestes empreses estan instal·lades a la zona industrial denominada el Vapor, que allotja també una deixalleria que dóna servei a Castellterçol, Castellcir, Granera i Sant Quirze Safaja. Així mateix, és molt important la producció d’artesania, reconeguda arreu de Catalunya.
La dinàmica comercial de Castellterçol es palesa en la celebració de diverses fires comercials al llarg de l’any. Destaquen la Fira d’Hivern - Mostra de Comerç i Artesania, el primer cap de setmana de desembre, que exposa comerç, artesania i gastronomia; la Fira de Brocanters i Col·leccionisme, el tercer diumenge d’octubre, i la Fira d’Artesania, el quart diumenge d’agost. Pel seu caràcter festiu, cal esmentar la Fira d’Hivern de Sant Fruitós, que se celebra el 21 de gener, la Fira de Sant Josep, el 19 de març, instaurada el 1916 o el 1917, quan hi tenia una presència destacada el bestiar, i la Fira de Setembre, el segon diumenge de setembre. El mercat setmanal se celebra el dissabte.
Vista del nucli antic de Castellterçol (Moianès)
© C.I.C. - Moià
El terme disposa d’una escola municipal de música i d’un centre d’atenció primària (CAP) que satisfà les necessitats sanitàries. Entre els equipaments esportius, destaca el camp de golf de Castellterçol (1990), que completa l’oferta lúdica i turística, la qual, juntament amb la bona situació del terme, ha fet que esdevingués un notable centre d’estiueig i de segona residència.
La vila de Castellterçol
Un passeig per la vila de Castellterçol (2.400 h agl [2014]) palesa que totes les principals obres –la nova església parroquial de Sant Fruitós i el campanar, en els quals es treballà del 1628 al 1670, i les principals cases senyorials, com la casa Taiadella, la casa Gallés o Bricfeus, l’Hospital i altres notables edificis del carrer de baix i del mig– es feren en dates compreses entre el 1668 i el 1679. De la casa Gallés són originaris el jesuïta Sebastià Gallés i Pujal (1812-1902) i el seu nebot Josep Gallés i Malats (1882-1920), ambdós notables pintors, especialment de temàtica religiosa.
Campanar de l’església parroquial de Castellterçol (Moianès)
© C.I.C. - Moià
La gran capella del Santíssim, d’estil barroc, encara ben conservada, que culminava l’acabament de la notable església parroquial de tres naus, feta amb pedra ben treballada, es construí el 1696, segons la inscripció que té en un mur. Hi intervingueren el baró de Granera, Joan Baptista de Planella, que residia a Castellterçol i el ciutadà honrat Josep Taiadella i Llunàs, que s’havia fet el gran casal, gairebé palau, que hi ha a tocar de l’església, entre d’altres.
La població de Castellterçol va créixer encara molt al segle XVIII i les cases es feren preferentment al vessant nord del turó o serradet que ocupa el poble, i s’allargà molt vers ponent pel carrer de Sant Llogari fins a tocar de la gran serra. La majoria de les cases tenen grans llindes de pedra, i moltes han estat restaurades, en especial les de l’esmentat carrer de Sant Llogari. El 1860 la vila tenia 317 cases i havia desbordat el turonet on es troba amb ravals, com el carrer de Moià amb 44 cases, el Pedregar amb 28 o la caseria de Rocacorba amb 5. Fora de la població, al terme hi havia 74 masies. Entre el 1852 i el 1874 es va erigir dins la població la capella de Sant Francesc.
Pati de la Casa Museu Enric Prat de la Riba, Castellterçol
© C.I.C -Moià
Una de les cases notables de la població, amb traces també del segle XVII, és aquella en què va néixer i morir el polític Enric Prat de la Riba i Sarrà (1870-1917), a la placeta enjardinada que ara porta el seu nom. El 1984 va convertir-se en la Casa Museu Prat de la Riba i esdevingué així un reconeixement a la seva tasca a favor de la ciència jurídica i en especial del país català al capdavant de la Diputació de Barcelona i, des del 1914, de la Mancomunitat de Catalunya. S’hi conserven diversos records personals seus i s’hi exposa també amb textos i documentació gràfica una panoràmica de la seva vida i de la seva obra. El casal és aprofitat també per a fer exposicions artístiques. L’any 1998 la Casa Museu fou remodelada, coincidint amb la celebració dels mil cent anys de la població. El 2005 s’inaugurà l’Espai Franc, un centre dedicat a la memòria de la Guerra Civil Espanyola.
