i Cervelló | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Cervelló

Armes dels Cervelló

genealogia geneal
Llinatge nobiliari català derivat d’un Ansulf (o Assolf), potser d’origen germànic o franc.

Aquest Ansulf (mort vers el 990), que comprà l’alou de Gurb al comte Borrell II de Barcelona (961), fou vicari i repoblador de l’alt Gaià i senyor de Montagut, Querol, Pinyana, Selmella, Santa Perpètua de Gaià i Font-rubí. El seu fill i successor Sendred (de Gurb) obtingué Vilademàger i fou cap del llinatge de Queralt.

Línia troncal de Cervelló: un altre fill d’Ansulf, Hug de Cervelló (mort en 1025/27), fou el primer que portà aquest cognom, continuà la repoblació de la contrada, fou senyor de Roqueta, Aguiló, Selmella i Santa Coloma de Queralt, i es casà amb Eliarda de Gelida, filla única i hereva d’Ènnec Bonfill, senyor de Gelida, Cervelló i Masquefa i vicari de Miralles, besnebot del comte Guifré I de Barcelona. Hug repartí (1018) les possessions entre els seus quatre fills: Bonfill, Alemany, que succeí l’hereu, Geribert i Humbert de Cervelló, bisbe de Barcelona. Els personatges d’aquest llinatge, anomenats Guerau, apareixen algunes vegades, amb aquest nom o amb el compost Guerau Alemany; per això hom els unifica en una sola numeració. Successor d’Alemany fou el seu fill Guerau Alemany de Cervelló, el fill del qual,

Els Cervelló: línia troncal

Guerau Alemany (II), es casà amb Ponça, probable filla del primer matrimoni de la comtessa de Barcelona, Almodis de la Marca, amb el comte Ponç II de Tolosa. Llur fill Guerau Alemany (III) es casà amb Arsenda i tingué tres fills: Guillem de Cervelló, senyor de Talavera, que participà en l’expedició d’Almeria (1147) i és considerat origen —no provat— dels Alemany de Bellpuig; Bernat de Cervelló, cap de la línia dels senyors de Selmella (que sembla que s’extingí al segle XIII), i l’hereu Guerau Alemany (IV) (mort vers el 1167), que donà a la seva muller, Saurina, les senyories de Gelida i Ferran (1150); feu també donació de l’espluga d’Ancosa (1156) i d’altres possessions al monestir de Valldaura, després Santes Creus. Dels seus fills, Hug de Cervelló- fou un dels testimonis del testament de Ramon Berenguer IV, i després, arquebisbe de Tarragona. L’hereu, Guerau Alemany (V) (mort vers el 1193), senyor de Cervelló, Montfalcó, la Tallada, Camarasa, Cubells, Cervera, Alòs, Marcovau, Ferran, Montagut, Veciana, Selmella, la Granada, Gelida, Vilademàger, Tudela, Artesa, Montclar, Querol, Pontils, Pinyana, Taradell, Santa Perpètua, Miralles, Roqueta, Aguiló, Copons, Vallespinosa i la Llacuna, fou un altre benefactor de Santes Creus i també de Sant Cugat del Vallès, on volgué ésser sebollit. Dividí els seus dominis entre els fills Guillem (I) (mort el 1227), que obtingué Cervelló, Gelida, la Granada, la Llacuna, Miralles, Vilademàger, Ferran, Aguiló i Roqueta, Ramon Alemany de Cervelló (mort a Mallorca el 1229), que heretà Querol, Montagut, Pinyana, Pontils, Santa Perpètua, Montclar i Selmella, i el seu nebot (o net?) Guerau d’Aguiló (Talavera, Guimerà, Veciana, Copons, Montfalcó). Sembla que aquest Guerau d’Aguiló prengué el nom de Guerau Alemany i fou el tronc dels Alemany, senyors de la baronia de Guimerà, fins ara considerats —sense proves— com a eixits d’un Guerau Alemany, que hom suposava fill de Guerau Alemany (V). D’aquesta família es destacà el mestre justicier de Sicília (1294) i conseller de Jaume II durant la campanya de Múrcia (1296), Ramon Alemany, senyor de Guimerà (mort abans del 1316). Guillem (I) es casà amb Elvira, filla de l’aragonès Ximeno de Artusela, i llur fill Guerau (VI), morí molt jove a la conquesta de Mallorca i deixà una sola filla, Felipa de Cervelló, la qual visqué pocs anys. Un suposat germà de Guerau (VI), Bernat Guillem (o Guillem) de Cervelló, ha estat considerat, tradicionalment, pare de la qui fou més tard la beata Maria de Cervelló- (morta el 1290). Les possessions de Felipa foren heretades pel seu oncle valencià, Guillem (II), senyor de Querol i de Montagut, fill del Ramon Alemany mort a Mallorca el 1229. Fou una gran figura del regnat de Jaume I, fundador de l’hospital d’Olesa o de Bonesvalls (hospital de Cervelló) i amic de sant Ramon de Penyafort. Guillem (II) dividí el patrimoni entre els fills: Alemany de Cervelló (mort abans del 1300), que formà la línia de Querol i Montagut, esdevinguda primogènita vers el 1309, i l’hereu Guerau (VIII), brau capità de Pere II, que heretà Cervelló, Vilademàger i Pontils, entre d’altres feus. Guerau (VII) vengué (1297) la baronia de Cervelló al rei Jaume II, participà en la campanya d’Almeria i morí sense fills legítims vers el 1309. Del seu fill il·legítim Guillem de Cervelló, dit el Bord de Cervelló, eixí la línia dels senyors de Santa Perpètua i Vallespinosa. La seva herència —hom no sap encara per quina raó— no passà als fills del seu germà Alemany (línia de Querol i Montagut), sinó al seu cosí germà Guillem (III), fills d'Hug de Cervelló i de Gueraua de Cruïlles.

