i la Cerdanya | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

la Cerdanya

la Cerdanya La vall de Meranges
© Fototeca.cat
Regió natural i històrica del Principat de Catalunya, constituïda per una plana (uns 20 km de llargada i uns 5 km d’amplada), a més de 1.000 m d’altitud, esfondrada per falles, en plena zona axial pirinenca, que forma la capçalera del Segre.

La geografia

Els massissos granítics que la tanquen al nord —el roc de la Calm (2.215 m), el Carlit (2.921 m) i el Puigpedrós (2.842 m)— l’aïllen de les valls de l’Arieja (País de Foix) i de l’Aude (Capcir), mentre que al sud el rocam esquistós i calcari del Puigmal (2.909 m), la Tosa d’Alp (2.536 m) i la serra de Cadí (2.648 m) fan de partió d’aigües amb les valls del Llobregat (Berguedà) i del Ter (Ripollès). La plana de Cerdanya o Gran Cerdanya, centrada per la vila de Puigcerdà, s’amplia amb les valls glacials, poblades, de Querol, Angostrina i les Lloses, a la solana, i les d’Alp i Oceja, a la baga. Per l’est s’allarga dins l’altiplà de la Perxa, capçalera de l’Aude i camí vers el Capcir i el Conflent, mentre cap a l’oest el dur treball del Segre, que travessa l’estret d’Isòvol vers l’Alt Urgell i les planes lleidatanes, integra a la comarca la petita conca de la Batllia o Petita Cerdanya, centrada per la vila de Bellver, i la seva sortida occidental, el congost del Baridà. Així, doncs, amb els quatre accessos naturals (vall del Segre, collada de Toses, coll de la Perxa i de Pimorent), la Cerdanya constitueix l’encreuament de llargs eixos viaris molt importants històricament. De l’altitud de la plana, se'n desprenen les característiques climàtiques de continentalitat, afavorides pel cinturó muntanyós. El clima sec, però sense secades, gràcies a la captació d’aigües, és l’idoni per a les hortes. A més, el seu alt grau d’insolació ha estat aprofitat per a la instal·lació de sanatoris helioteràpics, forns solars (Odelló) i centrals heliotèrmiques (Targasona, 1983). La vegetació, de caràcter alpí continental amb lleugeres influències mediterrànies, es caracteritza per estatges ben marcats, fins als 1.200 m, de pastures seques, boixedes i residus de rouredes, i des de l’esmentada altitud fins als 1.500 o 1.700 m per pi roig, seguit pel pi negre, que abasta els 2.400 m, dominat pels prats alpins. La regió és dividida en les comarques de l’Alta Cerdanya i de la Baixa Cerdanya.

La història

De la prehistòria a les incursions musulmanes (segle VIII)

Els primers indicis coneguts de poblament de la Cerdanya corresponen a l’època eneolítica i a l’edat del bronze, a través de monuments megalítics com els de Prullans i Talltendre, i d’alguna cova, com la de la fou de Bor, que continuà habitada durant la primera edat del ferro. La funció de pas de la comarca fou especialment viva durant la primera edat del ferro, amb el pas de les onades dels indoeuropeus arribats del nord dels Pirineus que penetraren per la vall del Segre. Els historiadors llatins citen, a l’època de la conquesta romana, el poble dels ceretans (ceretà), que la majoria d’autors relacionen amb la Cerdanya. El centre de romanització més important fou Iulia Libica. Ocupada algun temps pels musulmans, la Cerdanya i la seva capital Llívia foren escenari, el 731, de la rebel·lió de Manussa, visir de la Narbonense, contra l’emir ‘Abd al-Rahman I, encara hagué de suportar per darrera vegada l’acció devastadora de les tropes islàmiques el 793, al retorn d’Abd al-Malik de la seva fracassada expedició a Septimània. Els cerdans, imitant potser l’exemple dels habitants de Girona, es degueren lliurar espontàniament a Carlemany, juntament amb llurs veïns urgellesos, entre els anys 785-790.

