Fou ministre de treball en el govern de García Prieto (1922). A l’adveniment de la República (1931) dirigí, amb Miquel Maura, la propaganda electoral de Derecha Republicana i es presentà a les eleccions a les corts del 1933 amb la Unió de Dretes alacantina. Durant el Bienni Negre, a la crisi del govern de Lerroux arran de l’afer de l’estraperlo, Alcalá Zamora li encarregà la formació d’un nou govern (5 de setembre de 1935), en la qual col·laboraren la CEDA, els radicals, els agraris i la Lliga Catalana. A més de la presidència del consell, es reservà la cartera de finances i aconseguí d’augmentar la cotització del deute estatal. Però l’oposició de la CEDA al nou pressupost i un nou escàndol dels radicals (l’acusació de malversació d’Antonio Nombela) ocasionaren la crisi del govern (desembre del 1935). Fou ministre de finances en el govern de Portela Valladares (febrer del 1936) i diputat del Front Popular el 1936. Les seves memòries polítiques, escrites el 1937, foren publicades el 1971: La paz fue posible.