La linía secundària de la Llacuna, Vilademàger i Pontils fou fundada per l’esmentat Guillem (III), hereu de la línia troncal, que fou veguer de Cervera i de Tàrrega (1302), acompanyà el rei a la cort pontifícia (1305), fou senyor alodial de Rocamora, Selmella, entre altres llocs, i tingué en feu Vilademàger i la potestat de Pontils i de Montclar, que li havia cedit Guerau (VII) el 1309.

Els Cervelló de la Llacuna, Vilademàger i Pontils

Anà a la conquesta de Sardenya, on trobà la mort (1323). Deixà per hereu el fill, Guillem de Cervelló i de Banyeres, que morí essent governador de Sardenya (1347). Amb ell moriren els seus dos fills grans (Guerau i Ramon). L’hereu fou l’altre fill, Berenguer Arnau (I), que també havia restat a Sardenya sota la tutela de l’altre germà seu, Guillem de Cervelló, arquebisbe de Càller; ambdós moriren aviat, i heretà el patrimoni el germà més petit, Guillem Ramon (I), que serví en la guerra de Castella i morí el 1365. Tingué per fills Pere de Cervelló i de Queralt i Guerau (VIII), que el succeí en la baronia de la Llacuna i estigué empresonat en poder de la gent de l’infant Jaume de Mallorca a l’època de la invasió; com a paga del rescat el rei li empenyorà el mer i mixt imperi dels seus castells de Selmella, Rocamora, Foix i Santa Perpètua (1382). Fou majordom de Joan I i morí al setge de Palerm (1392). No tingué successió masculina, i l’heretà el germà Berenguer Arnau de Cervelló i de Queralt. El fill d’aquest, Arnau Guillem (I), fou governador d’Eivissa (1461) i partidari de Joan II en la guerra civil de 1462-72. Del seu segon fill, Jeroni Urbà de Cervelló, establert a Sardenya, davallà la branca dels barons de Samatzai, comtes de Sèdilo. El fill gran i hereu, Berenguer Arnau (III), es casà amb Joana de Castre-Pinós, de qui el fill, Berenguer Arnau (IV), heretà les baronies de Castre i de Peralta, i foren també coneguts des d’aleshores, ell i els seus descendents, hereus d’aquestes baronies, amb el cognom de Castre o de Castre-Pinós. Foren fills seus: Joan, que formà la línia de València, Felip, que fou lloctinent de Mallorca (1538-47), i Berenguer Arnau (V), que heretà les baronies i s’intitulà també vescomte d’Illa, feu que pledejà amb els Castre-Pinós, barons de Vallfogona, i que guanyà el seu fill Berenguer Arnau (VI). En morir sense successió els fills d’aquest darrer, Berenguer Arnau (VII) (1588) i Felip (I) (després del 1590), l’herència passà a la filla Estefania de Cervelló-Castre, marquesa de la Pobla de Castre, muller de Martín de Alagón y Espés, baró d’Alfajarín. Pel matrimoni de la filla d’aquests, Margarida, amb Francesc de Montcada, marquès d’Aitona, l’herència Cervelló passà als Montcada. Més tard, es vinculà als Fernández de Córdoba, ducs de Medinaceli.

La branca valenciana d’Orpesa fou fundada per Joan Cervelló i de Centelles (mort el 1551), fill de Berenguer Arnau (IV), el qual rebé la baronia d’Orpesa, i s’extingí amb la seva neta, Laura de Cervelló i Llançol de Romaní (morta el 1616), que aportà l’herència als descendents del seu matrimoni amb Gaspar Mercader, baró de Bunyol, els quals es cognomenaren Cervelló i el 1649 foren creats comtes de Cervelló, nom que fou donat a les terres de la baronia d’Orpesa.