Es manté en peu el monument que es va autoerigir, el 1919, el popular Cebrià Calvet, àlies Canuto, principal promotor de l’estiueig i renovació de Castellterçol, responsable, entre altres fets, de l’urbanització de tot el sector del Pedregar i el pla dels Rourets.
Festa de l’Escudella, Castellterçol
© C.I.C.-Moià
Pel que fa a les festes pròpies cal destacar la de Sant Antoni Abat, el 17 de gener, organitzada pel Gremi de Traginers, amb la passada dels Tres Tombs pels carrers principals de la vila. Aquest dia es venen com a producte típic de la diada els tortells de fruita. La festa major d’hivern s’escau el 21 de gener per Sant Fruitós, que inclou la ja esmentada fira i un tradicional esmorzar comunitari. El dimarts de Carnaval es fa la festa de l’Escudella, en la qual es menja l’escudella de fideus, arròs, botifarra, vedella, pollastre i llardons, preparada per una colla de veïns voluntaris. El 13 de juny el gremi de la construcció organitza la festa de Sant Antoni de Pàdua.
Per la festa major, que s’escau el darrer diumenge d’agost, s’organitza una cercavila amb els gegants, Tallaferro i Griselda, els grallers i els nans. Cal no oblidar la popular dansa de Castellterçol, declarada d’interès nacional. La dansa i el ball del Ciri sembla que es van començar a ballar avançat el segle XVII, units a la transmissió dels càrrecs dels administradors del Roser i dels Sants Màrtirs, copatrons de la vila, sant Víctor i companys.
És una dansa de caràcter cerimoniós, que es balla el diumenge i el dilluns de la festa major, al migdia. Un cop acabat l’ofici, les autoritats es dirigeixen des de l’església fins a la plaça per a presidir l’acte. Quan les sis parelles balladores, seguint els moviments del ball, saluden les autoritats, els balladors els ofereixen les balladores perquè facin una volta d’honor. Les balladores porten vestits de seda de colors clars i mantellina blanca llarga, i els fadrins van vestits de llana de tons foscos i barret de copa alta.
El ball del Ciri té lloc el dilluns a la tarda. Primerament es balla la dansa i, acabada aquesta, els balladors van a recollir els rams i les almorratxes que ofrenen a les balladores. El ball és el clàssic, excepte pel fet que tres dels balladors llancen al públic unes ampolletes d’essència al final del ball. El ball del Ciri és encara un ball típic i viu a la població, que atreu cada any molta gent per la festa major i és ballat també a altres indrets de Catalunya.
Altres indrets del terme
Sant Julià d’Úixols i Sant Llogari de Castellet
Ermita de Sant Julià d’Úixols, dins el terme de Castellterçol
© Fototeca.cat
El lloc de Sant Julià d’Úixols, llatinitzat en Uxiis o Occulis, existia el 961 i comprenia el sector enlairat del SE del terme. Es troba a uns 900 m d’altitud, prop dels cingles i espadats que delimiten el terme per la part de Granera. L’església conserva elements preromànics a la base de l’esvelt campanar, la qual es va reedificar, com l’església, al segle XI. També resta una absidiola i una part de la nau de l’obra romànica, però reformes i ampliacions fetes a partir del 1627 capgiraren l’obra primitiva. Té una rectoria adossada.
Sant Julià d’Úixols es troba a frec del municipi de Granera, per on s’estenen cases de la seva antiga jurisdicció com l’antiquíssima del Carner (ara de Granera) o el Carbó (o Cambó). Altres cases del seu terme són el Munt, Can Caixeta, el Pererol, el Solà del Sot, les Cases i les Pujades. Als seus orígens fou una parròquia independent, però aviat s’uní a Castellterçol com a sufragània i, com aquesta, el 1130 fou posada sota la protecció del monestir de l’Estany.