De la creació del comtat de Cerdanya ençà

Organitzada en comtat des de la fi del segle VIII (Comtat de Cerdanya), aconseguí la màxima expansió política, cultural i demogràfica entre la fi del segle X i mitjan segle XIII. Ho palesen les 50 petites esglésies romàniques conservades i el fet que els 40 nuclis de població esmentats en l’acta de consagració de la Seu d’Urgell el 839 havien passat a 90 al segle XIII, durant el qual foren fundats, a més, els dos centres administratius i econòmics de Puigcerdà i de Bellver. Encara al segle XV, amb 3,4 focs per km2, mantenia una densitat bastant superior a la mitjana de les comarques veïnes, malgrat les destruccions i la inestabilitat derivades de la guerra contra Joan II i de l’ocupació francesa (1462-93). Al segle XVI sorgí encara al Baridà el nou nucli de Martinet, i vers el 1700 la Guingueta d’Ix es formà damunt la nova frontera política que dividí la Cerdanya i Catalunya com a conseqüència de la pau dels Pirineus (1659-60). Efectivament, els francesos, introduïts ja a Catalunya des del 1639, tornaren a ocupar la Cerdanya el 1652, quan ja Barcelona era sotmesa a Felip IV de Castella; a la conferència de Madrid (1656) el representant francès ja exposà la pretensió d’annexar els comtats de Rosselló i de Cerdanya adduint la necessitat d’establir una frontera natural als Pirineus; tot i que la posició francesa fou més intransigent respecte al Rosselló i al Vallespir (i, a partir de la pau prèvia de París, també respecte al Conflent i al Capcir) que respecte a la Cerdanya, al tractat dels Pirineus fou acordada entre les dues monarquies, de manera extremament equívoca, la divisió de la Cerdanya —i també del Conflent— segons que les poblacions estiguessin situades al nord o al sud dels Pirineus. La comissió encarregada d’establir correctament els límits, reunida a Ceret el 1660, acordà la partició cerdana de manera que la vall de Querol, amb la torre Cerdana i el territori que comunicava aquesta vall amb el Capcir i el Conflent (en conjunt 33 pobles), passaria sota la sobirania francesa (la llista dels pobles fou establerta a Llívia pel juliol del mateix 1660). Després d’alguns mesos de dificultats, Llívia fou exclosa de la part annexada a França. Aquesta divisió arbitrària, mantinguda inalterada en l’actual frontera francoespanyola, no ha pogut fer sentir mai estrangers els habitants d’una banda i l’altra de la Cerdanya (“meitat França, meitat Espanya, no hi ha altra terra com la Cerdanya”). La part annexada a França, l’Alta Cerdanya, constituí una vegueria de la província del Rosselló, amb capital a Sallagosa. La resta de la Cerdanya —la Baixa Cerdanya— continuà formant part de la vegueria de Puigcerdà (corregiment de Puigcerdà, des del 1716). Eclesiàsticament, les parròquies de l’Alta Cerdanya romangueren sota la jurisdicció del bisbe d’Urgell (llevat de les del pla de la Perxa, del de Perpinyà); el 1791, per la Constitution civile du clergé, foren incorporades al bisbat de Perpinyà, i més tard (1801), al de Carcassona, i de nou, definitivament, a la diòcesi perpinyanesa després de la seva restauració com a sufragània d’Albi (1817-22). Aquesta mesura provocà durant molts anys l’oposició de la població cerdana i del bisbe de la Seu d’Urgell, el qual fins el 1803, un cop ratificada aquesta incorporació en el concordat de Napoleó i de la Santa Seu, refusà de reconèixer-la. Durant la Guerra Gran, la Cerdanya esdevingué un dels principals centres de les operacions militars: després de la batalla del coll de la Perxa (1793), fou ocupada per l’exèrcit republicà del general Dagobert. D’acord amb la política d’annexió de la Baixa Cerdanya propugnada pel Gran Comitè de Salvació Pública, fou constituïda a Puigcerdà una Commission Civile et Surveillante per tal d’administrar la comarca. El 1810 la Baixa Cerdanya fou ocupada novament pels francesos; annexada Catalunya a l’imperi (1812-14), Puigcerdà fou elevada a prefectura i esdevingué capital del departament del Segre, un dels quatre en què fou dividit el Principat. L’Alta Cerdanya havia estat compresa, ja des de la Revolució, dins el departament dels Pirineus Orientals (1790) i el districte de Prada. Amb la divisió provincial d’Espanya del 1833, la Baixa Cerdanya fou dividida entre les províncies de Lleida (aigua avall de l’estret d’Isòvol), amb la Batllia de Bellver i el Baridà, i de Girona, amb la resta.

Com l’Alt Urgell, el Pallars i la Ribagorça, la Cerdanya havia entrat a la fi de l’edat mitjana en una fase d’estagnació econòmica que la convertí en un dels principals centres d’emigració vers Barcelona: àdhuc l’Alta Cerdanya, després del tractat dels Pirineus, restà al marge de les transformacions econòmiques esdevingudes al conjunt català al llarg dels segles XVIII i XIX. Però la construcció de carreteres des de mitjan segle XIX (des de la de Perpinyà a la Guingueta pel coll de la Perxa, el 1850, fins a la de Puigcerdà a la Seu d’Urgell, acabada el 1930), de ferrocarrils des del començament del segle XX (el de Perpinyà a la Guingueta el 1912, i el de Barcelona a la Tor de Querol el 1922) i, des del 1984, l’obertura del túnel del Cadí, sota el Moixeró, que enllaça la comarca amb l’eix viari que remunta el Llobregat, ha fet possible el desenvolupament econòmic de la Cerdanya, especialment gràcies al turisme i als esports d’hivern. Al segle XX sorgiren dos nous nuclis de població: Font-romeu (1914) i la Molina (1925).

Col·laboració: 
JMCR / JMC
Llegir més...