La branca sarda de Samatzai fou iniciada per Jeroni Urbà de Cervelló i de Castre-Pinós (mort després del 1495), senyor de Samatzai, fill d’Arnau Guillem (I). Donà diversos oficials reials a l’illa i s’extinguí amb Pere de Cervelló, baró de Samatzai (mort el 1826). Guillem de Cervelló i de Ferrera, segon fill de Jeroni de Cervelló, segon baró de Samatzai (mort vers el 1548), inicià la subbranca dels comtes i marquesos de Sèdilo, feu que li aportà la seva muller Marquesa Torressani. Fou llur net Bernardí Maties de Cervelló i Piccolomini di Siena, i el fill d’aquest, Miquel de Cervelló i de Castellví, fou procurador del regne de Sardenya per Felip V, que li atorgà el títol de marquès de Conquestes (1704); l’emperador Carles VI li atorgà el 1713 el de marquès de Cervelló.

La línia primogènita de Querol i Montagut fou fundada per Alemany de Cervelló i de Cabrera (mort abans del 1300), fill de Guillem (II) i capità de Pere II. El succeí el seu fill, Guerau Alemany de Cervelló i d’Anglesola (mort abans del 1315).

Els Cervelló de Querol i de Montagut

El net d’aquest, Ramon Alemany de Cervelló i de Cardona, fou governador de Catalunya. Entre els seus fills, cal esmentar: Hug Alemany de Cervelló i de Queralt, senyor de Subirats (mort després del 1392), cambrer reial i uixer d’armes, procurador de l’infant Joan al ducat de Girona (1379) i després enviat a Vic per reprimir les bandositats (1388), a la cort pontifícia (1390-92) i a França, i fet governador de València (1392); Dalmau de Cervelló i de Queralt (mort abans del 1401), cambrer de l’infant Martí, de qui rebé el castell de Xèrica (1375) i que fou enviat amb gent d’armes a ajudar el rei de Castella (1381); absolt, més tard, de l’acusació d’homicidi de Castelló de Mallorca (1383), fou nomenat governador d’Oriola (1387) i morí a Castella; fra Guillem Ramon Alemany de Cervelló i de Queralt (mort el 1441), comanador major d’Alcanyís, de l’orde de Calatrava; i l’hereu Guerau Alemany de Cervelló i de Queralt, que succeí el pare en la governació i el patrimoni familiar. El seu fill, Guerau Alemany de Cervelló i de Cardona, també fou governador de Catalunya, i el 1480, amb el seu hereu Martí Joan de Cervelló i de Cervelló i el seu net Felip de Cervelló i de Castre-Pinós, vengué Valldossera a Santes Creus, i el 1489, Montagut. Mort el net Felip (abans del 1523) sense fills, el patrimoni passà a la germana d’aquest, Guialmar de Cervelló i de Castre-Pinós (morta vers el 1528), muller de Joan de Barberà, i a llurs descendents. Un segle més tard el patrimoni passà per línia femenina, als Saiol, que foren barons de Querol fins un temps ben recent.

La línia il·legítima de Santa Perpètua i Vallespinosa fou originada per Guillem de Cervelló (mort en 1325-26), anomenat el Bord de Cervelló, fill de Guerau (VII), que tingué la senyoria de Santa Perpètua per herència paterna, amb condició, però, de tenir-la en feu per Guillem (III), i la de Vallespinosa pel seu matrimoni amb la pubilla Brunissenda de Vilafranca. Llur fill, Arnau de Cervelló i de Vilafranca (mort després del 1373), fou tutor de Guillem Ramon (I), comprà al rei el mer i mixt imperi del seu castell (1357) i pledejà amb la vídua de Guillem Ramon (I) pel seu feu de Santa Perpètua (1373), que fou embargat pel rei. El seu fill, Ramon Arnau de Cervelló i d’Alenyà (mort el 1408), majordom i procurador general de la reina vídua Violant, i el seu net Lluís de Cervelló i de Palol, obtingueren del rei el trasllat de Santa Perpètua de la jurisdicció de la vegueria de Vilafranca a la de Montblanc, d’on era el castell de Vallespinosa (1378). Lluís també havia estat procurador d’aquella reina i ambaixador reial a Nàpols, i morí (1405) abans que el seu pare. La senyoria de Vallespinosa fou donada per Violant de Cervelló i de Palol, germana de Lluís, a Guerau Alemany de Cervelló i de Queralt, governador de Catalunya, però passà més tard als seus descendents, els Armengol.

Col·laboració: 
MCo / SSo / AFE
Llegir més...