Sant Llogari de Castellet és una antiquíssima parròquia, esmentada el 939, que fou sotmesa a Moià. Formava, amb el veí castell de Castellet, un terme autònom que a la fi del segle XI es va dividir i unir gairebé íntegrament a Castellterçol. El castell és documentat des del 949.
A la fi del segle XIII arribà a tenir 11 masos, que després es reduïren als masos de la Sala de Sant Llogari, successor de l’antic Castellet i al qual va donar nom, com també a la parròquia de Sant Llogari de la Sala, Vila-rúbia, Pujalt, la Clusella (ara de Castellcir) i Casa Ollera. Des del segle XIII fou de domini del monestir de l’Estany i la parròquia passà a ésser sufragània de Granera. L’església, propera al mas de la Sala, anomenada per aquesta raó Sant Llogari de la Sala, conserva l’absis romànic del segle XII, però fou molt modificada al segle XVIII.
El castell de Castellterçol i les masies
Pou de glaç de Can Revitllat (Castellterçol)
© C.I.C. - Moià
El castell de Sant Miquel o castell de Terçol, és a migdia de la població, coronant un petit turó amb roures i alzines al mig d’una vall drenada pel torrent del Castell, que desguassa sota el mas de la Noguera a la riera de Salt Gener, o riera de Sant Quirze Safaja. Aquest castell, centre de la jurisdicció del terme, es considerava del terme del comtat de Manresa i diòcesi de Vic, i fou símbol de la possessió del terme fins que, per privilegi reial del 1575, el terme es deslliurà del seus darrers senyors, els abats de l’Estany, i esdevingué vila de domini reial amb consell propi de batlle i jurats. L’església de Sant Miquel, situada al peu del castell, s’anomenà de Castellterçol, abans que la parroquial.
Al terme de Castellterçol hi ha moltes i grans masies, algunes de les quals han estat renovades, com la Vall o Brugueroles, d’estructura benestant i senyorial. Mereixen destacar-se, per l’estructura i les torres de defensa, la Noguera i la Serradora. També són notables l’Oller, amb la seva capella annexa, el Pedrós, el Geronès, la Ginebreda, etc.
Aquesta darrera casa, que durant segles va donar nom a la parroquial de Sant Fruitós, és un gran edifici del segle XVII, restaurat el 1818 per Gaietà de Planella i Fiveller, comte de Llar i baró de Granera. Sota seu i prop de la carretera hi ha la capella de Sant Gaietà, restaurada el 1883, que té encastada la llinda d’un antic pou de gel, amb una invocació piadosa referent a l’antic i lucratiu comerç del gel, detallat en la introducció comarcal.
El terme conserva uns quinze pous de gel, dels segles XVII i XVIII, de notable valor arquitectònic com els de Casuc i el de la Vinyota.
La història
La Creueta, lloc emblemàtic del poble de Castellterçol
© C.I.C. - Moià
La documentació primitiva sobre Castellterçol i un sector del terme de Granera, abans de Castellterçol i ara inclòs en aquell municipi, és molt abundant gràcies al ric fons documental del monestir de Sant Benet de Bages. Ens permet de conèixer aquest terme des del 898 i les mencions continuen amb molta abundància entre els anys 945 i 964, que Guadamir, fill de Sal·la, el fundador del monestir de Sant Benet de Bages, va heretar del seu pare i va comprar extensos béns a Castellterçol, en especial vers el Carner, Vilanova, Sobiradells i Castellet, és a dir, els indrets avui dia més despoblats del terme. Més tard aquests béns passaren al seu germà Isarn i al monestir de Bages. Els vells documents fan esment de moltes vil·les rurals, algunes de les quals han persistit encara en la toponímia o en noms de masos com el Carner, Vilanova, Vilarúbia, el Vilar o Brugueroles. Una d’aquestes vil·les era l’actual mas de la Ginebreda; la seva relativa proximitat a l’església o basílica de Sant Fruitós, citada pels documents des del 964, va fer que tot al llarg dels segles XI i XII la parròquia matriu de Castellterçol fos coneguda per Sant Fruitós de Ginebreda. Les darreres mencions d’aquesta denominació són del 1242, per bé que des de la fi del segle XII comença a aparèixer ja la denominació de Sant Fruitós de Castellterçol.
