i Ildefons Cerdà i Sunyer | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Ildefons Cerdà i Sunyer

enginyeria eng, urbanisme urban i ciències polítiques polít
Enginyer, urbanista i polític.
el Cerdà de la Garga, Centelles, Osona, 23 de desembre de 1815 — Caldas de Besaya, Santander, 21 d’agost de 1876

Cursà els primers estudis de llatí i de filosofia al seminari de Vic, ciutat on s’havia traslladat la seva família, de tradició liberal, en produir-se l’alçament dels Malcontents el 1827. Amplià estudis de matemàtiques i d’arquitectura a Barcelona, i el 1835 es traslladà a Madrid, on ingressà a l’escola d’enginyers de camins, i n'obtingué el títol el 1841. S'allistà a la milícia nacional madrilenya i assolí el grau de tinent d’una companyia de granaders. Com a enginyer de l’estat fou destinat, successivament, a Terol, Tarragona, Girona i Barcelona, on s’establí el 1849. Interessat en l’estudi de l’urbanisme, es relacionà amb els medis progressistes i revolucionaris de Barcelona, influïts per les doctrines del socialisme utòpic, especialment les de Cabet, i fou amic de Narcís Monturiol i de Ramon Martí i Alsina. Centra els seus estudis sobre els problemes de reforma i eixample de la ciutat de Barcelona, de plena actualitat per causa de l’enderrocament de les muralles barcelonines, amb les possibilitats d’expansió urbana que això representava. S'afilià al partit progressista i fou diputat a corts per Barcelona el 1850 i, durant el Bienni Progressista, comandant del batalló de sapadors de la milícia nacional i síndic de la ciutat de Barcelona (1854). El 1855 acompanyà una delegació de treballadors barcelonins que anà a Madrid a discutir els problemes de l’associacionisme obrer. El 1859 aconseguí una ordre reial per la qual era aprovat el seu projecte de reforma de Barcelona, que motivà aspres polèmiques ciutadanes (pla Cerdà). Per aquell temps començà a recollir els materials per al seu estudi, fonamental en la història de l’urbanisme, titulat Teoría general de la urbanización (1867). La Revolució del 1868 el portà novament a la vida pública, i ingressà en el partit federal. Intervingué, com a vicepresident de la diputació de Barcelona, en les discussions per a la proclamació de la República (1873) i en les de la proclamació de l’Estat Català, formant part de la diputació que presidí Ramon Arabia, amb ell i amb Francesc Sunyer i Capdevila de vicepresidents. En 1873-74 fou elegit president de la diputació de Barcelona, càrrec del qual dimití amb el cop d’estat del general Pavía. Amb la salut consentida i en una situació econòmica difícil, per tal com el govern li devia els honoraris, es traslladà al balneari de Caldas de Besaya, a Santander, on morí. L’any 1971, coincidint amb la reimpressió de la seva Teoría general de la urbanización i la publicació de la seva biografia, les seves despulles foren traslladades i enterrades al Cementiri Nou de Barcelona.

Col·laboració: 
FaE
Llegir més...