Tot al llarg del segle XIII el monestir de l’Estany continuà en òptimes relacions amb els senyors Guillem Xetmar de Castellterçol i Guillem de Castellterçol, i també amb la família de castlans que portava el mateix cognom. Gràcies a les seves donacions, o a les compres fetes pel monestir, a lots de masos cedits per a dotació de beneficis i, també, a la donació de les capellanies de Sant Fruitós de Castellterçol i de Sant Julià d’Úixols, que el bisbe de Vic féu al monestir de l’Estany, es pot dir que a la fi del segle XII el monestir de l’Estany era amo de més terres de Castellterçol que els seus antics senyors. Això i el progressiu allunyament dels seus senyors vers terres gironines féu que el 23 de setembre de 1229, Ramon de Xetmar, fill i hereu de Guillem Xetmar de Castellterçol, vengués al prior de l’Estany, per 20.000 sous, tots els seus drets en el castell i terme de Castellterçol, amb els seus castlans i cavallers, homes i dones, masos, feus i feudataris. En la venda anava compresa la Fàbrega, o ferreria del terme, part del terme de Sant Llogari de Castellet i els molins que el senyor tenia a la riera de Marfà.
L’Estany va arrodonir la seva possessió del terme amb la compra que féu el 1323 al rei Jaume II de tota la jurisdicció alta i baixa, civil i criminal sobre el terme. El domini de l’Estany fou protestat pels súbdits de Castellterçol al principi del segle XV, però continuà en peu fins el 1574, que recuperaren la jurisdicció mitjançant el retorn de mil lliures a l’abat de l’Estany, el qual encara era amo d’extenses propietats en tot el terme. Tota la història de Castellterçol està estretament relacionada amb la història de l’Estany, i a Castellterçol es van refugiar llargues temporades entre 1395 i 1426 els canonges estanyencs, quan el monestir fou assaltat i destruït i la comunitat visqué dispersa. Vers el 1430 es va crear a Castellterçol una pabordia o administració filial de l’Estany; per això un canonge de l’Estany tenia el títol de paborde de Castellterçol, que després del 1592 passà als rectors de Sant Fruitós de Castellterçol fins el 1840.
La població de Castellterçol, anomenada sagrera als segles XIII i XIV, fou objecte d’un pillatge i saqueig a la fi del segle XIII que portà molts plets i excomunions i obligaren molts nobles del Bages a retornar les rapinyes. Aleshores tenia almenys unes 15 famílies. Amb el despoblament del segle XIV, la població gairebé va desaparèixer, i vers el 1380 tot el terme tenia 27 famílies i només 23 el 1553, de les quals només la meitat habitava a la població.
A la fi del segle XIV es va iniciar un fort creixement, que féu que el 1626 al terme ja hi hagués 136 famílies, i el 1686, 184 cases a la vila i 22 pagesies a la parròquia de Sant Fruitós, 8 a Sant Julià d’Úixols i 5 a Sant Llogari de la Sala. Aquest gran creixement s’explica per les gràcies i franqueses que va obtenir del rei Felip II de Castella el 1575 i el 1599, el qual el va erigir en vila, amb les franquícies i privilegis de carrer i membre de la ciutat de Barcelona, i amb la facultat de tenir règim propi de jurats i també de fer fires per Santa Magdalena i pels reis. Això i la creació del gremi de paraires sota l’advocació de sant Joan el 1616, i el negoci de la neu i gel , feren que la vila experimentés aquell extraordinari creixement al llarg del segle XVII. El nou consell de la vila tenia les seves reunions en una cambra sota el campanar.
Des de la divisió del 1936 fou adscrit a la comarca del Vallès Oriental. Al març del 2015 hom celebrà una consulta en la qual una àmplia majoria es pronuncià per formar part de la comarca del Moianès, junt amb nou municipis més. El mes següent, el Parlament de Catalunya aprovà la creació de la nova comarca.